Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un home bo

No feia falta compartir l'ideari polític de Francisco Fernández Buey per trobar en ell un company entranyable, noble i honest

Francisco Fernández Buey, en una imatge d'arxiu.
Francisco Fernández Buey, en una imatge d'arxiu.

No sé quantes vegades em deu haver explicat el meu mestre genovès, Riccardo Guastini, quina és la diferència entre una bella città i una città bella. Es tracta d’una distinció important, sembla, per endinsar-se amb delicadesa i saviesa en aquesta escola de vida que és el viatge a Itàlia, viatge que tots, en algun moment de les nostres vides, hauríem de fer.

No obstant això, per alguna raó, sempre oblido en què consisteix aquesta diferència.

La diferència que en canvi no oblido mai és la que existeix entre un bon home i un home bo. Un bon home és un home una mica ingenu, dòcil, que no es fa notar massa i que, justament en virtut que no molesta gaire, ens fa una mica de llàstima quan li passa alguna cosa dolenta. Un home bo és un home honest, generós, al·lèrgic al cinisme i disposat a comprometre’s amb causes nobles, encara sabent per endavant que probablement estan perdudes. Quan li passa alguna cosa dolenta a un home bo, sentim una barreja de tristesa i admiració, encara que no llàstima.

Francisco Fernández Buey, del qual aquest agost fa cinc anys de la seva mort, era un home bo. La seva fe en el gènere humà no era infrangible, però considerava que això no era impediment per embarcar-se en projectes que milloressin la posició dels de baix i, amb això, apropar-nos a aquest altre món possible.

Brillant i influent historiador de les idees, admirador del racionalisme il·lustrat, fundador d’Esquerra Unida, membre del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) als anys seixanta i moltes altres coses més, Paco Fernández Buey va estudiar l’ecologisme, el feminisme, la relació entre les ciències i les humanitats, els moviments socials i, per descomptat, el marxisme, encara que la seva relació amb aquest últim era més aviat iconoclasta; sobre aquest tema, llegeixin aquestes línies il·luminadores: “A mi considerar-me marxista o no, sempre m’ha semblat una cosa secundària. Encara que pugui semblar una altra cosa des de fora, no és el meu assumpte […]. Per mi, el marxisme és una història de la qual han sortit moltes coses. Sempre vaig considerar que això del marxisme havia passat a ser un dels elements de la cultura superior i que, per entendre’ns, hi havia marxistes de dretes i marxistes d’esquerres. La línia divisòria de la lluita social i política al nostre món, no passa per ser marxista o no marxista”.

Són moltes les coses que jo i altres vam aprendre de Paco Fernández Buey. Però n’hi ha almenys dues que sempre procuro tenir presents. La primera es deriva dels seus estudis sobre la contraposició històrica entre civilització i barbàrie, en la qual nosaltres –on nosaltres és pràcticament qualsevol grup que es consideri a si mateix una comunitat cultural– sempre som la civilització i els altres són la barbàrie. Fernández Buey va mostrar no només que l’altre gairebé sempre està delineat de manera despectiva i caricaturitzada, sinó que el temor a l’altre ens pot convertir a nosaltres mateixos en bàrbars. Va sintetitzar aquesta idea en l’afortunada frase: “Esperant els bàrbars, van arribar els nostres” (frase que, per cert, va usar Manuel Vázquez Montalbán per obrir un dels capítols més incòmodes per a l’esquerra d’Un polaco en la corte del rey Juan Carlos). I així va passar en la conquesta d’Amèrica, en què, esperant que els amerindis es revelessin com els bàrbars que se suposava que eren, van arribar els nostres amb la nostra barbàrie aniquiladora. L’altre és símbol de barbàrie, d’inferioritat moral, l’altre, el diferent, és aquell al qual cal expulsar de la nostra comunitat política, cultural i moral.

L’altra cosa que vaig aprendre de Paco Fernández Buey va ser a deixar que la ironia impregnés tant el treball intel·lectual com el quefer quotidià. Així, amb ironia, era com calia entendre la noció d’utopia. Així, amb ironia, és com cal llegir El Quixot. Així, amb ironia, és com en definitiva cal viure la vida. Per desgràcia, l’era del tertulià mediàtic, amb experts que expressen opinions patèticament solemnes sobre qualsevol cosa, és una era inhòspita per a la ironia.

No feia falta compartir l’ideari polític d’en Paco per trobar-hi un company entranyable, noble i honest. Això només li pot passar a un home bo.

Aquí seguim, Paco, enredats en aquesta baralla –cadascun a la seva manera, suposo– per fracassar cada vegada millor. Mentrestant, se t’enyora com mai.

Pau Luque és investigador en l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic