Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Llarga vida a les festes de Gràcia

Dimarts farà 200 anys de la primera celebració, que va ser de caràcter religiós i que ha superat tot tipus d’etapes i problemes

Un gran dimoni es va aixecar a la portalada del carrer Ramon y Cajal el 1935.
Un gran dimoni es va aixecar a la portalada del carrer Ramon y Cajal el 1935.

La Guerra del Francès. Aquest és l’insospitat origen de les festes de Gràcia, que enguany celebren el bicentenari. El convent dels franciscans que hi havia entre la Gran Via i el carrer d’Aragó va quedar arrasat. El 1813, l’orde va decidir construir el nou convent ben lluny de la muralla de la ciutat, als terrenys on avui perviu l’església de Santa María i Jesús. Mentre es construïa, el 1817, el propietari de la masia de Can Trilla —encara se’n conserva una part— els va cedir la capella i va ser aquell any quan els franciscans van celebrar, per primera vegada, la festa del 15 d’agost, la de l’Assumpció. D’aquell dia farà 200 anys dimarts que ve.

Dos segles en què s’ha aconseguit mantenir una celebració popular que, això sí, ha tingut els seus alts i baixos, en paral·lel al transcurs de la història i el creixement del que ha estat la Vila i de Barcelona. Festes de la Gràcia independent —ho ha estat en dos períodes, entre el 1821 i el 1823 i des del 1850 fins al 1897— i del districte barceloní, que només s’han suspès en comptades ocasions. La primera, l’any 1854 i el següent, pel brot de còlera que va afectar Barcelona; el 1896 van ser boicotejades pels veïns arran de la voluntat del llavors alcalde de la Gràcia independent, Francesc Derch, que les va imposar. “La raó era lògica, perquè molts graciencs eren a la Guerra de Cuba”, explica Josep Maria Contel, historiador i expert en tot el que té a veure amb Gràcia. El 1909, els fets de la Setmana Tràgica van impedir la festa, i l’últim parèntesi va ser el que va imposar la Guerra Civil.

La primera notícia d’un carrer guarnit va ser l’agost del 1862, al carrer Ample, ara Verdi

Després d’uns inicis molt vinculats a la celebració religiosa i amb una ornamentació purament floral, la primera notícia d’un carrer guarnit és del 15 d’agost del 1862: “Va ser al carrer Ample o dels Monges —actual Verdi—, que es va començar a urbanitzar en aquella època”, apunta Contel. La nota parlava de jocs, decorats i música al carrer. Tres dels elements que, amb totes les seves variants, són els que han definit les festes al llarg dels seus dos segles d’història.

L’altre element que ha marcat les celebracions ha estat el desenvolupament urbanístic del barri. A mesura que es parcel·lava i naixien carrers i places, la celebració s’estenia. Això va passar amb la desamortització de Mendizábal, que va donar pas a la compra d’una gran extensió, i això va generar, entre d’altres, l’aparició de la plaça de la Vila, al voltant del 1835. “A finals d’aquella dècada els diaris ja anunciaven les festes de Gràcia, temps en què el barri va rebre molta gent”, explica Contel. Els primers envelats se situen més o menys al voltant del 1840, època en què es guarnien també algunes places i cases amb molta senzillesa. Del 1850, el primer any de la Gràcia independent, Contel ha localitzat un ban que instava els veïns a guarnir portals i balcons “per crear sensació de festa”. Va ser en aquella època quan es va urbanitzar la plaça del Diamant i el seu entorn. Aquesta parcel·lació va suposar més residents per al barri i, en conseqüència, més persones que s’apuntaven a decorar l’entorn. Les referències a les festes de Gràcia eren constants als diaris de l’època, especialment al Diari de Barcelona. Curiosament, és en una nota d’aquest diari del 1872 que es fa referència a la “massificació” i al fet que la gent “assalta els tramvies per arribar a la festa”.

L’envelat que es va instal·lar a la Via Augusta al voltant de 1930, després de la cobertura de les vies dels FGC.
L’envelat que es va instal·lar a la Via Augusta al voltant de 1930, després de la cobertura de les vies dels FGC.

