Selecciona Edició
Connecta’t

Què cal fer amb el turisme, la primera indústria d’Espanya?

Els avanços tecnològics i els canvis en les societats plantegen les limitacions i els reptes a llarg termini d'una activitat que aporta 10.000 milions d'euros a l'economia espanyola, més d'un 11% del PIB

Espanya ha convertit el turisme en la seva primera indústria. Des que, a finals dels anys cinquanta del segle passat, el país va obrir les portes massivament als visitants exteriors, Espanya ha anat perfeccionant a empentes i rodolons la seva capacitat de rebre i acollir, desenvolupant un sistema prou eficaç per atreure l'atenció d'altres països, que busquen emular l'èxit espanyol. Però les bases d'aquest èxit són relativament fràgils, i l'avanç tecnològic i els canvis en la societat han obert les portes a nous desafiaments.

Pintades contra el turisme al mirador de les bateries antiaèries del Carmel, a Barcelona. FOTO: Joan Sánchez. VÍDEO: ATLAS

El 2015, el turisme va aportar a l'economia espanyola més de 110.000 milions d'euros, més d'un 11% del PIB; l'automòbil, el segon contribuent, no supera el 10%. Els més de 75 milions de visitants internacionals que van entrar a Espanya l'any passat es van deixar 77.625 milions d'euros, quantitat gairebé equivalent a una quarta part de les exportacions manufactureres. I continua creixent: el primer semestre del 2017, el nombre de turistes estrangers que van entrar a Espanya va augmentar un 6,2% respecte al mateix període de l'any passat. És una font de riquesa que, en plena crisi, va servir per compensar la caiguda lliure d'altres segments de l'economia i també del turisme interior.

Per a la indústria turística mundial, Espanya és tot un referent. A l'abril, el país va tornar a repetir al capdavant de l'índex de competitivitat turística del Fòrum Econòmic Mundial. "És un èxit que es pot atribuir a una oferta única de recursos culturals i naturals, combinats amb una sòlida infraestructura de serveis turístics, la seva connectivitat aèria i unes poderoses polítiques de suport", explicava l'informe. Però per Juan Ignacio Pulido, professor d'Economia Aplicada de la Universitat de Jaén, "el model espanyol és clarament ineficient", tal com explica per telèfon. "Necessita un enorme volum de demanda, que, al seu torn, té uns costos que s'externalitzen en l'àmbit social i ambiental. Es podrien generar els mateixos ingressos si la despesa fos més alta".

Creixement desaforat

Tant per al sector públic com per al privat, el creixement desmesurat ja és una preocupació real. "S'imposa el repte d'obrir una profunda reflexió sobre el model de creixement turístic més desitjable per al futur", considerava la patronal Exceltur el dia 13 de juliol. Es tracta d'na necessitat que es fa més imperativa ara que per la recuperació econòmica els espanyols estan tornant a buscar destinacions vacacionals que abans no tenien cabuda en el seu pressupost (encara que un 40% del país assegura que no pot marxar ni uns dies). "Els progressos que es van fer per plantejar-nos un model diferent es van enfonsar amb la crisi", apunta Pulido. "Per art de màgia, ja no ens preocupaven les ineficiències del model. El problema és que seguim mesurant l'èxit del turisme pel nombre de visitants".

Les xifres avalen les afirmacions de Pulido. El PIB turístic només va créixer un 2,9% del 2000 al 2013, davant de l'augment de més de l'11% del conjunt de l'economia. Exceltur reconeix que el 2016 va ser fruit d'unes circumstàncies "excepcionals". La primera va ser l'impacte del terrorisme en destinacions mediterrànies que competeixen directament amb Espanya en l'oferta de sol i platja, especialment Turquia (en plena turbulència política), Tunísia i Egipte, que ha servit per compensar el desavantatge competitiu de la fortalesa de l'euro (i això ha empès cap amunt els comptes de resultats). De fet, Espanya es troba al terç inferior (a la 98a posició) en l'índex del Fòrum Econòmic Mundial en competitivitat de preus, per darrere de destinacions tradicionalment més cares, com el Japó o el Canadà.

Repartiment desigual

El turisme a Espanya està repartit, com és lògic, d'una manera desigual. Els 75 milions de visitants que van entrar al país el 2016 representen 1,6 per cada espanyol, però la xifra augmenta a 2,4 per cada català (i 4,1 per cada barceloní), 6,3 per cada canari i 11,7 per cada balear. En aquesta última comunitat autònoma, la pressió de la indústria turística arriba fins al punt que molts treballadors tenen problemes per trobar allotjament.

Alhora, el mercat hoteler està vivint una revolució. D'una banda, a les grans ciutats els fons d'inversió immobiliària busquen en els hotels i apartaments turístics la manera més ràpida de rendibilitzar les seves propietats; de l'altra, en només nou anys, l'aplicació Airbnb ha passat del no-res a tenir més de tres milions de propietats per llogar a tot el planeta. El 2016, el nombre de places en apartaments turístics va superar per primera vegada les hoteleres a les 22 principals destinacions del país.

Res de tot això surt barat ni per al medi ambient ni per a la societat. La combinació de sol i platja, tradicionalment la base de la indústria turística espanyola, ve acompanyada amb una intensa pressió sobre els recursos hídrics (especialment a Canàries, on s'extreu més aigua de la que hi ha) que el canvi climàtic no fa sinó agreujar. Igualment, les organitzacions ecologistes continuen alertant dels riscos de la urbanització desmesurada sobre les costes, que són precisament un dels grans atractius per als visitants. A això s'hi sumen els problemes del mercat laboral del sector turístic —que per les seves pròpies característiques prefereix mà d'obra barata i de temporada.

Tot això ha portat a fer que al tradicional discurs sobre la importància del turisme en l'economia li hagi sorgit una versió contrària: el sector vist com una molèstia per una part dels ciutadans. Al juny, el baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona va indicar que, per a un 19% dels enquestats, el turisme era el principal problema de la ciutat. "Si estem reaccionant ara és per les demandes que fa la societat", reflexiona Pulido. "Potser el que ha fet saltar hagi estat l'arribada de la saturació a les destinacions urbanes. A les destinacions de sol i platja que hi hagi molta gent és normal: si vas a Benidorm és el que t'esperes. Però a Barcelona, Màlaga capital, Granada capital... ja és una altra cosa".

I això també ha tingut una resposta política: no només per un creixent menyspreu públic a l'aportació del sector a l'economia —definir Espanya despectivament com a "país de cambrers" és una expressió que ha agafat cos en els últims anys—, sinó, en alguns casos aïllats, a través d'una hostilitat explícita i organitzada, com el recent atac a un autobús turístic per l'organització juvenil independentista Arran, dilluns a Barcelona.

Aquest canvi de mentalitat es reflecteix en iniciatives com les moratòries hoteleres, els registres per a habitatges vacacionals i les taxes turístiques —l'última, plantejada dimarts per l'Ajuntament de València—. Però per a algunes organitzacions empresarials, amb la CEOE al capdavant, cal anar amb compte per no passar-se en la resposta, sobretot en un moment en què la recuperació econòmica encara és fràgil i qualsevol aportació a l'economia s'ha de defensar.

MÉS INFORMACIÓ