Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El descrèdit dels independentistes

Perquè la independència segueixi guanyant, l’independentisme ha d’abandonar els seus plans esbojarrats, impossibles i irresponsables, per il·legals i antidemocràtics

Estelades a la manifestació de la Diada, l'any passat.
Estelades a la manifestació de la Diada, l'any passat.

La independència guanya però els independentistes perden. Aquest és el meu pronòstic, després dels cinc anys transcorreguts des de l’11 de setembre del 2012, quan Artur Mas va donar el tret de sortida de l’anomenat procés. Que la independència guanyi no vol dir que hi hagi independència. Però la independència, que era una idea escassament prestigiada fins a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, no ha fet més que millorar des de llavors. Si abans se la considerava una quimera, ara ha entrat a formar part dels mons possibles. Si abans era propietat d’una franja pintoresca de la classe política, ara bull al cap de la meitat de la població catalana. Si abans suscitava un somriure de menyspreu i incredulitat, ara suscita respecte i fins i tot por. I no es podrà fer política a Catalunya, ni a Espanya tampoc, sense comptar en el futur amb la sòlida existència d’aquesta idea.

No està clar que els progressos de la idea d’independència hagin millorat l’independentisme. L’han ampliat, sens dubte. Li han donat una majoria de govern. Però pot ser que els progressos de la idea hagin empitjorat als qui el defensen. A vegades passa. L’independentisme té molts mèrits i entre d’altres, i el que més, el de prestigiar la idea d’independència, fins al punt que ha envaït i fins i tot canibalitzat gairebé tot el catalanisme, això sí, a costa de dividir la societat catalana. El problema, el seu problema, és que no ha aconseguit l’aprovat en el més important, en l’assignatura que podia donar-li, i que pot donar-li encara –no insultem el futur– l’autèntica credibilitat que mereix un projecte polític de govern.

Si l’independentisme vol posar-se a l’alçada dels progressos que ha fet la seva idea, els independentistes han de demostrar abans que res que són capaços de governar en les condicions constitucionals actuals, cosa que ara no fan, absorbits com estan pels reflexos revolucionaris del seu projecte rupturista. I de fer-ho sense perdre la seva orientació estratègica, però també sense deixar-se portar per la impaciència i la precipitació. Així és com cal fer les coses en democràcia, en condicions de divisió de poders i en un estat de dret internacionalment reconegut com és el cas d’Espanya. Aquesta és la prova liberal que no han sabut passar i que probablement els costarà moltíssim superar, sobretot si la seva majoria parlamentària segueix depenent de forces poc fiables, escassament democràtiques o obertament il·liberals, obligades a inventar-se una dictadura anticatalana per justificar els seus excessos rupturistes i il·legals.

No és obligatori, tal com intenten vendre els independentistes, que un govern compost tot ell sencer per partidaris de la independència es dediqui exclusivament a pensar i treballar per a la independència en la primera legislatura en què es compten com una majoria parlamentària, sense considerar ni el limitat suport en vots ni de bon tros el respecte al marc legal i constitucional. Hi ha qui s’ha preguntat, amb motiu dels relleus al capdavant dels Mossos, si un cap de la policia pot ser independentista. Pot; i probablement és millor que ho sigui si el govern i la majoria parlamentària ho són, però això no vol dir que hagi de ser un independentista fanàtic i disposat a saltar-se la legalitat per aconseguir la independència violentant els seus conciutadans i violentant el funcionament regular de la democràcia a la primera ocasió que es presenti.

Si l’independentisme creu que la seva obligació és aprofitar una precària i insuficient majoria parlamentària, aconseguida en circumstàncies excepcionals i en un clima d’agitació que ja té cinc anys de vida, és que la seva idea d’independència és molt elemental i la seva estratègia per aconseguir-ho encara més. Fent així les coses només aconseguiran desprestigiar-se ells mateixos i tot seguit desprestigiar de nou la idea mateixa d’independència. Molts catalans tindran por a ser governats per uns individus il·liberals i populistes en el millor dels casos, i elementals i babaus en el pitjor, incapaços de respectar i fer respectar la legalitat i de preparar-se amb tota la legitimitat per obtenir les majories indestructibles que necessiten per assolir el seu objectiu. No seria la primera vegada en la història de Catalunya.

Poc es pot esperar d’aquest projecte si el preu a pagar és posar fi a la democràcia espanyola, tal com alguns prediquen a plena veu, enarborant com si fos una sentència judicial el reportatge sobre les clavegueres de l’Estat. Perquè la independència segueixi guanyant, l’independentisme ha d’abandonar els seus plans esbojarrats, impossibles i irresponsables, per il·liberals, per il·legals i al final per antidemocràtics. Com els comunistes quan es van decidir per l’eurocomunisme o els islamistes per la participació en els sistemes democràtics, l’independentisme ha de discriminar entre els seus objectius a llarg termini i la gestió política del present. Ningú pot exigir-los que no segueixin treballant pel seu somni, però sí que tornin a la cultura de govern que ara estan abandonant.