Selecciona Edició
Connecta’t

El silenci dels herois anònims

Un venedor, un infermer i un taxista relaten com van viure i com van ajudar els ferits després de l'atemptat a la Rambla

L'Albert, infermer de 41 anys, a la Rambla, on va ajudar els ferits. Ampliar foto
L'Albert, infermer de 41 anys, a la Rambla, on va ajudar els ferits.

El paisatge era el de sempre: sorollós i multitudinari. De sobte, un cop sec. I silenci. Un silenci aliè a crits i sirenes

“Un segon, senyora”, li va demanar en Juan, venedor de 52 anys, a una estrangera que li preguntava pel preu d'un souvenir. “Vaig entrar al quiosc a busca una cosa i, no havien passat ni dos segons, quan vaig escoltar un soroll molt fort. Em vaig girar i vaig veure a sis o set persones estirades a terra, amb els expositors destrossats, alguns clavats a la gent”, relata. “Em va sorprendre l'olor a sang. De seguida se'm va ficar al nas, però més em va sorprendre el silenci”. En Juan no sap si aquest mutisme era real o sí només és al seu record. Ell, simplement, no escoltava res.

L'escena va transcórrer a la Rambla, davant del carrer Hospital. “De seguida vaig pensar: ‘això és un atemptat’. Vaig saltar per sobre de les persones com vaig poder i vaig veure la furgoneta blanca parada uns metres enllà. El conductor estava forcejant amb una de les persones. Vaig haver de decidir si els ajudava o anava a buscar el terrorista”, explica. En Juan va ajudar la gent.

Dos minuts

“L'única cosa que volia era que no quedessin tots amuntegats. Ningú em deia res. No sabia si eren vius o morts. Jo els acomodava i buscava alguna cosa a l'interior del quiosc perquè no tinguessin el cap al terra. Recordo un enorme sospir d'un home gran. Quan el vaig aixecar, vaig tornar a sentir la seva respiració. Això em va tranquil·litzar”, afegeix el venedor. Segons en Juan, tot va durar dos o tres minuts. Després va arribar la policia i va demanar a ell i als seus companys que desallotgessin la zona. Se’n va anar a un bar, que estava a uns metres del quiosc, i va quedar-se allà fins a les nou de la nit. Un familiar el va passar a buscar i el va portar a casa seva. Fins a les cinc del matí no es va poder adormir, però aquest divendres volia tornar a treballar. A les seves sabatilles blanques encara hi tenia taques de sang. “Em vaig adonar al metro que m'havia oblidat de netejar-les”, aclareix. No vol que el fotografiïn: “No soc cap heroi”.

Cesc, taxista de 41 anys, a la plaça de Catalunya. ampliar foto
Cesc, taxista de 41 anys, a la plaça de Catalunya.

“Heroi, jo?”, diu l’Albert, de 41 anys; “només soc infermer”. L’Albert tornava de la platja quan va entrar amb el seu cotxe a Ciutat Vella i va sentir alguna cosa estrany a l'ambient. De sobte, un home li va dir: “No avancis, hi ha un tiroteig”. Va aconseguir aparcar i va anar-se’n a peu cap a La Rambla, fins que un policia el va aturar. “Soc infermer, vull ajudar”, li va contestar. Amb xancletes i la seva bossa de la platja encara a sobre, l’Albert se sentia vulnerable. “Quan vas amb el teu vestit groc i arribes als llocs en l'ambulància ets més immune al que succeeix al teu al voltant. Dijous em sentia com un pop en un garatge”, explica. Situació, en qualsevol cas, que no li va impedir avançar. “Vaig caminar cinc metres i em vaig trobar un jove italià a terra. Amb una altra persona, que entenia una mica de sanitat, el vam intentar reanimar durant 25 minuts. No vam poder”. No es va detenir. Amb una bombona d'oxigen, que li havia cedit la Guàrdia Urbana, va continuar amb el seu objectiu, intentar reforçar l'assistència mèdica.

La Rambla ja estava presa per un sorollós silenci. “No hi havia ningú a la vorera, tan sols cossos tapats a terra. Era un desert amb persones mortes. Fins que arribem al lloc on hi havia la furgoneta i això era com estar enmig d'una guerra, però amb els edificis dempeus”. Amb els serveis d'ambulàncies, Guardia Urbana, Bombers i Mossos d’Esquadra ben coordinats, l’Albert es va dedicar a col·laborar en el que podia. Si li demanaven que fes una fèrula, la feia. Si li sol·licitaven que col·loqués un sèrum, també. Entre cada cosa, consolava les víctimes. “Hi havia un francès amb una fractura de tíbia. Em preguntava per la seva dona i pel seu fill. Però com que no parlo francès, només podia quedar-me al seu costat. Li agafava la mà i l’acariciava”, narra Albert. La situació era tan dramàtica que l’heroi infermer necessitava respirar. “Me n’anava darrere del quiosc, plorava uns segons, m'esplaiava i continuava ajudant”. Ahir, després de participar a la concentració a la plaça de Catalunya, va tornar al lloc on va intentar reanimar el jove italià i va encendre una espelma..

El silenci dels herois anònims ampliar foto

“A les nou de la nit vaig recollir una família, que tenien uns talls petits”, explica en Cesc, taxista, de 47 anys. “Els vaig portar fins a Cerdanyola. En el viatge vam parlar molt poc. Els nens es van quedar dormits; els pares semblaven estar en un altre món. Arribem a casa, ens vam abraçar i em van donar les gràcies”. En Cesc estava en el seu temps lliure quan la seva empresa, Elite Taxi, el va informar de l'atemptat. Va agafar el seu cotxe i va arribar fins a Barcelona. A la plaça de la Universitat va coordinar la sortida de taxis. “Primer, ferits; després gent gran i nens; i després, l'important és intentar agrupar carreres amb quatre passatgers i deixar-los a una destinació propera perquè el cotxe pugui tornar al més ràpid possible. El que buscàvem era buidar la zona”, explica. Una vegada va complir amb èxit la seva tasca, va començar una nova seqüència al costat del monument a Colón.

En Cesc, l’Albert i en Juan són tres de les persones, anònims sense formació en protocols després d'un atemptat, que enmig de l'angoixa de la Rambla es van convertir en els silenciosos herois de Barcelona.

Bars, hotels i botigues, refugis improvisats

Al carrer Tallers, la botiga de discos Revolver es va convertir en el refugi dels que buscaven escapar-se de l'atemptat de la Rambla. Carles, un dels venedors, va oficiar d'amfitrió davant de la riuada de persones que van arribar al comerç. “Quan ja teníem la botiga plena de gent, vam tancar les persianes”, explica en Carles. La majoria eren turistes, sobretot francesos. “Vam estar prop de dues hores amb ells tancats. Estaven molt nerviosos, un senyor va vomitar al lavabo perquè estava molt espantat. Per tranquil·litzar-los vam posar la ràdio per estar informats i bevíem aigua”, afegeix en Carles.

El pànic va arribar fins al Paral·lel. Al bar Olimpia, la Cristina també va rebre prop de 20 persones. “Hi havia molta confusió i per saber el que estava passant vaig posar el meu ordinador per veure els informatius”, explica la propietària de l'establiment. També els hotels van obrir les seves portes. En David, de NH Calderón situat a la Rambla Catalunya, explica: “La direcció de l'hotel ens va dir que deixéssim passar la gent. Teníem tota la recepció plena i vam posar algunes habitacions a la disposició de tothom”.

MÉS INFORMACIÓ