Selecciona Edició
Connecta’t

Un pilot d’avioneta que fa amics des del cel

Luis Javier Pérez va sobreviure a un accident a Cuatro Vientos i va sobrevolar la Sagrada Família quan el papa Benet XVI era a dins

Luis Javier Pérez, amb la seva avioneta a l'aeroport de Sabadell.
Luis Javier Pérez, amb la seva avioneta a l'aeroport de Sabadell.

S’aixequen d’una revolada, corren cap al mar i saluden amb els braços ben amunt. L’avioneta groga s’apropa des del sud-oest a 500 peus (150 metres) sobre el Mediterrani. Quan arriba prop d’on són les àvies balanceja les ales, abans d'allunyar-se amb la pancarta publicitària voleiant al vent.

Tretze mil hores de vol donen per a mil i una històries. Luis Javier Pérez viu per explicar-les, perquè va sobreviure a un accident de bimotor a Cuatro Vientos (Madrid) el 1982. Allà va morir el seu company. Ell està cinc dies en coma, 28 més a l’UCI i gairebé dos anys de baixa. Tres dècades després segueix sense recordar res. “Em veig el dia abans prenent un Kas de llimona. Després, a l’hospital amb el gota a gota. Durant la recuperació l’única cosa que em preocupa és si podré seguir volant”.

Ara sent més cuquet que abans. Allà a dalt se sent com un ocell. “La culpa és d’aquest Piper PA18, que és més antic que jo”, afegeix, assenyalant l’avioneta groga (i lletres vermelles) amb la qual sobrevola Catalunya “i la Península” per a l’empresa de publicitat i fotografia aèria Tavisa des del 1988.

“Sobrevolar Barcelona amb l’espai aeri tancat és una sensació indescriptible”

També té històries curioses, com pilotar l’únic avió sobre la Sagrada Família quan Benet XVI consagrava la basílica. “Sobrevolar Barcelona amb l’espai aeri tancat és una sensació indescriptible, perquè volo amb el Papa a sota fent missa. I soc ateu”, confessa.

“Catalunya des de l’aire és preciosa”, diu davant la dificultat de triar un únic lloc d’un paisatge que ha solcat incomptables vegades, tot i que reconeix certa debilitat per la costa sud a l’estiu. “La gent és simpàtica. Si em saluden, m’emociono perquè recordo la meva infància”. Va dir als seus pares que volia ser com els pilots de platja quan només tenia vuit anys.

Aquest nen ara ja és gran, però quan s’enlaira encara s’ho passa tan bé com la primera vegada, als 17 anys. Ha fet realitat el seu somni: convertir la seva passió en una feina. “És difícil trobar una feina que garanteixi un sou. La majoria acaba en una aerolínia, però jo tinc la sort de ser aquí, perquè l’avió petit és infinitament millor per gaudir del vol”.

1. On aniria de vacances? A la meva Astúries natal. La recorreria de poble en poble per conèixer la seva gent.

2. Què vol ser de gran? Pilot, mentre pugui i em deixin. I somio a pilotar qualsevol avió caça de la Segona Guerra Mundial o un P51, com el que l’Spielberg va portar a Espanya quan rodava seqüències d’L’Imperi del Sol a Jerez.

3. De què fa olor l’estiu? De gasolina!

4. És més de vi amb gasosa o de gintònic? Prefereixo un bon vi per acompanyar el menjar.

Casat i sense fills, treballa quan la majoria descansa. “No tinc un horari fix ni vacances a l’agost. Volo el cap de setmana i descanso el dilluns. Per mi volar és gaudir, m’ho passo molt bé”. L’única cosa que tem és perdre el control de l’aparell. I recorda una parada de motor en plena vol. “Intento arrencar, però l’hèlix es queda clavada. Deixo anar la pancarta i amb la Piper, que plana fins a l’infinit, aconsegueixo arribar a un camp de garrofers a Roda de Berà. Esquivo arbres fins que s’atura. Surto corrents, l’avió va ple de combustible i pot cremar en qüestió de segons”.

Al cap de poc apareix un andorrà en el seu 4x4. Gairebé es cola al menjador de casa seva i encara espantat no s’acaba de creure que aquest home impassible amb pantalons curts i samarreta sigui aquest pilot asturià de 58 anys, que també gaudeix recorrent amb moto les zones sobrevolades per conèixer la gent que hi viu. “He fet grans amics a terra des de l’avió al cel”, assegura.

Un dia sí, l’altre també, hi ha un home que l’observa amb un llarga vista des d’un balcó al cap de Salou. Li desperta curiositat i es presenta a l’edifici. Resulta que està molt malalt. Aquells dies opera des de Reus i aconsegueix portar-lo a l’aeroport, fer-lo pujar a l’avioneta “amb l’ajuda de sis soldats” i sortir volant. A mig camí, se’l mira. “Plora i diu ‘gràcies, ara ja em puc morir’. M’emociono molt. Encara mantinc el contacte amb la seva família”.

Les àvies el saluden des de fa anys. Van començar fent-ho amb els seus marits, la majoria ja morts. El Luis Javier els ho agraeix balancejant les ales. I, de tant en tant, amb un viratge de 360 graus abans d’allunyar-se amb la pancarta al vent.