Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El Reial Madrid despulla el Barça

Els blancs, amb Benzema al capdavant, guanyen la Supercopa, el seu segon títol del curs, després d'imposar-se amb claredat a un equip blaugrana menor que només va trobar alleujament en Messi

Set títols il·luminen ja el Reial Madrid de Zidane. El de la Supercopa, aconseguit davant d'un Barça que està a cegues. Desorientat al camp i als despatxos, l'equip blaugrana només va tenir pols quan va comparèixer Messi. Insuficient per les mancances dels seus i pel nivell d'aquest Madrid fet i rodó que guanya, guanya i torna a guanyar.

Només a la segona part, gairebé amb el títol decidit, el Barça va tenir una mica d'empenta. Abans, davant d'un Reial Madrid abrasiu, mutable i constant, va ser un equip perplex, esquifit i sense etiqueta. De moment, no hi ha pare que el reconegui, ha perdut el cató. Sense Xavi, es va oblidar de ser un equip que presumeix de pilota i es va entregar als peus de tres davanters de categoria. Sense Neymar no sap on agafar-se, tret que aparegui Messi. L'argentí avui es veu obligat a ser Messi, Xavi i Neymar. És massa fins i tot per a Leo. I això que amb prou feines és l'única cosa una mica reconeixible d'aquest Barça.

Fins a la mitja part, només la Pulga va ser capaç de treure les teranyines al seu equip, encara que fos una estona. Tan retratat va quedar aquest Barça que quan Messi va tocar per primera vegada la pilota, el Madrid ja anava per davant al marcador i en el joc. Al contrari que els blaugrana en l'anada, el conjunt blanc va tenir os des del primer segon. Tant se val que Zidane despengés Casemiro, Isco i Bale. O que Cristiano fos a la llotja. El Madrid té de tot i en abundància.

Desfili qui desfili, al Reial Madrid no li falta futbol. Un volum ensordidor per al Barça, acorralat prop de Ter Stegen abans de treure's el xandall. La pressió amunt i amb dents de serra dels madridistes, en cada assalt sempre més contundent que els culers, va ser una tortura per als de Valverde, que aquesta vegada va recórrer a tres centrals. El lateral dret del Barça és un jeroglífic. Aleix Vidal, rehabilitat, i Semedo, acabat de fitxar, es van quedar a l'ombra. Amb els tres defenses centrals no hi va haver remei: de guanys, cap; de pèrdues, moltes.

El Barça no havia arribat al mig del camp, capcot i abatut, quan Asensio va deixar Ter Stegen amb musaranyes a la vista. El balear té una esquerra tan sorprenent que per segona vegada en quatre dies va deixar Ter Stegen paralitzat, que aquesta vegada va tenir menys motius per quedar-se com una estalactita. Amb Lucas i Asensio oberts a les bandes, amb l'auxili permanent de Carvajal i Marcelo, el Barça no va saber de què s'havia d'encarregar: si tapar els laterals, tancar millor els davanters o agafar la matrícula a Kroos i Modric.

L'equip català no va respirar tranquil fins que Messi es va incrustar al mig camp i, almenys uns minuts, va recórrer a l'esquadra i el cartabó. En aquesta oportunitat no va tenir l'arrest fix de Kovacic, magnífic en el paper de Casemiro durant una hora. Però si Messi recula i no veu Neymar, la seva panoràmica es redueix. Si, a sobre, els interiors —Rakitic i André Gomes— no saben a què atenir-se, si aventurar-se a l'àrea del rival o empadronar-se al mig del camp, fins i tot el radar de Leo se'n ressent.

Al primer atac de Messi, amb Luis Suárez com a única referència, el Madrid hi va respondre de meravella. Ben incubat per Kovacic, el grup de Zidane va trobar una via de fuga per les bandes, sobretot per la de Lucas Vázquez. Asensio va mantenir el tipus, però per sobre de tots va emergir Benzema. El francès va carregar amb l'onatge blanc, per tot arreu, sense donar pistes a Piqué, Mascherano o Umtiti. Una pilota que Lucas li va robar a Busquets va derivar en el segon gol local. Benzema, espavilat, es va anticipar al seu compatriota Umtiti. El Madrid tenia el que li faltava al seu adversari: os, futbol i definició, perquè es coneix el dictat de memòria.

Resolt el títol sobradament, en el segon tram es van escurçar les distàncies. El Barça va tenir una mica més de cos, en part per la rebaixa del Madrid, ja més disposat a les esprintades que no pas a encastar el contrari. Valverde va sostenir la trinxera dels tres centrals fins i tot quan va donar pista a Semedo, relleu de Piqué. Messi no va parar i el Barça va tenir una altra cara davant de Keylor. L'argentí va rematar al travesser i després Luis Suárez al pal esquerre. Un altre Barça, sí, però no el Barça que es pressuposa que ha de ser.

Benzema, el jugador de la nit i la matinada, tampoc va afluixar i el partit es va tornar en una anada i tornada mentre l'afició local brindava i els blaugrana no apartaven els ulls de Luis Suárez, que va acabar tan coix com el Barça. Un Barça que el Reial Madrid va deixar en evidència mentre va haver-hi partit.