Sang a la meva ciutat
Aquesta ciutat és avui capital del dolor, com ahir ho va ser Madrid en les explosions d'Atocha
La furgoneta assassina ha recorregut 500 metres. Embogida, ha anat sembrant la Rambla de la meva ciutat de morts i ferits. Des del cor de la ciutat, la plaça de Catalunya, fins al Liceu, el teatre de l'òpera.
Veig que ha aturat la seva trajectòria letal just al damunt de la bella ceràmica que Joan Miró va instal·lar al terra del passeig. Veig als vídeos de testimonis aficionats un cotxet, com el de la meva neta. Un cotxet de sobte atrotinat, estampat precipitadament contra un dels vells arbres plataners, com en una terrible reedició —aquesta vegada verídica— de la pel·lícula d'Eisenstein.
Joves estesos a terra, aquí una noia amb el cap sagnant, allà un noi amb la cama dislocada, torçada com si fos un filferro impossible. Vianants i policies atenent els ferits. És el terrible paisatge humà habitual i perfectament reconeixible en aquests casos d'assassinats col·lectius. El del metro de Londres, el del tren de Madrid, el de les cafeteries de París, el de l'aeroport de Brussel·les, el del mercat de Berlín… Tots som vulnerables.
La mort destaca encara més en una ciutat tan plena de vida, amant de reinventar-se, tan delerosa del que és nou
Quan encara no s'ha confirmat oficialment l'autoria del succés ni la seva finalitat, ni se sap encara —però ho sabran els lectors quan llegeixin això— el desenllaç i el balanç de desgràcies, no hi ha dubtes sobre el caràcter terrorista del succés, ni sobre la seva inspiració, ni sobre el seu propòsit.
El patró de l'actuació és comú a tants atemptats recents a tot Europa (i més enllà): una capital coneguda, una localització emblemàtica, un espai molt concorregut, gent indefensa; i, com a arma mortal, un instrument que no sembla una arma: un vehicle més, com molts dels que circulen pels carrers…
Mentre esperem ansiosos la fi de tot plegat, penso una altra vegada com és d'injusta la mort gratuïta, massiva, provocada, escudada en presumptes idees. I en com la mort destaca encara més en una ciutat tan plena de vida, tan amant de reinventar-se, tan delerosa del que és nou, tan generadora de tendències, tan provocadora de debat i de polèmica, de conflictes… i de solucions.
De moment sembla que la pauta de racionalitat en la conducta dels diferents nivells de govern —local, autonòmic, central— i, per tant, de cooperació estreta entre ells, s'imposa.
Un es pregunta, en un racó de l'angoixa, si aquest remar junts en moments de catàstrofe, si aquesta unitat de les grans ocasions solemnes, no es podria estendre a la quotidianitat, a la gestió de les petites coses, i de les mitjanes, i a la resta. Estendre's a la política, a imaginar entre tots, cadascú amb el seu accent, el futur, ja que només hi ha una veritable línia divisòria, la que ens separa a tots de la barbàrie. O és que els conciutadans i els visitants assassinats no tenien idees, trajectòries, identitats i voluntats diferents? Però tots ells compartien la mateixa rambla. Pacíficament, mentre van poder.
Aquesta ciutat és avui capital del dolor, com ahir ho va ser Madrid en les explosions d'Atocha. Que sàpiga ser també capital de la dignitat. Acabàvem de celebrar el 25è aniversari dels Jocs Olímpics del 1992. Aquella gesta cívica i pacífica, de tolerància i d'entesa, de cultura plural i d'identitats superposades i compartides: barcelonina, catalana, espanyola, europea.
Que poc que ens ha durat el bon regust d'aquest aniversari. Els Jocs van ser sempre generadors d'amistat i de treva en el conflicte. Però hi ha qui segueix preferint l'odi a l'amor, la tristesa a l'esperança, la tragèdia a la conciliació. Portaran la mort. I aquesta s'apoderarà dels nostres ulls, com va escriure Cesare Pavese. Però mai dels nostres cors. Els fills de Joan Miró no aprendrem mai a odiar.
