Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Roses mortes de joventut

La paciència no aguanta avui el que tolerava fa un quart de segle. El ritme vertiginós al qual sobrevivim exigeix més solucions pràctiques que no pas retòriques buides

Maragall a,b Cobi, el 1992.
Maragall a,b Cobi, el 1992.

Algú va dir que la nostàlgia és una mena de vellesa. És possible. L'edat i les seves experiències inciten a la mirada retrospectiva que sol recordar l'ahir amb memòria afectuosa. I l'estiu ho fomenta especialment. Mostres de postals i documents d'abans de l'arribada del turisme, exposicions antològiques, recopilacions d'enyorances musicals…, viatges sentimentals als paradisos perduts on ja no tornarem.

Les televisions públiques hi fan la seva aportació especial perquè aprofiten per estalviar recorrent a l'arxiu i recuperant moments que ens dibuixen a la cara un somriure entre burleta i patètic que només entenen els que són de la mateixa generació. Les efemèrides rodones hi posen la resta. Ho hem vist amb els 25 anys de Barcelona 92. Dels atletes als voluntaris passant per promotors, polítics i gestors han entonat la vella melodia: “Recorda'm, que recordar és tornar a viure”. I sí. Hem tornat a viure un esdeveniment únic. Tant, que res de tot allò s'ha tornat a repetir.

Ni els èxits esportius, ni el consens polític, ni la transformació de la ciutat, ni la satisfacció ciutadana de saber que, llavors sí, s'estava fent història. Ens n'adonem ara potser perquè tampoc hi ha cap al·licient semblant a l'horitzó. Al contrari. La incertesa que defineix per naturalesa el futur mai ens havia semblat més evident. Entre altres coses perquè amb el canvi de segle i les noves tecnologies ens havien venut la moto del progrés permanent en un demà ordenat. Fins que, fa deu anys i en aquestes mateixes dates, va esclatar la crisi econòmica més greu que es podia arribar a imaginar i tot es va trastocar. I som aquí. D'una banda, descobrint les zones fosques de la globalització i la comunicació instantània i, de l'altra, aguantant encara els efectes de la recessió que encara cueja malgrat la milloria que ens han venut com l'únic objectiu dels governs, de tots els nivells, els mateixos que al seu torn l'han convertit en sinònim de projecte comú. I res més. Per això, el més terrible del moment és que l'evocació, qualsevol evocació, sembla ajudar a concloure en el passat es vivia millor. I és aquí on la nostàlgia ens ofega amb la seva presència permanent, tot i que tampoc és el que era. És tan fàcil com lamentable, doncs, concentrar-se en el passat quan s'assisteix a la degradació del present.

Davant de l'enquistament dels problemes els uns creen uns altres per emmascarar així la seva incapacitat i els altres miren cap a una altra banda per dissimular també la seva imperícia o fins i tot entren en el joc demolidor. Estem caient en el parany denunciat per aquell primer ministre britànic que intentava alliçonar els seus compatriotes instant-los a utilitzar el passat com a trampolí i no com a sofà.

Potser per això alguns insinuen la possibilitat de tornar a optar a uns altres Jocs Olímpics i veure si així abandonem la butaca d'una vegada. Bé, és una opció a considerar, però i mentrestant? La paciència no aguanta avui el que tolerava fa un quart de segle. El ritme vertiginós al qual sobrevivim exigeix més solucions pràctiques que no pas retòriques buides. Així doncs, quina força política és capaç d'oferir-nos un projecte interessant i viable que canviï les velles estructures i arraconi els vicis vitalicis? Algú que ens dibuixi un paisatge possible a 25 anys vista.

El proper quart de segle hauria de prendre el relleu al que està mostrant les seves últimes alenades amb les noves maneres especulatives, la turismofòbia, una ciutat i un país destí low cost, on, en canvi, els residents cada dia necessiten el poder adquisitiu que no aconsegueixen. Perquè d'això es tracta quan es reclama un projecte. No de quatre remodelacions, cinc rehabilitacions i sis resolucions. Tampoc del canvi pel canvi que ens prediquen incansablement aquells que ignoren que no hi ha nostàlgia pitjor que enyorar el que mai va arribar a passar, amb permís de Sabina. Ni els que auguren l'arcàdia feliç de l'endemà sense avançar-nos cap més disseny que allò que deixarem de ser. No és poc, és cert, però, tot i que és important, és insuficient quan parlem d'una societat que mira al seu voltant i tampoc descobreix més al·licients que els forjats per la pròpia capacitat. Emprenedora per crear, demolidora per destruir, a parts iguals. És el destí ibèric. El mateix que alguns susanistes de l'executiva del PSOE practiquen quan, disconformes amb la línia de Pedro Sánchez parlant de plurinacionalitat, demanen mirar cap enrere per trobar grans similituds entre les paraules de la presidenta andalusa i les de governants d'altres temps. Van oblidar que “al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”. Han oblidat Antonio Machado, malgrat haver-lo fet seu. Però d'això també fa temps, molt de temps. Tant, que d'aquella època ja només els queda una imatge. La vella foto de la seva joventut.