Selecciona Edició
Connecta’t

El passat racial reobre ferides a Charlottesville

La ciutat vol recuperar la calma. Els veïns asseguren que viuen en una localitat tolerant

“Els nostres fills sabran el teu nom. L'amor guanyarà”, resa una pintada al lloc de Charlottesville en què Heather Heyer, una dona de 32 anys, va morir atropellada. Hi ha un cor dibuixat amb flors i missatges contra l'odi. Un home de 20 anys va atropellar dissabte amb el seu vehicle manifestants contraris als supremacistes blancs que protestaven a la ciutat, i va causar una mort i va ferir 19 persones. L'episodi va convertir aquesta afable localitat universitària en un escenari caòtic i en l'últim epicentre del delicat revisionisme històric al sud dels Estats Units.

A Charlottesville, ciutat de Virgínia de 45.000 habitants envoltada de pujols, encara es respira aquest diumenge la tensió viscuda el dia anterior. La calma s'imposa a poc a poc, però persisteixen els moments de tensió i els nervis. Al migdia, Jason Kessler, un dels promotors de la marxa de supremacistes blancs contra la retirada d'una estàtua de la guerra civil nord-americana, va intentar celebrar una roda de premsa en la qual va culpar la policia dels disturbis. Però va haver de marxar corrent, protegit per agents, després de ser increpat per manifestants progressistes.

Charlottesville duu a terme un exercici d'equilibri entre la commoció i el desig de normalitat. Els residents busquen respostes als xocs entre supremacistes blancs, que demanen mantenir l'estàtua de Robert E. Lee, general de la Confederació durant la guerra civil, i contramanifestants, la majoria grups negres i antifeixistes que defensen la decisió de l'Ajuntament de retirar el monument.

“No tinc ni idea de per què van escollir aquest lloc”, subratlla Shery Pensic, una dona blanca de 48 anys. “Estic molt sorpresa”, assenteix la seva mare, Sharon, de 70 anys.

Una vigília, aquest diumenge, en el lloc de l'atropellament ampliar foto
Una vigília, aquest diumenge, en el lloc de l'atropellament AFP

La ciutat busca recuperar la rutina. Dissabte a la nit, el centre estava pres per la policia i l'Exèrcit de reserva de Virgínia, desplegat després de la declaració de l'estat d'emergència. Però aquest diumenge la protecció s'havia relaxat i la majoria d'establiments tornaven a obrir les portes.

“Tot això per una estàtua”, lamenta Andre Scales, un negre de 47 anys, al costat de la zona de l'atropellament. “És una vergonya que fins i tot al 2017 l'odi torni. Martin Luther King va tenir un somni que tot això ja no passaria”, afegeix en al·lusió al líder dels drets civils.

Però Scales, com la resta de residents, subratlla que els supremacistes no viuen aquí i que aquesta és una localitat tolerant, com tracten de recordar diversos cartells. “Volien promoure la seva agenda. L'estàtua n'era només una petita part. Volien que se'n parlés, tenir publicitat”, sosté. Ho han aconseguit.

Charlottesville és l'últim escenari local d'un debat nacional. El debat, avivat el 2015 després d'una matança racista a Carolina del Sud, sobre la simbologia de la vella Confederació, que alguns consideren un llegat esclavista i d'altres un senyal d'identitat històrica. A això s'afegeix el context actual: les implícites picades d'ullet mútues entre els supremacistes blancs i el president nord-americà, Donald Trump.

L'Ajuntament va votar al febrer a favor de la retirada de l'estàtua de Lee en considerar-la divisiva i va reanomenar el parc en què se situa. Des de llavors, hi ha hagut acalorades protestes de l'extrema dreta i la justícia ha paralitzat temporalment el trasllat del monument.

Molts creuen que el debat sobre l'estàtua ha reobert innecessàriament velles ferides i consideren que la policia i les autoritats no ho han gestionat correctament. “No m'importa l'estàtua, és part de la història encara que no en sigui una bona part. A molts afroamericans els és igual”, assenyala Scales. Assegura que ell s'ha fet fotografies amb l'estàtua i creu que els dos milions de dòlars que costarà el projecte de retirada es podrien destinar a causes millors.

“Haurien de deixar-la, buscar un punt mitjà”, coincideix Sharon Pensic. La dona, jubilada, recorda que va créixer en els convulsos anys seixanta, que van acabar amb la segregació legal dels negres, i que donava per oblidats els extremistes blancs. “Haurien de classificar millor aquests grups, restar-los capacitat de parlar i fer mal”, reclama.

Diu que no entén per què han tornat a aflorar amb virulència en els últims mesos. “És fastigós”, etziba. Però es resisteix a culpar la retòrica divisiva de Trump, al qual va votar en les eleccions de novembre. La seva filla, en canvi, no dubta. “No reconeix l'assumpte i no anomena pel seu nom els supremacistes blancs”, es queixa Shery, que també va votar el republicà, sobre les declaracions del president després dels enfrontaments.

MÉS INFORMACIÓ