Selecciona Edició
Connecta’t

“Per dedicar-se a això s’ha de ser una mica friqui”

Oriol Guillén és guitarrista de La Loca Histeria i a l'estiu toca sense parar de poble en poble

Oriol Guillén tocant la guitarra al balcó de casa seva.
Oriol Guillén tocant la guitarra al balcó de casa seva.

De dilluns a divendres és professor de guitarra a l'Escola de Música Sant Gervasi, a Barcelona. De divendres a la tarda a diumenge, es deixa anar i enfila la carretera amb La Loca Histeria. A l'estiu, no para. Oriol Guillén té 38 anys i s'ho passa bé fent sonar les sis cordes per escenaris de tot Catalunya i més enllà. Si no m'ho passés tan bé, no ho faria. “Com a guitarrista, tocar en directe i a tot volum és una excitació. Es nota al cos”, diu. Econòmicament no ho necessita: “Visc de fer classes, els concerts són una ajuda”, explica, xifrant-la en uns 500 euros al mes. “I sí, crec que per fer això s'ha de ser una mica friqui… Però m'agraden els grans concerts, a la plaça d'un poble, en un pavelló o a la platja… De vegades, davant d'unes 15.000 persones. D'altres”, afegeix amb humilitat, “davant d'unes 40…”

La Loca Histeria és un grup de música una miqueta especial. Sis músics, dos actors i quatre tècnics fent uns concerts que són tota una explosió de ritmes dels anys setanta, vuitanta i noranta de dues hores i mitja amb una bona dosi d'acció i un punt teatral. Al davant de divertides projeccions i embotits en disfresses extravagants, fan popurris temàtics que ens sonen a tots, des del pop espanyol fins a combinats de Disney, passant per la movida madrilenya, el rock català, ritmes eurovisius amanits amb un Raphael pletòric o el mític Príncep de Bel Air…

“De gran vull ser una estrella del rock”

On aniria de vacances? A l'Iran, m'interessa la cultura persa i ara és un dels llocs més segurs del món. També tornaria a Grècia com a voluntari en un campament de refugiats, on ja vaig ser al Nadal. És clar que també tornaria al Brasil…

Què vol ser de gran? Una estrella del rock.

De què fa olor l'estiu? De diversió.

És més de vi amb gasosa o de gintònic? Cada cosa té el seu moment. Al migdia, vi amb gasosa; a la nit, gintònic.

Ja fa 14 anys que donen canya i s'han guanyat un respecte, com a mínim, en el tema contractual: “Mai actuem més tard de les dues de la matinada”, diu Guillén. A més, els concerts estan pautats, controlats fins i tot en la suposada improvisació: “Ens guardem una horeta per poder fer bisos en funció de com veiem al públic”. I un altre privilegi adquirit: “No toquem la cançó de l'estiu”, diu, encantat. “Ni Despacito, ni Enrique Iglesias, ni el Bisbal de torn. Sempre hi ha algú que les demana, sí, però no les toquem”. No entren ni en el seu repertori ni en la seva filosofia.

Si actua a més de 150 quilòmetres de Barcelona, La Loca Histeria puja a una furgoneta i fan quilometrades a l'autopista. “Quan fem nit al poble del concert, doncs sí, bevem alguna cervesa, alguna copa…”. Només faltaria. A Sabina de vegades se li feien las 10 y las 11 y las 12 y la 1 y las 2 y las 3… “Alguna vegada a mi també se'm feien les tantes, no gaire, però sí”, diu, amb humor, humilitat i un punt d'orgull i sense res a amagar: “Soc solter, no passa res... De totes maneres, això de ‘sexe, droga i rock and roll’ és un mite! Si et prens quatre birres després del concert, l'endemà estàs KO i has d'anar a un altre lloc, muntar, provar… Segur que per a una estrella del rock és diferent!”

Així que la litúrgia romàntica que ofereix el “carretera i manta” es dona en pocs casos. La majoria de les vegades tornen després del concert i es desplacen en cotxes particulars o, fins i tot, amb metro. “Des de Barcelona acostumo a compartir cotxe amb un dels teclistes”, explica l'Oriol. “Arribem amb temps per menjar alguna cosa per allà, conèixer el lloc. He descobert llocs que si no fos pels concerts no hauria visitat mai”. Però a la tarda hi ha feina. “Sobre les set comencem amb les proves de so. Després sopem alguna cosa i cap a l'escenari”.

No toquem la cançó de l’estiu. Ni ‘Despacito’, ni Enrique Iglesias, ni el Bisbal de torn. Sempre hi ha algú que les demana, sí, però no les toquem

El públic sap el que li espera i està disposat a passar-s'ho bé en aquestes sessions de diversió, música i ritme. “Acostuma a ser gent del poble i, en aquesta època, estiuejants, sobretot de Barcelona”, diu el guitarrista. I, encara que no són concerts per a nens, Guillén reconeix que sovint hi ha pares que van acompanyats: “Els de 30 anys en amunt són un públic molt agraït. Molts venen amb els seus fills i s'ho passen molt bé”. Després hi ha els que s'han passat amb l'alcohol: “Si actuem tard, hi ha molt de borratxo i això no anima, al contrari, perquè alguns van molt desfasats”.

I a l'estiu, com és lògic, la distinció entre mar i muntanya és important: “Hi ha una gran diferència entre el públic de platja i el d'interior”, diu Guillén. “No sé per què, però el caràcter del de muntanya és més difícil. S'ho passen bé, i és el que ens diuen, però (sense generalitzar, eh?) són més parats. Els de les zones de platja ballen molt més”. No generalitzem, és clar que no, de fet, un dels llocs preferits de La Loca Histeria és Caldes de Malavella (la Selva), que no té mar però té un públic amb marxa: “No fallem mai a aquesta cita”, diu Guillén. Però on s'ho passa millor és a l'extraradi de Barcelona: “Són concerts brutals, perquè es nota que són gent que penca i que està de festa i capten aquest bon rotllet festiu”.

Malgrat tot, la feina és exigent: “És cansat, físicament també, ja no tenim 20 anys! És veritat que algun membre de la banda no arriba als 30, però la resta som veterans”. Tot i això: “Ho recomano. És dur, són moltes hores, molta feina de nit. Però estic encantat”.