Selecciona Edició
Connecta’t

Elles, del no-res a l’excel·lència en 25 anys

Barcelona va canviar el depauperat esport femení, que ara brilla en l’elit mundial gràcies a Belmonte, Beitia, Marín, Sanz, Muguruza, el bàsquet o el waterpolo

Miriam Blasco, Arantxa Sánchez Vicario, Amaya Valdemoro, Ruth Beitia, Garbiñe Muguruza i Mireia Belmonte.
Miriam Blasco, Arantxa Sánchez Vicario, Amaya Valdemoro, Ruth Beitia, Garbiñe Muguruza i Mireia Belmonte.

“Aquí no es concep que la dona es dediqui a l’esport”. Ho afirmava el 1984 Marta Figueras, l’única espanyola que trencava la tradició i feia de l’esport la seva vida gràcies al golf. Només una de cada 100 espanyoles practicava esport. Entre elles, l’esquiadora Blanca Fernández Ochoa, que aquell mateix any a Sarajevo va obtenir el millor resultat femení espanyol en uns Jocs, el sisè lloc en l’eslàlom gegant. Els èxits eren modests i esporàdics com corresponia a una gairebé absoluta falta d’educació física i cultura esportiva en l’àmbit femení. Fins al 1964 no se’ls va permetre competir en el Campionat d’Espanya d’atletisme. Fins al 1968 no va haver-hi cap espanyola en una final olímpica. La primera va ser Maria Pau Corominas a Mèxic, setena als 200 metres esquena. I fins al 1976 no es va produir la primera participació d’una atleta en uns Jocs. Va ser Carmen Valero, als de Mont-real. Els tabús es van suavitzar però encara hi eren als anys setanta. “A Espanya, llavors, una dona amb xandall d’atletisme era un homenot”, explica la saltadora d’altura Sagrario Aguado.

Entre l’ippon de Miriam Blasco a la final de judo de Barcelona, avui fa 25 anys, a l’últim toc d’or a la paret de la piscina de Budapest de Mireia Belmonte, dijous passat, es concentra l’erupció de l’esport femení espanyol. És evident l’abans i el després des de la cita del 92. El dia que Blasco va tombar la britànica Fairbrother a la final de judo i es va convertir en la primera espanyola que guanyava un metall olímpic, es va traçar la divisòria. Cap havia pujat al podi en uns Jocs d’estiu. De les 22 medalles que va guanyar Espanya a Barcelona, vuit van ser en categoria femenina. Des de llavors en sumen 49 i en les dues últimes cites han superat les obtingudes pels homes: 11 de les 17 a Londres 2012 i 9 de les 17 a Rio de Janeiro, quatre d’elles d’or (Ruth Beitia en atletisme, Mireia Belmonte en natació, Carolina Marín en bàdminton i Maialen Chourraut en piragüisme).

Aquell mateix any 1992 va haver-hi altres indicis de l’enlairament que s’estava incubant en diverses disciplines. Blanca Fernández Ochoa va sortir-se amb la seva i va aconseguir la primera medalla olímpica d’una espanyola, la de bronze, a Albertville. El ressò mediàtic no va acompanyar el primer triomf d’un equip espanyol en una gran competició europea però, també el 92, va vèncer el Dorna Godella de bàsquet.

Carmen Valero, bicampiona del mundial de cros el 1976 i 1977 i primera atleta olímpica espanyola, destaca la misèria de l’esport femení en aquells temps: “Hi havia moltes diferències entre els nois i les noies. A Barcelona 92 ja va canviar una mica la mirada. Però el canvi s’ha anat guanyant pas a pas. Ho hem hagut de lluitar molt. Julio Bravo, el cap d’equip quan vaig córrer el mundial del 76, va ser patètic. El dia abans ens va dir: ‘A vosaltres no us haig de dir res. Teniu cul i pitrera. El que feu, ja estarà bé’. Quan vaig guanyar li vaig dir: ‘De manera que cul i pitrera… Ara què?’ Com podia funcionar l’esport amb gentussa així?”.

Theresa Zabell, or en vela amb Patricia Guerra a Barcelona 92 i amb Begoña Vía Dufresne a Atlanta 96, descriu: “N’hi ha prou dient que quan jo vaig començar a navegar, no hi havia vestuaris femenins. La lluita de les dones l’he viscut molt en primera persona, com a esportista i com a dirigent esportiva. Jo volia anar als campionats i no hi havia pressupost. Com que no estava inclòs al programa dels Jocs, no hi havia diners per a la vela femenina. Jo era campiona d’Espanya en la classe Europa i anava als mundials perquè el meu club em donava suport, el meu ajuntament… i no la federació. Ho dic perquè siguem conscients del que hem avançat”.

Les llicències femenines s’han multiplicat i de les 300.000 de poc abans de l’any 2000 s’ha passat a més de 700.000, encara que el percentatge sobre les masculines és poc més del 21%. A partir dels noranta van sorgir campiones que van obtenir èxits que llavors semblaven inassolibles com Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez, Joane Somarriba, Isabel Fernández, Míriam Blasco, Marta Domínguez, Theresa Zabell, Sheila Herrero, Gemma Mengual, Amaya Valdemoro, María Vasco, Carolina Ruiz, Ruth Beitia, Laia Sanz, Ona Carbonell, Carolina Marín, Marina Alabau, Lidia Valentín, Alba Torrens, Anna Cruz, Gisela Pulido, Garbiñe Muguruza…

En esports d’equip, s’ha consolidat l’excel·lència del bàsquet, plata al Mundial del 2014 –només superat pel Dream Team– i or als Europeus del 2013 i 2017. En waterpolo, s’ha passat del no-res a l’or al Mundial del 2013 i a l’Europeu del 2014 i la plata als Jocs del 2012 i en aquest Mundial. L’equip de gimnàstica rítmica va aconseguir la plata a Rio, el d’handbol, el bronze al Mundial del 2011 i als Jocs del 2012. I el 2017, està en plena expansió el futbol femení. El 2016 es van registrar 44.123 llicències federatives, més del doble que el 2012.Queda un recorregut llarg i assignatures pendents, com enfortir les lligues i que hi hagi més directives i més entrenadores de primer nivell. Però el salt ha estat gegantesc.