Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Manel Estiarte, la derrota d’un guanyador

“Vam ser víctimes de la nostra excitació”, evoca el líder de la selecció espanyola de waterpolo, que va perdre la final i va omplir el podi de llàgrimes

Manel Estiarte, a Calella de Palafrugell. Ampliar foto
Manel Estiarte, a Calella de Palafrugell.

A Manel Estiarte se li fa la boca aigua quan se li pregunta per l'últim dia de Barcelona 92. Obre els ulls com plats, mou el cap, aixeca el cos i alça el braç dret com si encara no hagués sortit de la piscina Bernat Picornell. Vint-i-cinc anys després, assegut en un sofà d'una alegre casa de platja a Calella de Palafrugell, a deu metres del mar de la Costa Brava, acompanya cada resposta com si fos una jugada d'aquella final olímpica, dret i expressiu, convertit de nou en el millor atacant de waterpolo del món, el Maradona del Pallanuoto, l'àlies amb què se'l coneixia a Itàlia. Hi ha moments en què sembla que vulgui disputar aquell partit amb la intenció de canviar-ne el resultat, segurament perquè l'equip espanyol no estava preparat per a la derrota amb Itàlia. No hi va haver llàgrimes més colpidores dalt d'un podi que les del càntabre Chava Gómez.

Assegura la llegenda que algun internacional no ha tornat a veure la final i també s'explica que n'hi ha que la reviuen de tant en tant en homenatges, com el que es va organitzar al juny a Barcelona. A Estiarte, ara mateix més familiaritzat amb una pilota de futbol que no pas amb una de waterpolo, treballador qualificat del Manchester City i membre del cos tècnic del seu amic Pep Guardiola, no li agraden els partits de veterans ni les commemoracions, sinó que prefereix explicar els partits com si fossin en directe des de Montjuïc o les Picornell. “No hi ha res a celebrar perquè vam perdre” subratlla Estiarte. El 63% dels enquestats havia apostat per un triomf d'Espanya. “Tot estava preparat per guanyar la medalla d'or”, insisteix. “No hi havia un equip que fos més favorit que el nostre als Jocs”.

L'organització estava tan convençuda del triomf que va programar la final de waterpolo per a la jornada de clausura, amb la marató, senyal de confiança en l'equip d'Estiarte. “Vam jugar els partits previs a Montjuïc a la millor hora, quan cau el sol i s'agraeix ser a la piscina amb la graderia plena, un escenari de pel·lícula, idíl·lic comparat amb el de la final, que es va jugar a la tarda a la Picornell. Ens sentíem les estrelles en una època en què l'esport espanyol només transcendia individualment; vam assumir que érem candidats al triomf després de ser subcampions del món i d'Europa. Anàvem de xulos, de guaperes, de creguts, perquè ens sentíem i ens feien sentir els millors. Ens agradàvem entre nosaltres, connectàvem amb la gent, i els rivals ens odiaven”, assenyala Estiarte. “I, a més, jugàvem a casa, a Barcelona”.

Manel Estiarte, als Jocs del 1992. ampliar foto
Manel Estiarte, als Jocs del 1992. CORDON PRESS

“Ens dèiem els gatosos”, reitera, “una manera de reafirmar la nostra identitat i complicitat, com si fóssim germans, i alhora una manera de resultar desagradables i repel·lents per als adversaris; ens tenien ràbia”. Estiarte recorda molt poca cosa dels Jocs, tancada com va quedar la selecció de waterpolo a la piscina, tret que per una vegada “no ocupàvem el córner de la Vila Olímpica, com era costum, sinó que érem al centre de la plaça, amb vista a la platja, figures des de l'inici fins al final de Barcelona 92”. Només van tenir una tarda lliure per veure's amb la família i a ningú se li va acudir demanar cap autògraf al Dream Team dels EUA perquè el seleccionador espanyol, el croat Dragan Matutinovic, no ho hauria vist amb bons ulls, obsessionat amb “la indisciplina, l'amateurisme i la poca serietat” que veia en l'equip d'Espanya.

La selecció havia fet un salt de qualitat amb Toni Esteller (1986-1990), un entrenador pioner, clarivident quan va incorporar jugadors procedents de l'escola de Madrid, la majoria del Canoe. No va ser una decisió aplaudida en un esport molt català i, no obstant això, va resultar decisiva perquè del mestissatge en va sortir un equip únic: Rollán, Toto García, Chava Gómez o Miki Oca van congeniar molt bé amb Estiarte, Ballart, Jordi Sans i Pedrerol i es van integrar de primera amb Silvestre, Picó, Marco Antonio González, Ricardo Sánchez i Rubén Michavila.

