Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Ermonela Jaho commociona Peralada

El públic aplaudeix el muntatge de 'Madama Butterfly' firmat per Joan Anton Rechi

Escena de l'òpera 'Madama Butterfly'.
Escena de l'òpera 'Madama Butterfly'. Festival de Peralada

Puccini porta bona sort al festival Castell de Peralada, que aquest estiu, després de la Turandot de l'any passat, s'apunta un èxit rotund amb Madama Butterfly. La immensa Cio-Cio San de la soprano albanesa Ermonela Jaho, d'una força teatral colpidora i delicats pianíssimos, va commocionar el públic encapçalant un bon repartiment en una vetllada de molta calor i alta intensitat lírica sota la irregular direcció musical de l'israelià Dan Ettinger. En aquest nou muntatge, el director d'escena andorrà Joan Anton Rechi potencia la càrrega dramàtica d'aquesta tragèdia japonesa situant l'acció en una Nagasaki destruïda per la bomba atòmica.

L'heroïna pucciniana més sentimental torna a Peralada després de 13 anys d'absència –el 2004 Cristina Gallardo-Domâs va ser l'estrella d'un muntatge de Lindsay Kemp, en una nova producció, amb escenografia d'Alfons Flores i vestuari de Mercè Paloma, coproduïda pel festival empordanès i la Deutsche Oper Am Rhein; després de la seva estrena el passat 4 de febrer a Duisburg, podrà veure's al novembre a Düsseldorf. Peralada acull demà la segona i última funció al seu auditori.

El drama puccinià funciona amb un precís pols teatral, amb realisme i una definició convincent dels personatges en la proposta de Rechi, que trasllada l'acció al període més terrible de la ciutat de Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial: en les ruïnes del consolat americà, en una atmosfera de dolor i destrucció, Butterfly espera el retorn del menyspreable tinent de la marina Pinkerton en una mena de tenda de campanya feta amb una gran bandera dels Estats Units.

El poètic univers de la destrucció converteix la tragèdia personal de la geisha en una tragèdia col·lectiva, amb imatges torbadores que remeten als territoris avui dia devastats per les guerres; dispara així la càrrega dramàtica d'una història que ja és prou tràgica i que té la sensibleria com a principal enemic. En el seu triomfal debut a Peralada, Ermonela Jaho evita la sobrecàrrega sentimental donant vida a una Cio-Cio San fràgil, però carregada de passió i força interior: la seva veu, amb pianíssimos de gran efecte que prodiga potser en excés, no va sobrada de volum, però com a actriu i cantant recrea el personatge amb veracitat i una entrega colpidora.

El tenor nord-americà Bryan Hymel va oferir un Pinkerton vil i arrogant, servit amb aguts ferms i generosos, mentre que el baríton malagueny Carlos Álvarez, la veu més fidel a Peralada, va triomfar amb un Sharples de molta presència, humanitat i noblesa expressiva. Va ser, a més, la mezzosoprano catalana Gemma Coma-Alabert, perfilant una Suzuki amb un lirisme commovedor i molta força expressiva. L'histriònic i ben cantat Goro, del tenor català Vicenç Esteve, i el musical príncep Yamadori, del jove baríton català Carles Pachón, van destacar en el solvent repartiment.

El Cor del Gran Teatre del Liceu va complir en les seves intervencions i la Simfònica de Bilbao no va passar de discreta en una partitura de sumptuosos climes i colors orquestrals als quals tampoc va fer justícia Ettinger amb una direcció poc subtil i plena d'alts i baixos.