Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Pla ‘visita’ les trinxeres

Tenia 17 anys quan esclatà i Josep Pla cita poc la Primera Guerra Mundial a 'El quadern gris' original; després hi serà arreu de la seva obra. Una exposició ho explica

Soldats alemanys, fumant i llegint a les trinxeres del front occidental a la Gran Guerra.
Soldats alemanys, fumant i llegint a les trinxeres del front occidental a la Gran Guerra.

Fins i tot els taurins prenien partit: els de Joselito eren més germanòfils; els de Belmonte, més francòfils. Maria Cristina d’Hasburg, la reina mare, Doña Virtudes, segons el sorneguer poble, anava amb qui anava per néixer arxiduquessa d’Àustria i princesa d’Hongria, Bohèmia, Croàcia i Dalmàcia. Li feien costat des d’Antoni Maura fins als carlins, passant per terratinents, el clergat i els militars. El fill, Alfons XIII i “la canalla”, com ell mateix deia, eren aliadòfils, i hauria fet entrar Espanya en guerra “si no estigués envoltat de gent amb cervell de gallina”, confessà a l’ambaixador francès. Coincidia, excepcionalment, amb les classes mitjanes, professionals liberals i intel·lectuals.

“Hem de ser neutrals perquè no podem ser altra cosa”, escrivia des de la prudentment neutralista La Veu de Catalunya un tan o més neutralista pragmàtic Francesc Cambó l’agost de 1914. Amb la pèrdua recent de Cuba, Puerto Rico i les Filipines i amb 80.000 soldats enganxats al Rif contra el Marroc, potser el millor era la forçada neutralitat que va dictar el president del Govern espanyol Eduardo Dato. La posició espanyola tenia el suport de la Lliga Regionalista. Aquesta i Enric Prat de la Riba, germanòfil prudent, amb la corona dual austrohongaresa al cap, apostaven per l’Espanya Gran, discurs que els catalanistes més d’esquerra veien com una tàcita declaració de germanofília, ells que des del primer moment van considerar que una victòria aliada era l’escenari ideal per resoldre la qüestió catalana. Resumint: si es lluitava al costat dels aliats (hi ha els mítics i mai del tot ratificats 12.000 catalans voluntaris) i hi havia un clar pronunciament intel·lectual (el dream team de la revista Ibèria, per exemple: Claudi Ametlla, Amadeu Hurtado, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Josep Maria Junoy, Feliu Elias, Pere Ynglada... ), la internacionalització del conflicte català només podia portar a una Catalunya independent, com semblaven reforçar els 14 punts del llavors president dels EUA, Woodrow Wilson, amb el famós dret de les petites nacions a autodeterminar-se. Mentrestant, però, des de la Mancomunitat, Prat de la Riba feia feina catalana: demanar al Govern central que frenés la restricció del crèdit i alleugerés les dificultats d’exportació, a més de crear una comissió municipal per promoure les zones franques, la pela és la pela.

I què en diu Josep Pla? “Mitj Europa cau. El moment es enorme. Russia, Austria, Alemanya. ¡Quan dolor! El sentiment em porta cap a lo que cau”, escriu en el dietari primigeni d’El quadern gris, el 5 de novembre de 1918. En la seva reelaboració final, la frase té un matís literari i ideològic notables: “Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya... El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!”. Passa el mateix amb una nota anterior. “Els francòfils estem radiants ¡Ja comencem a prescindir d’Alemanya!” (16 d’octubre de 1918 al dietari original). En la versió final, s’avança més d’un mes i es matisa: “Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina” (4 de setembre de 1918).

El que passa és que Pla té 17 anys quan esclata la Primera Guerra Mundial, conflicte al qual li deurà el fet de convertir-se en escriptor: la famosa epidèmia de grip que ve de França fa que el 13 d’octubre de 1918 es tanqui la Universitat de Barcelona, on estudia, molt desganat, Dret, torni a Palafrugell i comenci llavors el dietari. Les notes sobre la guerra hi són escadusseres en un primer redactat, però després creixeran i d’una manera molt elaborada. Amb els anys se’n adonarà de la importància del moment, cosa que explica que hi hagi referències a la Gran Guerra a tots els volums de l’Obra completa, excepte en un, Els pagesos. En el que n’hi ha més, el volum XXV, el dedicat a Francesc Cambó.

Molts factors fan que la mirada de Pla es vagi farcint de matisos sobre la Gran Guerra. Aquesta evolució és el que explica Mig Europa cau, la mostra que ha organitzat la Fundació Josep Pla, amb la Càtedra Pla de la Universitat de Girona, comissariada per Francesc Montero, i que es pot veure fins al 6 de maig de 2018. Per exemple, el pare és germanòfil i creu que Alemanya hauria de guanyar la guerra “perquè era —segons ell— convenient per la marxa del progrés”, tot i que “cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma”. D’altra banda, a l’Ateneu Barcelonès, el jove va a parar a la Penya Gran de Quim Borralleras, un dels epicentres de la francofília catalana; són raons culturals: paradigma de la democràcia liberal, separació Església-Estat, valors republicans de 1789, l’antítesi del militarisme autoritari germànic... Una manera d’acostar-se a l’Europa culta i moderna, que alhora vol dir allunyar-se d’Espanya.

