Si la llei no val...
A Catalunya i a Barcelona estem governats per dos ignorants perillosos, només cal escoltar-los de tant en tant
La situació a Catalunya va agafant caràcter d'esperpent i em temo que la cosa anirà a més. Quan el poder polític se salta olímpicament la llei i ho proclama sense avergonyir-se, alguns ciutadans, com és natural, es dediquen a incomplir-la: el poder s'ha quedat sense autoritat. Gairebé ho va dir Dostoievski: si la llei no val, tot està permès. Aquest és l'origen de moltes de les coses lamentables que passen.
La setmana passada una vaga de taxis va interrompre durant hores l'accés a l'aeroport i això va causar els consegüents perjudicis als qui, havent comprat un bitllet i preparat les seves vacances, van perdre l'avió sense tenir-ne cap culpa. Els legítims drets d'uns, com el de vaga, tenen els seus límits: en aquest cas el dret dels altres a circular lliurement. Però, pel que sembla, els qui han de defensar-los –els Mossos o la Guàrdia Urbana– no ho entenen així.
Dues altres notícies sorprenents s'inscriuen en una línia semblant. Un grup d'encaputxats, després autoidentificats com a membres del grup Arran, l'organització juvenil de la CUP, han assaltat un bus turístic intimidant violentament els ocupants. Tot això dins d'una campanya de turismofòbia que els ha portat a fer pintades a hotels amb insults als qui visiten Barcelona. Una campanya alimentada des de fa temps, com se sap, per l'actitud i les mesures que ha pres l'Ajuntament de Barcelona que dirigeix l'alcaldessa Ada Colau. En el cas del bus turístic, les autoritats municipals han amagat durant uns dies el que havia passat: un autèntic prodigi de transparència informativa. Quines altres qüestions ens deuen estar amagant els nostres municipis? La democràcia es troba a faltar a una banda i l'altra de la plaça de Sant Jaume.
Perquè també a l'altra, a la de la Generalitat, el nou director dels Mossos, el senyor Pere Soler, ha deixat anar una perla digna de destacar: la Constitució no obliga els Mossos d'Esquadra. És a dir, el Rei, el Congrés, el Senat, el Govern, els jutges i tots els poders públics, a més de tots els ciutadans, estan obligats a complir la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic. Així ho expressa clarament l'article 9.1 de la Constitució. Però d'aquesta regla general, pròpia de tot l'Estat de dret, n'estan exempts, segons sembla, els Mossos, la policia autonòmica catalana, que, segons Soler, només està sotmesa a la legalitat europea, sense intermediaris.
A qualsevol Estat seriós, per exemple, a Espanya, aquest subjecte hauria estat destituït de manera fulminant. Però la Generalitat és especial, la fidelitat al procés, és a dir, a saltar-se les lleis, té preferència sobre els mèrits i les capacitats. “Catalunya és diferent”, un eslògan que gairebé va dir Fraga l'any 1964.
D'aquests exemples em preocupa, sobretot, una cosa. No que els taxistes impedeixin la circulació durant hores, que un comando violent assalti un bus o que un cap de policia no tingui ni idea del que és un Estat de dret. Certament, això també em preocupa, però no és la qüestió principal. El que em preocupa de debò és que a Catalunya està desapareixent l'autoritat, l'autoritat legal i democràtica, per descomptat, aquella que té l'activitat legitimada pel dret, per les lleis elaborades i aprovades pels òrgans democràtics, l'autoritat basada en el consentiment del poble. Més en concret i personificant-ho, em preocupa la concepció del poder polític del senyor Puigdemont i la senyora Colau. A Catalunya i a Barcelona estem governats per dos ignorants perillosos, només cal escoltar-los de tant en tant.
Puigdemont, en una reunió d'alcaldes, fa menys d'un mes, adreçant-se a les autoritats espanyoles, va deixar anar amenaçador: “Els fem por, i més por que els farem!”. També va dir fa gairebé un any: “Hi haurà referèndum o referèndum!”, és a dir, serà legal o il·legal, però el farem. Colau, amb aquest aspecte d'ànima càndida de no haver trencat mai cap plat, va sostenir amb convicció que ella només aplicaria les lleis que li semblessin bones, i les altres, no. Ho va dir i ho fa. Dos ignorants, repeteixo, perquè crec que no saben ni tan sols el que diuen, però el que diuen i fan, torno a repetir, és molt perillós, propi de governants dèspotes i tirans: faré la meva voluntat i no la voluntat democràtica, la voluntat del poble expressada en la llei. S'ha torçat alguna cosa en aquest país.
Així iniciem, amb aquest sa optimisme, les vacances d'agost.
Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.
