Les caixes de ressonància

A mesura que s'apropa l'1 d'octubre la impermeabilitat dels discursos d'una banda i l'altra es fa més evident. Com ha dit Cass Sustein, vivim en un món en què “cadascú pot crear el seu propi univers comunicacional”, quan la democràcia i la llibertat exigeixen “estar exposats a les experiències que nosaltres no hem seleccionat”. La comunicació política esdevé cada vegada més cacofònica. Els ciutadans es reafirmen delimitant segons els seus desitjos els inputs que reben. I es creen així una mena de caixes de ressonància en què es repeteixen mil i una vegades les mateixes coses, donant cada vegada menys espai d'entrada als missatges que els contradiuen o als intents de confrontar-los amb el principi de la realitat. Sabem que la política és fonamentalment lluita pel repartiment del poder i que el seu llenguatge és el de les relacions de forces. Però cal saber operar també en el camp de l'hegemonia ideològica, movent-se en la complexitat del desig, del judici moral i del coneixement de la realitat (la veritat concreta de les coses), i l'abstracció ideològica no és la millor perspectiva per moure's en aquests terrenys.

Les situacions s'encapsulen quan dues posicions s'enfronten sense escoltar-se i gairebé sense mirar-se, tancada cada part en els seus arguments reiteratius. I aquí és on ens trobem en la qüestió catalana. Ja res del que diuen els uns i els altres és rellevant per sabut i repetit, des de les qüestions fonamentals fins als detalls més petits. N'hi ha prou amb recordar, com a exemple, les bases de partida dels uns i els altres: La sacralització de la legalitat vigent i les apel·lacions al pes de la llei només transmeten impotència política i utilització de les institucions en benefici propi, fins i tot a costa de degradar-les; i les apel·lacions a un hipotètic dret fonamental universal que regiria per sobre de la Constitució i la legislació vigent poden ser útils per a la confrontació ideològica, però tenen un recorregut limitat en la pràctica.

El Govern espanyol ha acceptat l'envit de la Generalitat: tot queda en funció del que passi l'1 d'octubre. Aquesta fase d'acció-reacció (tu proposes, jo activo la justícia, sense cap voluntat de trobar-nos) es funda en un sobreentès que tots dos blocs comparteixen: que l'1 d'octubre, per dir-ho en llenguatge col·loquial, no passarà gran cosa. És a dir, que no serà el moment fundacional o terminal de res, sinó simplement el final d'una altra etapa en una querella crònica. El sobiranisme aspira a una victòria als punts (d'imatge i de legitimitat) i el Govern espanyol somia amb un triomf per anestèsia legal continuada que deixi l'independentisme atordit durant una bona temporada. La prova de l'1-O ha estat acceptada per totes dues parts com una espècie de destí, davant la desídia política del Govern espanyol i els límits del sobiranisme en el joc de les relacions de forces.

Les apostes unitàries basades en presumptes principis superiors (la unitat sacrosanta de la pàtria espanyola o el bé superior de la nació catalana) necessiten lideratges forts i moments de tensió. Si els lideratges flaquegen per autoritat insuficient, com en el cas de Rajoy, o per dualitat manifesta, en el tàndem Puigdemont-Junqueras, les cacofonies es fan difícils de sostenir, entre altres coses perquè el joc d'interessos entre socis molt diversos acaba emergint entre les ficcions dels valors superiors. A Rajoy li costa més que abans mantenir la unitat de les forces polítiques contra el sobiranisme, entre altres coses perquè és difícil sumar adhesions sense cap proposta política. I la CUP, a mesura que s'apropa l'1-O, està trencant la monotonia del sobiranisme, amb efectes directes sobre la baula més feble de la cadena: el PDeCAT, que té la complicada funció de garantir als sectors més moderats del sobiranisme que no passarà res que posi en risc la tranquil·litat social. La CUP necessita que no l'engoleixi el procés i per això aixeca la veu. Posar Mas al nivell de Rajoy és un escàndol? Obliden al PDeCAT que a Mas se'l va carregar la CUP amb el seu consentiment?

Un altre esdeveniment que ha trencat la monotonia ha estat la crisi de governabilitat de l'aeroport de Barcelona. Qui mana aquí? La insuportable deixadesa de l'Estat i la impotència de la Generalitat conviden a tornar a posar un memorial de greuges sobre la taula.