“Teníem talent i caràcter, d'una banda, i, de l'altra, determinació i intuïció”, subratlla Estiarte. “Els catalans érem tècnics, tranquils i correctes, massa educats, mentre que els companys de Madrid estaven més relaxats, eren aliens a la pressió, propers al gamberrisme; als 18 anys, ja es trencaven el nas contra els russos i els hongaresos, els mateixos que nosaltres aplaudíem, i es jugaven la pilota del partit sense demanar permís”, ni tan sols al líder Estiarte. “Es va fer un clic després de la fusió. Ens vam ajuntar d'una manera espectacular; ens menjàvem el món, i encara més quan érem a Barcelona”.

A unir el grup hi va ajudar de manera definitiva Matutinovic. És difícil trobar un tècnic més odiat pels seus jugadors que el croat, contractat per guanyar, sobretot el 1992. Més que militaritzats, els jugadors es van sentir presoners d'un entrenador que prohibia les visites al metge encara que hi hagués alguna una lesió. “No podíem ni beure un got d'aigua després de quatre hores de nedar com desgraciats. Ens entrenàvem tot el dia”, explica Estiarte. N'hi ha que diuen que sense Matutinovic haurien aconseguit el títol que després van guanyar a Atlanta 96 amb Joan Jané. “No ho sé”, matisa Estiarte. “Vam aconseguir la plata amb Dragan. El seu mèrit va ser capitalitzar o absorbir l'odi de tots nosaltres i preparar-nos com llops. Ens va convertir en un equip feroç. Patíem tant en la preparació, estàvem tan traumatitzats físicament i psicològicament, exigits tant en sec com a l'aigua, que mossegàvem quan ens deixaven anar a l'hora del partit”.

La tàctica va funcionar contra Itàlia en la fase prèvia i després contra Hongria i contra els Estats Units. Fins que Espanya es va tornar a creuar a la final amb Itàlia. L'equip que llavors entrenava Ratko Rudic “va tallar” les mans i els peus del conjunt de Matunitovic. Els espanyols van deixar de ser un equip molt bo, ràpid i alegre, per lliurar-se a un combat cos a cos de 46 minuts, amb fins a tres pròrrogues, i acabar amb una derrota per 9-8. “El partit va ser brutal en intensitat i competitivitat, per les alternatives després d'anar a remolc, víctimes com vam ser de la nostra pròpia excitació i de la serenitat i la fredor d'Itàlia”, rememora Estiarte. “La derrota ens va fer molt de mal, va ser un moment molt dur, perquè mai vam considerar la possibilitat de perdre. Ens feia mal el cor. Estàvem enfonsats. Teníem la sensació d'haver fracassat a la nostra Barcelona”.

A Atlanta, el 1996, ens vam jurar que no tornaríem a passar per una cosa com allò de Barcelona. Si calia matar algú, el matàvem. I per fi vam aconseguir l’or

No hi havia consol per a un subcampió olímpic després de ser ja subcampió mundial i subcampió d'Europa. El pla Matutinovic no va funcionar. Estiarte insisteix a repassar el partit per canviar el marcador: “Va haver-hi un moment, amb 8-7, en què teníem la final guanyada, i llavors l'entrenador ens va manar pressionar. Vaig notar com els companys em miraven sorpresos i jo no vaig reaccionar, sinó que vaig assumir l'ordre de Matutinovic. Itàlia ens va empatar i encara avui em pregunto si no em vaig trair a mi mateix, per què vaig fer el que no sentia i vaig seguir l'entrenador”. “A Atlanta, quatre anys després, ens vam jurar que no tornaríem a passar per allò que vam viure a Barcelona”, afegeix. “Si calia matar algú, el matàvem. I vam aconseguir per fi l'or el 1996”.

Aquella selecció va dominar el waterpolo en la dècada dels noranta, va disputar el 90% de les finals i, naturalment, va ser també campiona del món, temuda pels seus rivals i idolatrada igualment per la reialesa del país i pel poble, protagonista després de documentals (Agua, infierno y cielo) i de llibres (Todos mis hermanos, obra del mateix Estiarte). Ha estat un dels equips més llegendaris i estimats de l'esport espanyol per la seva qualitat, per la seva aura i per la seva mística, pel seu sentit d'equip i per les moltes històries individuals que van convertir els seus jugadors en herois i al mateix temps en persones mundanes, alguna víctima de la droga, com va ser el cas de Pedro Toto García Aguado, tots marcats per la mort del millor porter del món: Jesús Rollán.

Ningú simbolitzava millor el caràcter “canalla” d'aquell equip que Rollán. Així ho entén Estiarte, la personificació de l'èxit, el davanter que marcava la diferència després de les parades del porter de Madrid, el jugador de Manresa que no para de repassar la final olímpica del 1992 perquè està convençut que un dia la guanyarà, tal com estava previst al programa dels Jocs de Barcelona.