Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Per escoltar Joan Manuel Serrat

Sabadell s'apropa a l'abisme de l'estupidesa per plantejar esborrar Machado

Barral, Caballero Bonald, Marquesán, Gil de Biedma, González i Ferraté, a la tomba de Machado.
Barral, Caballero Bonald, Marquesán, Gil de Biedma, González i Ferraté, a la tomba de Machado.

Ara han volgut escombrar Antonio Machado. No apareixia al pòster de la CUP, però tant se val. El van posar una estona a les escombraries. A l'alcalde, precisament de la CUP, el salva de la crema, ja que és una crema, davant l'escàndol que hi ha hagut. Però aquí queda, en suspens, acusat de ser anticatalà, el pobre vell. L'alcalde el salva, però deixa l'espasa posada: el que cal fer, diu, és eliminar feixistes. Ho té fàcil: el seu historiador de plantilla té una llista d'indesitjables al nomenclàtor de la ciutat, des de Goya a Góngora i Quevedo passant per Tenerife, l'Uruguai i Colòmbia!, perquè què s'han pensat aquests territoris, aquests pistolers de la pintura o del vers, aquests malfactors que tan mal han fet a Sabadell.

Pel que fa a Machado, no calia tanta força, res, una bufadeta podia eliminar-lo quan creuava Catalunya cap a l'exili, que va ser mort. Ara li tocava a Sabadell donar-li una altra vegada l'empententa, fer-lo porqueria anticatalanista a Catalunya. Per tres grams de vers, a les escombraries. La història és així, ell ho va escriure, una de les dues Espanyes t'ha de gelar el cor. Aquesta vegada l'altra Espanya és Sabadell, s'associa a aquell feixisme que va decidir que hi havia bons i dolents, i entre els dolents hi havia Antonio Machado. I Goya, i Tenerife! Tant escombrar i han anat a parar a don Antonio. Quan no es podia, de Catalunya van sortir cap a Cotlliure, a vetllar per la seva ombra, Barral, José Agustín Goytisolo, Caballero Bonald, Ángel González, Costafreda, Valente, Blas de Otero, Gil de Biedma, aquests parafeixistes…

Entre les devocions que va recollir a Espanya (i a Catalunya), Machado va ser el president de la lírica republicana que va quedar penjant d'un fil quan dir República era un murmuri amb el qual s'atrevien els poetes. I si segueixen escombrant trobaran perles pròpies, i sentiran vergonya del que fa l'escombra actual contra el passat. Hi trobaran fins i tot Espriu, i es carregaran Pla (que mai han aguantat gaire), i els Maragall, i es quedaran sols amb el ploricó de la pàtria com si aquesta fos la mortalla ideal per a una idea.

Travessar la memòria de Machado (i Goya, tan espanyolàs, i Riego, el de l'himne, i Albarracín!) )amb aquesta daga petita de la pàtria xica és una més de les arbitrarietats que ens ofereix aquest estiu final de la tristesa. La tristesa és una paraula amb un contingut que es configura amb aquestes mesquineses que volen derrocar els noms grans dels que van fer més poètica, menys dura, la derrota a la qual el feixisme va sotmetre homes humils, com el mestre que se'n va anar caminant a Cotlliure, ja gelat.

Don Antonio, en fi. Quan no teniem res a cantar sobre el futur, hi havia Machado en la clandestinitat universitària, a Catalunya, a les Canàries, a Andalusia, a tot Espanya, segurament a l'exili espanyol (i català) de Mèxic (que el salva l'historiador, el salva l'alcalde) i de l'Uruguai i de Colòmbia, aquests països segurament traïdors com Tenerife. I després va ser Machado protagonista dels carrers i de les places, de les rotondes i de les flors, i aquells catalans que van anar a Cotlliure a celebrar-lo van ser els que van obrir el camí perquè caigués sobre el poeta la llum que el va fer de tots.

Esborrar, escombrar. Sabadell s'apropa a l'abisme de l'estupidesa, empesa la ciutat, els seus habitants, a ser còmplices d'una devastació moral que no es mereix Catalunya. I què fem ara?, podria preguntar-se, com ens podem alleugerir d'aquesta nova escombrada moral contra la poesia de l'entesa? Per alleugerir el disgust, és a dir, la falta de gust, aquesta proposta: escoltar Joan Manuel Serrat cantant Machado. Ell el va cantar des de Catalunya i per a tots nosaltres, i fins a l'Uruguai i Colòmbia i Tenerife va arribar Machado per Serrat, català i nítid com el Mediterrani.

MÉS INFORMACIÓ