Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Souvenir de la urbanització pirata d’Alcanar

Estiuejants, periodistes de mig món i veïns del Montsià peregrinen a la casa que va ser centre operatiu dels terroristes de Barcelona i Cambrils

Desplegament de mitjans comunicació a Alcanar.
Desplegament de mitjans comunicació a Alcanar.

La urbanització Montecarlo no té clavegueram ni enllumenat públic ni voreres ni carrers asfaltats. Casetes amb el seu jardí o hort improvisat aquí i allà, solars abandonats, sotmesos per matolls, figueres mores i oliveres del Montsià. Dir Montecarlo a aquest lloc és humor fi o somiar. Com molts indrets de la costa, en aquest racó d'Alcanar, a mig camí entre l'antiga Cimentera del Mediterrani —avui propietat de la mexicana Cemex— i el càmping Alfacs, a finals dels 60 veïns i altres arribats de províncies properes van començar a construir discretament els seus refugis d'estiu. És un racó idoni per passar desapercebut. Els terroristes sabien escollir el seu centre operatiu.

El poble d'Alcanar va ser fundat al segle XIII a l'interior, al peu del Montsià, per evitar els saquejos pirates: “El mar estava infestat de pirates berbers i turcs”, informa l'Enciclopèdia Catalana. El càmping Alfacs és el punt negre de la història del municipi. Més de 200 persones van morir-hi el 1978 quan un camió carregat de propilè de la petroquímica de Tarragona va explotar-hi al davant, al seu pas per la carretera nacional. Quatre dècades més tard, la platja d'Alcanar torna a ser notícia de la crònica negra per culpa del terrorisme islàmic. La desgràcia podria haver estat pitjor: dijous al matí, poques hores després de l'explosió fortuïta que va esfondrar la casa dels gihadistes, policies veïns i periodistes passejaven entre les runes sense ser conscients del perill. En un primer moment els Mossos d'Esquadra van apuntar que podia ser un magatzem il·legal de butà per vendre, després van afegir que podia tractar-se d'un centre de distribució de drogues. Hores més tard, coincidint amb l'atac a Barcelona, la casa va patir una nova explosió i nou agents de la policia i bombers van quedar ferits.

Fernando Grúas, resident de la urbanització des de fa tres mesos, va accedir a la casa ensorrada dijous al matí i va comptar fins a 92 bombones de butà. Quiet sota l'ombra d'una morera al carrer A de la urbanització Montecarlo, Grúas espera que el deixin tornar a la torre on viu rellogat. Espera que els artificiers detonin les possibles restes d'explosius que quedin a la casa dels terroristes. Al seu costat també hi ha l'Esperança, una altra veïna, espanyola però que fa 40 anys que viu a Alemanya. Els seus fills, residents allà, l'han vista entrevistada en diverses televisions. Més avall, quatre nois de Barcelona, de vacances al xalet del pare d'un d'ells, passen l'estona amb un parxís. Cada cop que apareix un veí, l'aborda la legió de periodistes vinguts d'arreu del món. Al carrer Montecarlo A hi ha quatre taxis de Barcelona aparcats, el taxímetre en marxa; periodistes americans i japonesos no han volgut complicar-se la vida després d'aterrar al Prat: 350 euros d'anada, les hores d'espera i 350 euros de tornada per visitar el Montecarlo de l'Ebre.

Tampoc hi falten curiosos ocasionals: una família de Pamplona s'hi acosta per fer-se una foto davant del cordó policial fent el senyal de la victòria amb la mà. Maria Cinta i el seu marit Jordi, residents al proper poble de Masdenverge, compareixen al lloc dels fets amb l'excusa de voler fer un cop d'ull a una finca que hi havien tingut. En pocs minuts marxen per on havien vingut farts de dos equips de televisió, japonès i francès, que insisteixen a entrevistar-los. Cap veí diu que conegués els assassins; Grúas recorda que arribaven en motocicletes i en un cotxe petit. L'Esperança sí que coneixia l'inquilí anterior, el propietari d'un bar a Sant Carles de la Ràpita. No va poder acabar de pagar la hipoteca i el Banc Popular es va quedar l'habitatge.

L'Hotel Montecarlo, d'una estrella, s'ubica davant de l'entrada de la urbanització, a l'altre costat de la carretera nacional. Els periodistes es concentren al menjador de l'establiment per escriure i gaudir dels seus fideus a la marinera. A la barra tenen exposada una safata amb mitja dotzena de pedres, amb una data escrita amb bolígraf: són bocins dels totxos de la torre dels terroristes que van sortir projectats i van aterrar a la piscina de l'hotel.

Adelaida Cervera, de 94 anys, va fundar l'hotel el 1979. Cervera contempla el tràfec dels periodistes amb un vermut —“un rapitenc”, precisa el seu nét: més sifó que vermut— i olives del seu poble, el Rossell, a Castelló. Cervera conta a qui vol escoltar-la com va sobreviure dos bombardejos durant la Guerra Civil i els seus encontres amb maquis a les masies del Maestrat. A la Pastora, Teresa Pla, la mítica guerrillera, la va tractar abans d'emboscar-se. “Parlava amb ella com tu i jo parlem ara en aquesta taula”, recorda Cervera.

La primera explosió a la casa dels terroristes, la nit de dimecres, va sorprendre Cervera dormint. La seva neta va pujar a la seva habitació i va demanar-li que tanqués les finestres, “perquè havien posat una bomba”, explica. “Pensava que era una broma”, diu Cervera. Va passar por? “No. Molt tranquils”, i torna al seu relat de la Guerra Civil, quan les bombes queixen prop de les bateries antiaèries del Rossell, ella refugiada en una barraca, i quan queien les bombes els seu cos “rebotava, com una pilota”. Poc després de les quatre de la tarda, els Mossos realitzen una detonació controlada que fa tremolar l'hotel. Cervera fa estona que ha pujar a la seva habitació, a dormir la migdiada.

MÉS INFORMACIÓ