Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Una timidesa culpable

Els que no volem la independència de Catalunya ens expressem d'una manera gairebé sempre personal, testimonial, reactiva i una mica desesperada

Puigdemont anunciant la data del referèndum el passat 9 de juny.
Puigdemont anunciant la data del referèndum el passat 9 de juny.

És possible que hagi tingut només una ressonància menor a la resta d'Espanya, però la dada és rellevant i segurament també simptomàtica: 200 afiliats dels comuns a Catalunya han rebutjat la previsible convocatòria del referèndum de la Generalitat en les seves actuals condicions legals i, pitjor encara, ètiques, intel·lectuals, polítiques i culturals.

Des del poder públic català no ha existit gens d'equidistància ni neutralitat a l'hora de promoure aquest referèndum perquè no es tracta de confiar-hi, sinó d'exaltar el sí a la independència com el resultat necessari i desitjable. La veu més expressiva en aquest context ha estat, sens dubte, la d'Anna Gabriel, quan va dir en una reunió solemne i sense que ningú la desmentís (amb Puigdemont a la taula, amb el banderer de la democràcia internacional Raül Romeva, amb l'exquisida esquerra independentista de Toni Comín entomant estoicament) que, fos quina fos la participació en el referèndum de l'1 d'octubre, un sí majoritari en aquestes urnes comprometia la Generalitat a una declaració d'independència immediata.

Sembla, literalment, un sabotatge democràtic, però és alhora una exposició neta i directa –aquesta és la part noble de la seva declaració– dels propòsits de la CUP pel que fa a la independència de Catalunya: es farà, tant si la vota una majoria de catalans com si no. Aquesta imperfecció democràtica és jeràrquicament secundària per a una avantguarda política més propera a l'acció directa que no pas a la lògica comptable d'un independentisme parlamentari majoritari que alhora és minoritari en vots.

Des de fa anys he estat partidari d'un referèndum com a mecanisme per desencallar el problema espanyol que Catalunya suposa avui, a més de ser un problema per als catalans, per descomptat. Avui és inviable, o és inviable en les condicions actuals d'abús de poder sobre l'oposició parlamentària a Catalunya, que no és exactament residual.

El fet que des dels comuns s'hagin mobilitzat alguns quadres rellevants (i alguns d'ells molt nacionalistes) per expressar el seu rebuig a aquesta convocatòria és decididament significatiu: ni tan sols l'esquerra situada a l'esquerra dels socialistes es veu amb ànims de donar suport a aquesta convocatòria perquè incorre en un evident escanyament dels drets democràtics.

Al mateix temps, però, Pedro Sánchez reclama sovint a Mariano Rajoy una forma de mobilització, ni que sigui tímida o amb pas feixuc, que contribueixi a trobar alguna via de sortida política negociada a través del diàleg. Ressona una mica massa evasiu aquest diàleg, o no sembla que porti al darrere una ofensiva política amb cara i ulls, i tampoc sembla realment creïble avui que el Govern espanyol faci cap moviment polític significatiu.

Menys previsible és encara després de la incongruència democràtica en què el Govern ha incorregut en destituir un dia un conseller simplement sincer en els seus dubtes, i l'endemà destituir-ne tres d'una tacada per les seves sospitoses vacil·lacions íntimes (i per pertànyer tots, per cert, al partit del mateix Puigdemont: aquesta vegada la purga ha estat perfectament respectuosa amb les maneres clàssiques dels temps heroics). Per cap banda sembla que hi hagi solució fàcil al conflicte, que té entre dos i tres mesos més per accelerar l'enconament, amb l'11 de setembre com a punt màxim de caliu popular.

Hi ha alhora una veritat bastant segura: no existeix una posició públicament forta i cohesionada per part dels qui no volem la independència de Catalunya (per considerar-la empobridora econòmicament i culturalment, i fins i tot políticament deslleial). Ens expressem de manera gairebé sempre personal, testimonial, reactiva i una mica desesperada, com si no hi hagués manera d'establir les condicions d'un pacte de mínims sobre una solució no només democràtica, sinó a mitjà termini, capaç d'assumir la nova realitat social i política gestada a Catalunya des de la crisi del 2008, la campanya anticalatana del PP i la sentència sobre l'Estatut del 2010.

Les posicions dels partits no independentistes són distants, sens dubte, en molts temes, però és probable que el principi de realitat aconselli bona part dels membres de les executives del PSOE, Podem i Comuns (ICV, Ada Colau, etc) una actitud més proactiva i menys inercial, capaç de pressionar tant un Govern com l'altre. Pot ser que molts ja fabulin amb la convocatòria d'una comissió, una taula política o alguna cosa que serveixi per acordar sense rancor ni revengisme contra la Generalitat (ni contra el Govern de Rajoy) una alternativa econòmica, electoral, financera, política que contrasti amb la simple acció judicial de l'Estat.

No existeix avui aquesta exhibició programàtica públicament, i fins i tot fa la sensació que aquests 200 afiliats dels comuns emeten un missatge a l'aire o al no-res, sense interlocutors que assumeixin el que té de petició d'auxili. Aquests 200 crec que estan demanant a la resta d'Espanya aliats i aliances, polítiques i mediàtiques; més enllà de l'actuació jurídica contra la Generalitat: estan demanant una forma de pacte sense brigades aranzadis i sense tacticismes excessius que interioritzi que el problema dels 200 és un problema de poder a Espanya i per a Espanya.

La proposta d'un conjunt d'iniciatives o el simple indici d'una temptativa d'assaig de mesures viables (!) pot ser el millor instrument de confiança per als qui no tenen avui cap més opció que deplorar tant un Govern com l'altre.

El camp està lliure per omplir aquest buit amb propostes polítiques complicades i d'àrdua negociació com sens dubte ho serien la renovació federal de l'Estat, possibles pactes de nova autonomia, compromisos creïbles de solidaritat i alhora linealitat fiscal. Una comissió formada per diversos partits convençuda de la seva oferta de doble sentit, a Espanya i a Catalunya, d'acord amb la realitat d'avui encara s'ha de provar, sobretot si renuncia a la fantasia de creure que això es desinflarà com el clàssic suflé.

El suport social a aquests 200 comuns existeix; el que no existeix és la cristal·lització política i mediàtica d'un espai polític tan tímid que ha cedit el protagonisme a dues confortables posicions extremes: l'independentisme unilateral (perdedor) i l'estratègia judicial de l'Estat (vencedora). És la perfecta combinació catastròfica perquè no canviï res, o res cap a millor.

Jordi Gracia és professor i assagista.