Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les persones i el verb

“Mitjançant la paraula, l'ésser humà es troba connectat amb el que és el llenguatge de les coses”

Fa uns dies vaig descobrir quins poetes catalans no ha llegit la diputada de la CUP Anna Gabriel. I també algun altre en castellà. No podria destriar quins ha llegit, però sí que puc afirmar quins no. Si algú com ella, amb la seva responsabilitat política (i se suposa també que moral), és capaç de llançar una frase en format consigna del tipus “Menys paraules i més revolucions”, és que no ha llegit ni Salvador Espriu, ni Joan Maragall, ni Juan Ramón Jiménez. Després d'escoltar aquesta lapidària sentència, dedueixo que tampoc deu haver llegit Walter Benjamin. Francament, em semblen moltes llacunes culturals (i polítiques també, segons si es vol llegir sota aquesta perspectiva aquests quatre autors) de part de la política amb plaça i sou al Parlament.

Fa uns anys, en ocasió d'unes eleccions autonòmiques a Catalunya, també un lema electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya expressava una paradoxa semblant: esborrar del discurs polític les paraules amb la consigna “Fets, no paraules”. Potser això que comento no és tan greu. Potser és només un problema de deformació professional. Si un es guanya la vida utilitzant les paraules, no crec que li alegri la vida si ve algú a desmuntar-li la paradeta. Sigui com sigui, a qui escriu això li surt urticària quan escolta perles d'aquesta magnitud. I molt més quan surten de llavis dels qui tenen responsabilitats de govern o parlamentàries.

Com que dedueixo que la dirigent de la CUP no coneix Espriu, és evident que no sap l'esforç metafòric que va dedicar infatigablement el poeta de Sinera a fer servir les paraules per bastir ponts entre un costat i l'altre. I aquests no són tan metafòrics. Diu Espriu: “Hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. I de Maragall és evident que no va llegir el seu assaig Elogi de les paraules. Sembla que tampoc sap que un dia Juan Ramón Jiménez va escriure: “Inteligencia, dame el nombre exacto de las cosas”. És a dir, el poeta de Moguer implorava les paraules.

He escrit abans que Anna Gabriel tampoc havia llegit el filòsof alemany Walter Benjamin. Si l'hagués llegit (i hi estava obligada, atesa la lleugeresa amb la qual utilitza les paraules per instantàniament negar-les i posar al seu lloc encara amb més lleugeresa “revolucions”), sabria que una revolució, o les revolucions, no són bufar i fer ampolles, almenys quan la invoquem des de la Revolució francesa. I ja no diguem si ho fem des de la Revolució russa. Per Walter Benjamin, en el seu moment històric s'estava fent una mala lectura del concepte de revolució. Segons el pensador alemany, la revolució havia de ser el fre d'aquest tren desbocat que ens llança contra el progrés històric que se'ns promet. La revolució, en tot cas, és l'última oportunitat que tenim, abans de llançar-nos a l'abisme, de mirar “cap enrere i observar la història des de la perspectiva de les víctimes i curar les seves ferides, una oportunitat d'unir-se a elles per explorar possibilitats alternatives i obrir camins de futur que no condueixin a l'autodestrucció” (Antoni Jesús Aguiló, “Abisme o revolució?”, article, “Rebel·lió”, 2012). I per si això no fos poc, si Anna Gabriel hagués llegit Walter Benjamin, també s'hauria assabentat de fins a quin punt va reflexionar sobre les paraules i el llenguatge i s'hauria evitat la seva irresponsable frivolitat: “Mitjançant la paraula, l'ésser humà es troba connectat amb el que és el llenguatge de les coses”.

És possible que algú pensi que em prenc molt seriosament coses que no tenen importància. Que llegeixo massa literalment. Mira que ficar-se amb Anna Gabriel perquè va dir una ximpleria! Bé, però és que es tracta d'algú que ens llança al progrés de Catalunya. Una persona que mira cap endavant, de les que més. Que no perd ni un minut del seu preciós i sacrificat temps a preguntar-se pel passat, no sigui que li doni una mala notícia i calgui desmuntar la utopia inajornable. Jo soc molt innocent i em crec totes les ximpleries. Si algú exclama que el que li demana el cos és transformar la Sagrada Família en un economat, tremolo. Si uns altres escriuen o declaren que Espanya tracta els catalans com el Marroc tracta els gais, a més de ser un país autoritari, llavors començo a sospitar que no tinc ni la més remota idea d'en quin país visc.

Ara que estic acabant d'escriure aquest article, m'acabo d'adonar que Anna Gabriel també ignora l'existència d'aquest filòsof que va dir un dia que si no tens res a dir, no malgastis les paraules i fes silenci.