Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La crueltat més abrupta

El ressò de la massacre durarà. Perquè el seu impacte icònic és feroç. Perquè hi ha víctimes debatent-se encara entre la vida i la mort. I morts esperant sepultura

La crueltat més abrupta

Però també per una altra raó. Consisteix que el grau de commoció es va correspondre amb el nivell de vitalitat d’una metròpoli en la qual la gent és al carrer, xerra a l’aire lliure, habita les voreres. La capital catalana és avui, segurament, l’àgora mediterrània per excel·lència. I la popular Rambla, la seva artèria més coneguda mundialment.

Dels principals atemptats gihadistes que han tingut lloc en els últims anys a Europa, el de Barcelona concentra més simbolisme per l’espai on va succeir, parangonable en coneixement global a la torre del Big Ben londinenc.

I s’equipara al de les cafeteries de París o al dels ponts de la capital britànica d’aquell capvespre juvenil que altres violents de la mateixa tribu van interrompre abruptament un estat també de festa, descans, alegria.

El 17-A constitueix una síntesi gairebé rodona, i en alguns aspectes hiperbòlica, d’aquests atemptats. No ha estat el que més morts ha produït (el trist rècord el té el dels trens de Madrid el 2004), però figura entre aquells que més impacte geogràfic directe han generat, perquè ha provocat víctimes de 35 nacionalitats diferents.

Ha combinat l’instrument banal i ordinari (un vehicle) utilitzat com a arma letal d’envestida, com a Niça, amb l’ús del procediment més clàssic, les bombes, al final frustrat per una atzarosa explosió prèvia (la d’Alcanar).

S’ha escampat per diferents escenaris (també a la població de platja de Cambrils, a prop de Tarragona), com va passar a París (cafeteries, botigues i estadi de futbol). I ha compaginat el format individualista en model llop solitari (un únic conductor de la camioneta assassina) amb la del comando de bandada de llops que va intentar arrasar la població tarragonina.

Al 17-A s’aparella, pel que fa al grau més alt de crueltat emprada, amb l’atropellament a Niça, mitjançant camió. En el de la Rambla barcelonina la camioneta assassina també va complir la seva trajectòria en ziga-zaga, per arrasar les terrasses de les cafeteries d’un costat i un altre i aprofitar així la capacitat de mortaldat del seu trajecte. Una sinistra aplicació dels principis econòmics d’eficiència i de cost/benefici aplicats a l’ofici de destruir vides.

Una diferència notable distingeix aquest atemptat dels seus precedents. Els 12 presumptes membres del comando no estaven fitxats, no havien estat exposats al radar policial, no eren retornats de Síria o l’Iraq com altres vegades, eren “invisibles” als ulls de les forces de seguretat, com ha revelat en aquestes pàgines José María Irujo. El que suposa un altre salt en l’autocarrera de perillositat del gihadisme.

No només el progrés és capaç de perfeccionar-se; també la maldat. Fins i tot al carrer més vitalista del Mediterrani.