Però tampoc tot és tan clar al cap de Pla: l’enemic de la Civilisation és la Kultur, amb tradició a Catalunya i portadora d’una renovada energia davant la decadència espiritual dels aliats... Bon observador, l’escriptor pren nota de com a la platja del Canadell, on s’han refugiat famílies franceses i alemanyes que es coneixien d’altres estius, “han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares”, divertit espectacle, “com si es trobaven cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch”. L’episodi li serveix per atacar Eugeni d’Ors, penó del Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa, que diu: “La guerra entre França i Alemanya és una guerra civil. Voteu per França? Voteu per Alemanya? El meu vot és per Europa”. “És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat”, li respon Pla a El quadern gris. Més endavant, a Prosperitat i rauxa de Catalunya, dirà que defensar aquella postura expressada de D’Ors “a guerra declarada, en els moments de Verdum (...) era d’una inanitat purament acadèmica.També era cómoda eviedentment". 

1.200 cavalls cap a la fosca...

“El renill corprenedor anà seguit d’una fressa sorda, greu, terrible, com si el carregament de cavalls tractés de rompre, amb les potes, amb les dents, amb tot el cos, les planxes de ferro”... La Primera Guerra Mundial tingué poc reflex en la literatura de Josep Pla. El més colpidor, el relat Un de Begur (dins Aigua de mar). Barreja realitat i ficció: el 2 de desembre de 1916, un submarí alemany torpedinà el vapor italià Palermo a 25 milles de Begur. Entre la peculiar càrrega, 1.200 cavalls, 200 mules i 800 tones de munició, que generà un mite dantesc. Al fet històric, que impactà la població, Pla hi afegí la figura d’Es Miner, esquiu i manc amic del seu pare, molt bon coneixedor de la Costa Brava, a qui Pla embarca en el relat en un submarí a proposta d’uns personatges misteriosos. Serà ell, en el fons còmplice, qui descrigui els fets...

També haurà comprovat la crisi que genera la guerra al seu entorn: l’Ajuntament de Palafrugell haurà d’organitzar una cuina econòmica per donar menjar a les famílies que es queden sense feina. El 1914, el 10% dels treballador de les fàbriques de suro han de plegar; el 1917, ja en serà el 35%: concentració empresarial i radicalització social en seran les conseqüències.

Amb els anys, un ja totalment reconeixible, per escèptic, Pla prendrà distàncies. Acabada la guerra ja ensuma que Europa és “un cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de la Pau és molt ràpid”, escriu el novembre de 1919 al Quadern. El 1964, a la revista Destino, ja lamenta la concepció “esquemática e infantil” de la divisió entre germanòfils i francòfils: “Hoy no puedo creer en una responsabilidad unilateral de aquella guerra”. En la biografia de Cambó és dur amb Catalunya: diu que el final del conflicte produí “una de les més fortes crisis d’il·lusionisme que probablement l’espècie humana ha sofert”. Escriu que “la saturació de patriotisme” del moment “cristalitzà en la petició d’autonomia” i el “xarbotament social, en el sindicalisme”, en “un context d’equiparació entre francofília i catalanisme i espanyolisme amb germanofília”. Tenia raó: per més voluntaris al front, revistes i homenatges als militars francesos (o de la Catalunya Nord, com l’heroi Joffre), els aliats van desentendre’s de la causa catalana. “L’ardent francofília de Catalunya ¿quin avantatge li ha dut? ¿de quina manera ha estat agraïda? Amb unes quantes condecoracions. Per als individus condecorats potser ha estat prou, per a la col·lectivitat no ha estat res”, escrivia Carles Soldevila en un dels seus Fulls de dietari de 1923. “En la majoria d’arguments que es donaren en aquesta època, la puerilitat realment arriba a fer pena. A partir de l’acabament de la guerra, es veié tot a Catalunya a través del vidre d’augment del sentimentalisme”, conclou Pla al Cambó. La tornà a encertar.

Un inèdit del mestre Gaziel

Josep Pla va mirar la Primera Guerra Mundial a partir dels ulls d’alguns dels millors corresponsals de guerra que ha donat mai la premsa catalana. L’exposició Mig Europa cau en recull quatre que el van influir força. Tots en feren llibre: Romà Jori (Voces de guerra), Frederic Pujulà (De la trinxera estant), Santiago Rusiñol (Espurnes de la guerra) i Agustí Calvet, Gaziel. Aquest, potser el millor per ser el més complet i amb l’estil més coetani, en va treure cinc. Però va deixar força enllestit un sisè, que encara avui resta inèdit al fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya. El periodista va fer una selecció del seus textos d’entre 1917 i 1918, perfectament endreçats en 14 capítols, anotats en llapis, en un ordre més temàtic que cronològic. Hi ha des de la mirada filosòfica i tendre al paisatge destrossat que va deixant la retirada alemanya fins al buidat de l’epistolari d’un tinent d’infanteria francès que la família li ha permès consultar, tot passant per la situació sociopolítica a Grècia i als Balcans. Entremig, divertides anècdotes sobre una vaga de modistetes pels carrers de París i el seu impacte entre els vells verds, les angoixes de la gent per buscar carbó “con la misma ineficacia que si se buscara pepitas de oro en el lecho del Sena” o el drama d’un soldat devorat pel fang sense que ningú el pugui rescatar. Tanca el recull parlant dels nord-americans a Europa. Sí, s'acabava un món. I Gaziel ho sabia.