Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Els rebels de Barcelona 92

Des de veïns i grups independentistes fins a professors d’INEF, els Jocs Olímpics van tenir les seves veus discrepants, aplacades per l’eufòria del moment

Protesta veïnal a la Plaça Sant Jaume, el juny del 1992.
Protesta veïnal a la Plaça Sant Jaume, el juny del 1992.

“Una crítica equivalia a un boicot a la ciutat olímpica”. La frase apareix a l’epíleg del número de novembre del 1992 de la revista Carrer, publicació de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). “La Barcelona de Maragall”, el títol d’aquell número, va ser un sonat memoràndum sobre la lluita veïnal que es va produir a districtes del litoral, als barris afectats per la construcció de les rondes, la febre hotelera i la Vila Olímpica, entre d’altres. Però les entitats veïnals no van ser les úniques acusades de voler espatllar el somni olímpic; hi va haver més col·lectius rebels en diversos àmbits de la política i de la societat que hi van plantar cara.

Símbol de l’oposició als Jocs va ser el poema visual de Joan Brossa Contrafigura olímpica: Brossa va imprimir la imatge de Nosferatu de Murnau cobrint-se el rostre amb l’estrella de La Caixa. La crítica al boom immobiliari que va generar l’esdeveniment va sumar altres personatges notables, com va ser el cas de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. El periodista i escriptor Marc Andreu, en un article del 2015 al diari digital Crític, va recordar com Montalbán va ser instigador del bloc associatiu: “Vázquez Montalbán, el 1988, tot denunciant l’especulació en l’article Las manos sobre la ciudad a EL PAÍS, va inspirar la creació d’una plataforma de reflexió crítica que revitalitzaria la FAVB i el moviment veïnal”. Montalbán també va destacar per la seva implicació en els actes públics en defensa dels detinguts en l’anomenada operació Garzón. L’exjutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, poques setmanes abans que s’iniciessin els Jocs, va ordenar la detenció de 45 persones acusades d’estar vinculades a dos atemptats fallits de Terra Lliure, el juny del 1992. Setze dels detinguts van denunciar que havien patit tortures, i partits de l’esquerra catalana i figures de la societat civil es van mobilitzar durant els Jocs per denunciar els abusos d’una operació que consideraven desproporcionada.

Joaquim Forn, nomenat aquest juliol conseller d’Interior de la Generalitat, va formar part del moviment Freedom for Catalonia,que el 1989, durant la inauguració de l’Estadi Olímpic, va organitzar la polèmic xiulada al rei Joan Carles. A Freedom for Cataloniahi havia noms de les joventuts de la difunta Convergència (CDC) que assolirien la primera línia política, com Oriol Pujol, David Madí o Francesc Homs. Freedom for Cataloniadistribuïa propaganda, protagonitzava actes entorn al relleu de la torxa olímpica i organitzava altres convocatòries populars. 25 anys després, Forn assegura que mai van tenir com a objectiu afectar la imatge dels Jocs: “Buscàvem un equilibri entre la reivindicació de la identitat catalana i l’èxit dels Jocs. No érem contraris als Jocs, precisament perquè del seu èxit depenia vendre’ns al món”.

Josep Miró i Ardèvol era president del Comitè Olímpic Català (COC) i va compartir la primera fila de l’activisme nacionalista per catalanitzar els Jocs, juntament amb noms tan rellevants avui com el del president de l’ANC, Jordi Sànchez, que aleshores era portaveu del col·lectiu La Crida. El COC, La Crida o Acció Olímpica eren grups que encapçalaven la pressió al Comitè Olímpic Internacional (COI) per aconseguir que el COC fos reconegut oficialment, que els atletes catalans desfilessin sota la senyera o que, quan guanyessin medalles, sonessin Els segadors. No es van assolir aquests objectius, apunta Miró, però sí que el català fos llengua oficial de l’esdeveniment i que l’himne català estigués present a la inauguració i a la cloenda. Miró coincideix amb la visió de Forn: “No es volia boicotejar els Jocs, no volíem posar-nos el COI en contra; es tractava de jugar amb una pressió tolerable. Tot i que, passats els anys, crec que es va ser massa intransigent amb Joan Antoni Samaranch [president del COI] perquè no li donàvem marge per negociar”.

“Escassíssima significació”

El perill del boicot el va posar damunt la taula el mateix Jordi Pujol, que en un consell nacional de CDC del maig del 1992 va advertir els seus militants “que no prenguin part en accions de boicot”. El moment de més tensió es va produir aquell mes de maig, segons el relat de John Hargreaves al llibre Freedom for Catalonia? (Cambridge University Press), quan La Crida, ERC, Òmnium i Acció Olímpica van enviar una carta-ultimàtum al COI en què amenaçaven amb manifestacions durant els Jocs si no s’acceptaven les seves exigències. Malgrat que aquest moviment comptava amb el paper estel·lar d’Àngel Colom, aleshores secretari general d’ERC, Miró assegura que el suport que rebien era “d’escassíssima significació; ens donaven suport el PSAN i els sectors independentistes més radicals”. Tot i això, i també malgrat les crítiques que Miró dirigeix a Pujol per no haver fet el possible per assolir l’oficialitat del COC, l’avui director del lobby catòlic E-Cristians revela que l’expresident de la Generalitat havia donat el vistiplau perquè es fessin accions de protesta durant la cerimònia de cloenda; en concret, Pujol va aprovar que la delegació lituana aparegués a l’estadi amb samarretes reivindicatives catalanes i que pengessin senyeres a la Vila Olímpica.

Malgrat aquesta situació, un altre exconvergent, Josep Lluís Vilaseca, un dels puntals dels Jocs com a secretari d’Esports de la Generalitat, recorda que la unanimitat entre els partits al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona a favor dels Jocs era total. Pel que fa a quina oposició als Jocs li va cridar més l’atenció durant els preparatius de la cita olímpica, Vilaseca respon que va ser la que es va trobar entre el professorat i l’alumnat de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (abans coneguda com a INEF) de Barcelona.

En un document publicat el 2010, Andrés Naya i Albert Recio resumien els fronts olímpics de la FAVB: “Es fa una valoració crítica i preocupada de bona part dels projectes. En concret, del possible retard –com efectivament va succeir– dels PERI [plans especials de reforma d’interiors] de la majoria de barris, de la marginació del transport públic en benefici del cotxe –les rondes van ser la gran reforma del transport–, el caràcter especulatiu de la Vila Olímpica, la marginació de l’esport de base i, en general, la manca real de participació”. La Generalitat i el Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona 92 (COOB) es van trobar després de l’elecció de la ciutat olímpica amb un moviment contrari a l’INEF per aquesta idea de “la marginació de l’esport base”. José Antonio Sancha, que va ser director de la facultat de Barcelona durant quinze anys, subratlla que l’oposició als Jocs era de fons ideològic: “Els rebutjaven perquè era esport de competició, perquè els vinculaven a una eina de manipulació política i a la propaganda franquista”. Sancha evoca que a l’INEF es van convocar xerrades contra els Jocs i “es va enverinar l’ambient”. Sancha conclou que la presència d’un socialista com Josep Miquel Abad al capdavant del COOB va canviar la situació: “Al final tots van sumar-se al carro olímpic. De fet, van ser els més olímpics de tots. Els conversos acostumen a ser els més fanàtics”.