Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dies d’amor i odi a Colau

Els dirigents independentistes exigeixen a l'alcaldessa de Barcelona que els doni suport, però la temen com a alternativa i treballen per destruir la seva imatge

Ada Colau i Carles Puigdemont.
Ada Colau i Carles Puigdemont.

Els dirigents dels partits independentistes catalans sembla que són conscients que l'arriscada aposta del referèndum fixat per a l'1 d'octubre no pot prosperar sense un suport decidit i ferm del partit d'Ada Colau. No obstant això, el que en l'argot polític se sol anomenar com l'univers dels comuns és una agregació d'elements molt heterogenis en què conviuen federalistes, independentistes i autonomistes, amb posicions dispars sobre aquest assumpte tan delicat. Convocar-los a seguir les decisions voluntaristes que ha pres un Govern presidit per Carles Puigdemont però que al capdavall dirigeixen ERC i la CUP és picar ferro fred.

Colau i els seus van oferir fa uns mesos donar suport a una consulta sobre el futur polític de Catalunya amb la condició, elemental, que havia de tenir les garanties legals i democràtiques que en permetessin la validació internacional. Com que aquestes condicions encara no es donen, el partit dels comuns no s'ha pronunciat. Ho farà, ha dit, quan es coneguin definitivament les condicions. Però alguns dels integrants de la formació sí que han dit la seva. De manera destacada, un bon mostrari d'exdirigents d'ICV han assenyalat que si no hi ha garanties, no donaran suport a una cosa que no es pot considerar un referèndum. Altres comuns han anunciat, per contra, la seva intenció de promoure'l, donar-hi suport i convertir-lo en una ruptura política.

L'ansiosa espera crea una inquietud lògica entre els independentistes. L'últim sondeig del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) segueix donant el partit de Colau com a primera força a Catalunya en unes eventuals eleccions generals, de manera que consolida la posició guanyada fa un any a les urnes. Seria, per tant, il·lusori pensar que sense el suport d'aquesta força sigui possible articular a Catalunya una majoria social, política i electoral partidària de crear un Estat independent.

Un dels símptomes d'aquesta inquietud és l'agressivitat verbal contra Ada Colau que mostren nombrosos portaveus independentistes. Vet aquí un exemple de fa només un parell de dies. L'eurodiputat del PDeCAT Ramon Tremosa acusava Ada Colau de no actuar ni pronunciar-se sobre el problema laboral a l'aeroport del Prat malgrat “ser membre del consell d'administració de l'aeroport com a alcaldessa”. El tinent d'alcalde Jaume Asens li va replicar immediatament que Colau no forma part de cap consell d'administració de l'aeroport i va acusar Tremosa de mentir i de “trumpisme”. I així gairebé cada dia.

D'aquesta manera tracta a Colau el partit que en teoria dirigeix el bloc del referèndum, el PDeCAT. Aquesta és la manera que tenen de sumar-la a la seva causa. Tampoc s'hi avenen gaire millor els dirigents d'ERC. De fet, el seu portaveu a l'Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, ja ha anunciat que no donarà suport a res que pugui suposar un èxit per a l'alcaldessa, i aquest és l'argument: evitar que tingui èxit. I ja no diguem la CUP, l'organització que proposa seriosament coses tan surrealistes com combatre la saturació turística del centre de Barcelona expropiant la catedral o rebentant les rodes d'un bus turístic.

El suport de Colau i el seu partit és l'objecte del desig del bloc independentista, perquè li aportaria un acompanyament molt necessari i reconfortant davant del que s'albira com una frustrant exhibició d'impotència. Els números per a l'1-O no els surten. Però, al mateix temps, Colau i el seu partit són una alternativa clara a l'irrealisme i a l'aventurisme en què estan embarrancats el PDeCAT i ERC. Una de les novetats que Catalunya en Comú ofereix respecte a etapes anteriors de la història política recent és que la figura de Colau ha donat a aquest espai de l'esquerra catalana una mica del que a ells els falta des dels temps de Jordi Pujol: un lideratge carismàtic molt potent, una figura amb projecció mediàtica fins i tot a escala espanyola.

Una cosa semblant és el que tenia i exercia Pasqual Maragall. I això és el que explica que la dreta catalana i els partits que s'hi han associat en l'aventura independentista utilitzin contra Colau l'arma de l'atac personal groller, com van fer durant anys contra Maragall quan aquest es configurava com a alternativa versemblant al pujolisme. L'independentisme viu amb Colau i el seu partit una situació d'esquizofrènia: volen estimar-la i que els estimi per poder sumar-la a la seva causa, però al mateix temps la detesten i anhelen destruir la seva figura per evitar que els guanyi. Un mal viure.