Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Especular amb la violència

En el cas de les maldestres accions d'Arran han coincidit interessos oposats: el de l'unionisme contra l'independentisme i el del Govern contra Ada Colau

El bus turístic afectat per la pintada.
El bus turístic afectat per la pintada.

“Kale borroka” catalana, les joventuts anticapitalistes prenen els carrers de Barcelona o turismofòbia són algunes de les perles que hem llegit o sentit aquests dies en alguns mitjans de comunicació. El paper, les antenes i les xarxes ho aguanten tot. Però el que ha motivat aquesta escalada verbal, a dia d'avui, és un assalt a un autobús turístic i unes bicicletes de lloguer punxades, totes dues accions reivindicades per Arran. Sobre l'infantilisme dels aprenents de revolucionaris està tot escrit. Que Arran amb aquestes gamberrades no aporta res a les causes que pretén defensar ho sabem tots i, per si algú en tenia cap dubte, les reaccions que ha provocat ho confirmen. Però donar a aquests fets categoria d'esdeveniments greus, a banda de regalar un protagonisme que no es mereixen als autors d'aquestes lamentables accions i animar-los, per tant, a seguir si volen garantir-se titulars, no té res d'innocent.

En una situació de conflicte polític com la que vivim cap dirigent responsable ha d'especular amb la violència. Coneixem perfectament l'ús de la por com a instrument de l'acció política, el recurs més utilitzat pels governants. I està molt estès el mite del caràcter espantadís dels catalans, que és la pedra sobre la qual es basa l'estratègia de pressió judicial dissenyada per Rajoy per combatre l'independentisme. Però compte a pretendre capitalitzar uns fets violents perquè la violència crida la violència i perquè tots sabem com n'és de fàcil muntar provocacions en moments d'alta tensió.

La magnificació de les agressions d'Arran no aguanten la prova de la realitat. Qualsevol persona que circuli per Barcelona sense prejudicis constarà que no hi ha res que permeti parlar d'una ciutat que ha estat presa o d'una alteració de la vida urbana, els turistes gasten més que mai i no sembla que se sentin intimidats, més enllà de les incomoditats d'algunes zones d'hiperconcentració de visitants. És més, tots sabem que fa tres anys, abans que els comuns comencessin la seva campanya per l'alcaldia de Barcelona, la conflictivitat al carrer era molt més alta que no pas ara. I això passa a Catalunya com a tot Espanya. En comptes de celebrar els efectes pacificadors de la incorporació de persones provinents dels moviments socials a les institucions (que ha ampliat l'àmbit de representació), gent amb responsabilitats de primer ordre especula, per evidents interessos partidistes, amb unes accions violentes absolutament marginals, que no mereixerien res més que les accions legals corresponents.

En el cas d'aquestes maldestres accions d'Arran han coincidit interessos oposats: el de l'unionisme contra l'independentisme i el del Govern català –especialment del PDeCAT– contra l'Ajuntament d'Ada Colau, que ha gosat dir que cal posar ordre al turisme. Carregar l'etiqueta de violents als adversaris és una manera molt grollera de negar els problemes i evitar d'aquesta manera haver d'afrontar-los. El Govern espanyol vol aprofitar l'oportunitat que li regala Arran per, contra qualsevol evidència, associar violència amb independentisme, una cosa difícil de creure després de cinc anys de mobilitzacions pacífiques. Potser pensa que així respon a la pregunta d'alguns mitjans de comunicació estrangers: com s'explica que el Govern espanyol no hagi fet ni un sol gest per seduir els catalans? I el PDeCAT ha convertit el discurs contra la “turismofòbia” en senyal d'identitat de la seva obsessió amb la figura d'Ada Colau, com si el fet d'haver fet emergir un problema real fos causa directa d'uns actes violents. El PDeCAT ha de saber que la CUP (a la qual es vincula Arran, encara que sense relació orgànica) és la seva sòcia parlamentària i, en canvi, no forma part de la majoria municipal de govern. És curiós que sigui el turisme el que hagi fet emergir aquestes contradiccions, que en llenguatge clàssic anomenaríem de classe, entre l'ala dreta i l'ala esquerra, del sobiranisme. En qualsevol cas, és sa que la diversitat d'interessos, sovint contradictoris, com correspon a la pluralitat d'un moviment d'ampli espectre, emergeixi al si de l'independentisme.

Tant el Govern com l'Ajuntament han de tenir el màxim interès a impedir el creixement d'aquestes accions violentes fàcils d'utilitzar per desprestigiar-los. Però no hi ha dret a especular políticament amb la violència, per molt que el Govern espanyol pensi que el beneficiï perquè és el més fort.