Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Propera Olimpíada: l’austeritat

Tres dies abans de la clausura, l'alcalde Pasqual Maragall va anunciar un període de contenció econòmica que desenes de polítics han cronificat

Les obres de Glòries, a Barcelona.
Les obres de Glòries, a Barcelona.

Els millors Jocs Olímpics de la història arribaven al final. Tres dies abans de la cerimònia de clausura, l'alcalde Pasqual Maragall va reservar uns minuts per felicitar els funcionaris municipals que havien apostat per fer realitat aquell somni. El batlle, ningú sap si de manera improvisada o no, va llançar un missatge: “La propera Olimpíada, la que haurà de guanyar Barcelona els següents cinc anys, serà la de l'austeritat i la qualitat de vida”. Per primera vegada des de l'inici dels Jocs i, tal com va aparèixer publicat a EL PAÍS del 8 d'agost del 1992, l'alcalde llançava un missatge anunciant un període de contenció econòmica imminent. Maragall no va ser el primer polític que va parlar d'austeritat, però, després d'ell, han estat desenes els que han utilitzat un terme que ara ja s'ha cronificat.

El consultor i expert en comunicació política, Antoni Gutiérrez-Rubí, descriu com és la percepció que té la ciutadania davant d'un missatge polític vinculat a l'austeritat: “S'associa a l'ajust de serveis públics i no a l'eficiència o a l'eficàcia de la despesa pública. Els ciutadans no pensen que es gastarà millor o només el que sigui necessari”. Gutiérrez-Rubí assegura que quan Maragall parlava d'austeritat el ciutadà ho vinculava “a no gastar tant; ara el concepte austeritat es tradueix a retallar, retallar-me a mi i retallar els meus serveis. El llavors alcalde de Barcelona parlava de retallar la crema del tallat, ara l'austeritat et treu el tallat sencer”.

D'exemples de polítiques d'austeritat n'hi ha molts. Alguns dels casos més polèmics dels últims anys són les retallades als ambulatoris catalans. La partida destinada a aquests centres va passar de 1.593 milions d'euros el 2010 a 1.276 el 2014. El Sindicat de Metges de Catalunya assegura que l'Institut Català de la Salut (ICS) va perdre 1.064 metges en cinc anys, i més o menys el mateix nombre d'infermers va deixar de treballar a la sanitat pública catalana. L'austeritat s'ha perpetuat en tots els sectors públics. Segons els sindicats d'ensenyament, la Generalitat destina 1.525 euros menys que fa sis anys a cada alumne. Altres exemples de l'austeritat són l'estació de La Sagrera, la plaça de les Glòries i la línia 9 del metro de Barcelona. Tres projectes faraònics d'obra pública que reten tribut a la mala gestió i al retard continu.

“Haig de reconèixer que austeritat és una paraula molt important en política. Tot i això, avui buscaria una altra expressió. Potser sobrietat és la paraula. La sobrietat marca la inversió que deixaràs de fer justament en el que és excessiu o superflu”, afegeix Gutiérrez-Rubí. La passió per l'austeritat no és només patrimoni d'Espanya, ni de bon tros. A finals del maig passat, el president Donald Trump va presentar el seu projecte pressupostari per als Estats Units. Un pla que augmentava les partides de defensa i seguretat nacional, però que aplicava retallades que deixaven prop de l'asfíxia els programes socials i sanitaris.

Després dels Jocs Olímpics, la recessió es va instal·lar a Espanya. Aquella crisi no només va afectar la capital catalana, sinó tot l'Estat. Les diferents administracions van fer un enorme esforç inversor per acollir els Jocs Olímpics i la resta d'esdeveniments que van tenir lloc a Espanya aquell any. Totes les institucions estaven endeutades. El Govern de Felipe González es va veure obligat a devaluar la pesseta fins a tres vegades des del setembre del 1992 fins al maig del 1993. Aquella mesura va fer que els treballadors espanyols fossin molt més barats, de manera que es va guanyar en competitivitat respecte als mercats internacionals, cosa que va facilitar una sortida avançada d'aquella crisi del 1993.