La proliferació d'artesans i oficis —guixaires, fusters, ferrers— entre els veïns, a més dels preparatius de l’exposició del 1888, va marcar el canvi d’una decoració bàsicament floral a una altra de més complexa, amb elements sòlids. “El 1892, el carrer de la Lleialtat —ara Fraternitat— va arribar a utilitzar peces autèntiques de les guerres carlines”, apunta Contel. Mentre que els carrers eren un lloc de reunió, els envelats tenien una altra funció: eren el lloc on es podien lluir les agrupacions de ball. Els veïns, com documenta una pel·lícula de les festes del 1935 que s’ha pogut veure en els actes de la celebració del bicentenari, veien els espectacles i després es convertia en espai de ball popular. Els primers envelats es remunten a mitjan segle XIX, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal, a més de la plaça de la Constitució —ara plaça de la Vila— i la plaça de la Revolució.

L’aparició del Seat 600 i les vacances a l’agost van posar en perill la continuïtat de la tradició

Gràcia va recuperar les festes el 1939, mesos després de la fi de la Guerra Civil, amb una insòlita imatge del balcó de l’Ajuntament amb els braços alçats. Van ser uns anys complicats, amb només quatre carrers guarnits i en els quals es van produir incidents i visites a la comissaria. N’hi va haver, per exemple, el 1946 amb un guarnit al carrer de la Llibertat amb una gàbia que tancava un colom amb el títol La llibertat engabiada. O prop del 1950, quan el carrer de Sant Joaquim va posar el nom de Trastos viejos, pocos y lejos a la decoració feta amb camises blaves i boines vermelles.

Un decorat amb un gran buda al carrer de Santa Eugènia va guanyar el primer premi en 1935
Un decorat amb un gran buda al carrer de Santa Eugènia va guanyar el primer premi en 1935

Però, curiosament, el que va estar a punt d’extingir la festa va ser la popularització del Seat 600. La possibilitat d’agafar el cotxe i anar a la platja en un pont com el del 15 d’agost va reduir dràsticament la predisposició a organitzar les festes. Aquella dècada i la següent no van ser de les millors per als festers, fins als vuitanta, quan l’esperit es va tornar a encendre entre els graciencs.

“Gràcia va estar de moda, ho va deixar d'estar, i ara torna a estar-ho i aquesta evolució és la que ha marcat les últimes dècades de les festes. Es parla de massificació, però és la mateixa que està patint la ciutat’, comenta Carla Carbonell, presidenta de la Fundació de la Festa Major. Malgrat tots els canvis, l’essència de la festa segueix sent la mateixa: “Els valors i la manera de treballar són els mateixos, veïns que es posen d’acord en un projecte i surten al carrer a transformar el que és un espai urbà durant tot l’any per fer que sigui un espai humà”.

Llarga vida a les festes de Gràcia.

Generacions de festers i altres nous de trinca

Aquest any es guarniran durant les festes 22 carrers del barri. Una feina que s’aprecia una setmana, però en la qual treballen tot l’any. A la tardor es defineix el projecte, es comença a fer el primer esbós. Després cal recollir el material —actualment solen ser elements reciclats—, tot i que el gruix de la feina és a partir de la primavera. Hi ha famílies que generació rere generació han estat festers. “Especialment les de carrers amb més tradició, com Verdi, Fraternitat, Progrés o Llibertat”, explica Carla Carbonell, que, a més de presidenta de la Fundació, és festera del carrer Joan Blanques, de baix de tot. En d’altres, en canvi, els que s’animen a treballar són nous de trinca. Està convençuda que el secret per mantenir una festa tan singular és la unió intergeneracional dels veïns: “És molt important que hi hagi gent de totes les edats, des dels més grans —que tenen més temps, per exemple, per tallar mil ampolles de plàstic— fins a la canalla, perquè d’ells depèn el futur”. Tothom ha d’aprendre a fer servir materials per construir els guarnits des de zero: “No tenim aquells artesans que feien meravelles amb la fusta, així que cal espavilar-se”.

MÉS INFORMACIÓ