Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Política lingüística universitària

L'acreditació del nivell B2 d'una llengua estrangera per obtenir la titulació ha derivat en fracàs

Una classe de la UPC, impartida en anglès.
Una classe de la UPC, impartida en anglès.

Fa quinze dies vaig participar en la Setmana del Parlament Universitari, un curs de formació destinat a estudiants de les universitats catalanes en què, a partir de simulacions tutoritzades de l'activitat parlamentària, coneixen l'estructura, les funcions i el funcionament de la cambra legislativa. Em van convidar per parlar de política universitària en una comissió parlamentària fictícia en la qual es va generar un apassionant debat entre alumnes-diputats sobre el valor de la docència, el reconeixement de la recerca, la política de professorat, les taxes universitàries i, també, sobre la política lingüística universitària.

Des del 1980, cap Govern de Catalunya ha fixat una política lingüística universitària integral amb criteris homogenis per a totes les universitats, a diferència del que s'ha fet en l'educació preuniversitària. L'excusa per a aquesta desídia ha estat el gastat recurs de preservar el principi d'autonomia universitària, que des de fa anys es vulnera sistemàticament a Catalunya. En absència de pautes polítiques, la política lingüística universitària l'han desenvolupat els vicerectorats responsables d'aquest àmbit, quedant subjecte a l'atzar de les sensibilitats lingüístiques de l'equip rectoral de torn. Per sort, els serveis lingüístics universitaris sempre han demostrat una gran professionalitat, han cobert les mancances dels vicerectors i, en realitat, han estat els principals impulsors de la política lingüística de les nostres universitats.

Una de les suposades prioritats lingüístiques de la Secretaria d'Universitats ha derivat en fracàs i marxa enrere. Em refereixo a l'acreditació del nivell B2 d'una llengua estrangera per obtenir la titulació universitària, ja que, després que alguns centres anunciessin que no aplicarien el requisit, es va decidir aprovar una moratòria de quatre anys. Sense cobertura legal, sense recursos econòmics, sense una resposta satisfactòria dels alumnes i sense una planificació adequada, el fiasco de la idea original de l'exconseller Mas-Colell estava anunciat. D'altra banda, el debat sobre el multilingüisme segueix immers en conceptes vagues i contradictoris, i l'administració universitària és incapaç de precisar què és un entorn universitari multilingüe, com s'acredita, quines activitats acadèmiques engloba, quantes (i quines) llengües implica, etc., mentre seguim sense ser multilingües.

Normativament, hi ha pocs articles que es refereixin a la política lingüística universitària i els pocs que hi ha no s'han desenvolupat o bé no s'han aplicat. L'article 35.1 de l'Estatut de Catalunya del 2006, que es va escapar de la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, estableix que “el català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari”, però encara no sabem en què es concreta aquest dret lingüístic. Jo pregunto als responsables de les polítiques universitàries: quins són els objectius que tenen pel que fa als percentatges de docència impartida en català als graus? Els sembla bé (o s'ajusta a l'article 35.1 de l'Estatut) que de l'actual oferta d'uns 500 graus universitaris aproximadament una desena es puguin estudiar íntegrament en català? I si considerem, com és lògic, que els doctorats i màsters oficials són “ensenyament universitari”, compleixen el precepte estatutari? Com és possible garantir que el català sigui “llengua vehicular i d'aprenentatge a la universitat” si encara avui els programes de contractació de professorat de la Generalitat, com el Serra Húnter, permeten arribar a obtenir una plaça sense saber ni una paraula de català? No hi ha criteri ni objectius.

Tampoc queda gaire clar si el Govern de Catalunya pretén que el català sigui una llengua de prestigi universitari, ja que penalitza a consciència la recerca universitària escrita en la llengua pròpia de Catalunya. No es promocionen les tesis doctorals escrites en català, ni es fomenten revistes científiques en català amb paràmetres bibliomètrics de qualitat, ni es reconeix oficialment la recerca excel·lent escrita en català per obtenir acreditacions, trams o altres reconeixements científics. I si no ho fa el Govern de Catalunya, és evident que no ho farà cap altre govern del món.

Fa quaranta anys, quan li van preguntar al president Adolfo Suárez si hi hauria ensenyament en basc o en català, va respondre: "La seva pregunta, perdoni que li digui, és una ximpleria. Trobi primer un professor que pugui ensenyar química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos". A molts dels qui encara avui critiquen aquesta resposta, com els responsables de política universitària a Catalunya, si ara els preguntéssim si és possible una bona recerca universitària escrita en català, respondrien exactament el mateix: “La seva pregunta, perdoni que li digui, és una ximpleria. Siguem seriosos”.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.