Dogmatisme i aïllament dels exiliats espanyols a la RDA

A l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) van viure de forma permanent 86 exiliats espanyols de la Guerra Civil. Eren pocs, estaven aïllats i dividits en grups marcats per la desconfiança. Els supervisava el SED –el partit que va ostentat el poder absolut a la RDA– i el Partit Comunista d'Espanya (PCE) decidia el seu futur: arraconar aquells que no podien provar la seva total lleialtat, dogmatisme exemplar per als altres. Aquest 2017 ha aparegut a França el primer llibre dedicat a estudiar de forma exhaustiva la vida dels comunistes espanyols a la RDA: L'exil comme patrie (“l'exili com a pàtria”), d'Aurèlie Denoyer, investigadora del Centre Marc Bloch d'estudis francoalemanys.

La bibliografia que tracta la presència dels espanyols a l'Alemanya Oriental és extensa però cap tan específica i exhaustiva com el llibre de Denoyer. Un document destacat a Espanya és l'article que Hartmut Heine va publicar el 2001 a la revista Migraciones y Exilios. Un altre treball de referència és Mythos Spanien, publicat el 2004, en el qual Michael Uhl analitza el paper de la Guerra Civil a la propaganda de la RDA i la rellevància política dels brigadistes alemanys. Uhl dedicava un capítol a les diferents etapes per les quals van passar els espanyols residents a la RDA i ja anticipava, submergint-se en els arxius del SED i del Ministeri de Seguretat (Stasi), els problemes d'adaptació i la desconfiança que generaven. Hi ha hagut altres estudis alemanys, sobretot centrats en la comunitat espanyola a Dresden. El llibre de Denoyer ha estat publicat a França per PUR, editorial de la Universitat de Rennes. La connexió francesa d'aquesta història és l'Operació Bolero-Paprika. L'Operació Bolero-Paprika va determinar qui encapçalaria i com seria el col·lectiu espanyol que s'establiria a l'Alemanya Oriental, un grup petit i intensament monitoritzat per les autoritats. El govern francès va dur a terme al setembre del 1950 una sèrie de batudes llampec contra militants del PCE actius en la política interior francesa però també en l'espanyola. La Guerra Freda va condemnar molts combatents republicans a ser expulsats del país i de l'Europa Occidental. L'Operació Bolero-Paprika va ser una acció policial que va deportar 250 comunistes estrangers, la majoria espanyols. Molts van ser reclosos a Còrsega, al Nord d'Àfrica o van patir sortides forçades cap a l'Europa de l'Est.

Un grup de 34 espanyols van ser traslladats en dos combois que van creuar els estats del sud de l'Alemanya Federal fins a la frontera amb la RDA, a Turíngia. Altres van viatjar a la URSS i 31 van ser instal·lats en un edifici de Dresden. Hi van viure amb les seves famílies –incorporades al grup el 1951– fins al 1952, per allotjar-se després en dues residències i sis apartaments de la HechtStrasse, a la mateixa ciutat. Sempre organitzats en bloc, decidint cada detall de les seves vides en reunions de grup i amb el vistiplau del SED. Patrice Portous, un dels acadèmics que ha investigat més a fons la immigració a la RDA, explica que els estrangers eren vistos com una amenaça i la seva presència només es contemplava com una comunitat estranya, aïllada i supervigilada en un Estat fortament nacionalista. Denoyer ofereix múltiples exemples d'aquestes suspicàcies: la comunitat de Dresden no era autoritzada pel SED a convidar altres grups de comunistes, grecs o coreans, per a les celebracions d'aniversaris del PCE. Denoyer també enumera, acostant-se a la visió més optimista de Heine, “els privilegis que els comunistes espanyols rebien per ser combatents de la guerra civil, un dels mites fundadors de la RDA”. Per ser veterans antifeixistes, la Unió de Perseguits pel Nazisme (VVN) els concedia generosos subsidis i l'Estat els atorgava privilegis legals, millors opcions de formació i una jubilació anticipada. Ni els exiliats ni els seus fills nascuts a la RDA –excepte els fills de matrimonis mixtes– podien aplicar a la ciutadania alemanya o a ser militants del SED.

