Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una Catalunya més liberal

És notable que en complir-se els vint anys de la mort de l'economista Lucas –Lluc– Beltrán no s'hagi aprofitat per repassar la història de la ideal liberal

Membres de Junts pel Sí i la CUP presenten la llei del referèndum.
Membres de Junts pel Sí i la CUP presenten la llei del referèndum.

Si fer prevaler els drets de la nació sobre els drets individuals va fer difícil que el nacionalisme convergent adquirís una identitat liberal, pactar amb la CUP ja ha portat Junts pel Sí a un extrem de complicitat iliberal. Tampoc té aspecte demoliberal precipitar la convocatòria d'un referèndum al marge de l’Estat de dret, que és un Estat vertebrat per la llei. L'inici de la desconnexió exprés es va concretar a la manera de les pràctiques parlamentàries que en els anys trenta van portar al desprestigi del parlamentarisme. Tampoc és liberal donar per descomptat que l'únic futur de Catalunya és la secessió, negant la condició de demòcrates a qui no ho creuen així. Ara mateix, la pressió pública de la CUP és l'anti-Estat de dret. Georges Sorel va alliçonar el feixisme, el comunisme i l’anarcosindicalisme. Sense violència, no hi havia política. La CUP el segueix amb les seves propostes ultrarradicals, unilateralment secessionistes i antisistema: sosté que caldrà violència política perquè –com a hipòtesi– l’Estat senti la urgència de la força bruta. És a dir: cal portar la secessió unilateral al límit, fins que l’Estat espanyol entri “en contradicció antidemocràtica” i hagi de recórrer “a algun tipus de força legal o fins i tot a la força bruta”. En fi, acaparar la violència política per tibar al màxim la circumstància.

És notable que en complir-se els vint anys de la mort de l'economista Lucas –Lluc– Beltrán no s'hagi aprofitat per repassar la història de la ideal liberal a Catalunya. Significativament, ha estat fins ara un liberalisme en connexió amb l'humanisme cristià, a les antípodes de la caricatura del neoliberalisme salvatge que apareix a les pancartes antisistema. Catalunya ha estat i és –malgrat els nous intervencionismes– un país que avança gràcies a la iniciativa privada i a l'economia de mercat. Nascut a Tarragona, Beltrán Flórez (1911-1997) alguna cosa sabia de Catalunya. Després de passar per la London School of Economics i seguir en directe el pensament liberal –en plena polèmica entre Hayek y Keynes–, el jove Lluc Beltrán va ser secretari particular de Cambó, el qual apreciava especialment les seves anàlisis. Al llarg de tota la seva vida va ser amic de Joan Sardá. Junts van escriure “Els problemes de la banca catalana” el 1933. Gran tema, com s'ha vist. Van indagar les causes de la insolvència financera –explica el professor Huerta de Soto en la seva magnífica semblança de Beltrán– que en el seu moment havia acabat amb el Banco de Barcelona i després amb el Banco de Cataluña. Durant la guerra civil, va assessorar Josep Tarradellas advertint que, en bona part, el bàndol republicà perdia per la pauperització de la seva pesseta. Després del retorn del llarg exili, Tarradellas el va nomenar patró de la Fundació Montserrat Tarradellas, a Poblet.

Efectivament, alguna cosa sabia de Catalunya. Parlava d'una escola centrista catalana en la qual destacaven successivament l'esperit il·lustrat d’Antoni de Capmany, Balmes i després Mañé i Flaquer, tan oblidat qui sap si per desídia o amb tota la intenció. Per a Bertrán, Joan Maragall era una síntesi espiritual d'aquell humanisme. Eren idealistes i alhora pragmàtics, consideraven positiva la integració cohesiva de Catalunya a Espanya perquè –com va escriure Lucas Beltrán en el centenari de Cambó– “la idea de trencar els vincles que des de tants segles han unit Catalunya amb la resta d’Espanya els va semblar absurda i nefasta”. Era la ruta equivocada. En la postguerra, va començar la seva carrera acadèmica, al mateix temps que dedicava moltes hores al Servei d’Estudis del Banco Urquijo a Madrid, per on van passar els millors economistes de l'època. Amb els plans d'estabilització, el paper dels economistes catalans és determinant i aquí hi va ser Lluc Beltrán com a secretari general del Pla de desenvolupament. Encara amb la dictadura de Franco, Espanya deixava enrere l'autarquia econòmica, cosa decisiva per a la dinàmica econòmica de Catalunya.

Per les mateixes raons, Beltrán va propugnar un europeisme operatiu i realista. Però sembla clar que definir-se com a cristià penitent i liberal impenitent no ajuda. Ara un catalanisme innovador només podria ser creïblement liberal sense supeditar-se a les polítiques identitàries, rupturistes i antieconomia de mercat, especialment de grups com la CUP. N’hi hauria prou amb repassar l'escrit per Lluc Beltrán. L'acreditat sistema de controls i equilibris institucionals, de contrapesos i frens, pateix a Catalunya una deterioració agreujada pel segrest exprés amb què la CUP restringeix el govern de Junts pel Sí.

Valentí Puig és escriptor.