El contrast amb aquesta condició d'elit van ser els espanyols al marge del nucli comunista de Dresden. Abans de l'arribada dels expulsats de França, l'Alemanya sota control soviètic –la RDA va ser fundada el 1949– comptava amb uns quaranta espanyols. Des del 1946 s'organitzaven a partir del Comitè d'Espanyols Republicans a l'Exili (ERE). La trajectòria de l'ERE va ser breu: va ser desarticulat el 1949 perquè el SED desconfiava de la seva fidelitat. Moltes eren persones que els nazis havien deportat a les fàbriques alemanyes durant la Segona Guerra Mundial. Denoyer transcriu una carta des de Moscou de Dolores Ibárruri en què es desentenia d'ells assegurant que calia considerar-los com a col·laboracionistes del nazisme o voluntaris de la División Azul. Documents del 1952 del PCE prohibien a la comunitat de Dresden mantenir contacte amb els altres espanyols. Uhl, al llibre Mythos Spanien, relata com els representants de l'ERE Francesc Gelada, Josep Escala i Horacio Ordóñez van ser purgats el 1947 per haver militat al POUM –partit trotskista– i per tramitar visats de forma irregular per viatjar a Mèxic. José Quevedo, antic combatent republicà, ànima de l'ERE i gerent d'una llibreria a Berlín, va ser marginat i desposseït de qualsevol càrrec representatiu. La seva filla Núria és una cèlebre pintora i personatge de referència de la comunitat espanyola a Berlín. L'apartat més fosc de L'exili com a pàtria és el cisma que es va produir el 1968 en el col·lectiu del PCE, a partir del distanciament que Santiago Carrillo va marcar respecte el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) arran de la invasió de Txecoslovàquia. Els prosoviètics van col·laborar amb el SED i amb el nucli ortodox del PCE –Enrique Líster– per delatar els proeuropeus, mentre que aquests informaven a l'entorn de Carrillo en sentit oposat.

Hi ha casos de dogmatisme radical al llibre de Denoyer, fins i tot vers alemanys i en l'àmbit laboral: “L'actitud exemplar dels espanyols a la feina provoca certs conflictes amb la direcció de les empreses i amb els seus col·legues”, apunta Denoyer, perquè el seu rendiment era molt superior respecte el dels ciutadans alemanys i perquè fins i tot hi ha casos de delació de companys, com en un informe de la direcció local del SED a Dresden segons el qual, l'espanyol Juan C. va relatar al partit el 1951 que un obrer de la seva fàbrica es pronunciava contra Stalin i elogiava la política de Tito a Iugoslàvia.

Altres col·lectius espanyols a la RDA van ser els estudiants universitaris de l'entorn comunista, majoritàriament destinats a Leipzig, i l'escola de quadres que el PCE va tenir entre el 1964 i el 1967, amagada al petit municipi de Teupitz. Va ser clausurada quan van ser detinguts a Espanya 25 dels seus alumnes després de ser delatats. L'estudi de Denoyer no aprofundeix en l'aterratge a la RDA d'intel·lectuals comunistes que s'hi van exiliar intermitentment a partir de la segona meitat dels 50 com va ser el cas del cartellista Josep Renau o de membre dels PSUC com Octavi Pellissa.

La comunitat espanyola a la RDA va anar minvant en número a partir de la dècada dels 70, sobretot a partir del 1977, quan el PCE va ser legalitzat a Espanya. Només una vintena d'espanyols residien encara a la RDA poc abans de caure el mur de Berlín, el 1989. Els testimonis entrevistats per Denoyer coincideixen en la riquesa i al mateix temps fragilitat de les seves identitats, formades a Espanya, França, Rússia i la RDA. Relats com el d'Antonio B., avui resident a Castelldefels, nascut el 1936 a Madrid i casat amb una alemanya, que va tornar a Espanya el 1980 malgrat no haver-hi viscut més que dos 2 anys de la seva infància: “Vaig marxar de la RDA amb la idea que no podia anar-me'n. Hi havia molts problemes i contradiccions. Però després, quan tornava de visita a Leipzig, veia el declivi comunista [...] Una explicació de la fi de la RDA és que hi va haver una opressió terrible sobre la població. De la Stasi. Tothom estava en contra de l'altre o tenia por”.