Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Subocupació o sobreeducació?

La crisi amaina, però el canvi d’època seguirà passant factura. Necessitem inversió pública en educació i investigació

El sector serveis és un dels que genera més ocupació a l'estiu.
El sector serveis és un dels que genera més ocupació a l'estiu.

Una de les notícies de la setmana és el descens de l’atur. Ja estem en menys de quatre milions. A qualsevol altre país europeu la xifra d’un 17% d’atur espantaria. Aquí parlem d’atur estructural. Si entrem en detall llavors les males notícies van aigualint l’entusiasme inicial. Ho sabem tots. És estiu i hi ha més feina. Precarietat i alta temporalitat. Salaris baixos amb el risc de no sortir de la misèria tot i treballar i de gastar-se la meitat del sou o més en el lloguer. I, a més, les feines que s’ofereixen estan moltes vegades per sota de la preparació dels aspirants a obtenir-la. Circulen anècdotes que ens parlen de persones que expliquen que oculten les seves titulacions, els seus postgraus, per així evitar que els excloguin per “excés d’expectatives”.

Què hi ha de cert? Els estudis disponibles d’especialistes com Queralt Capsada de la Universitat Pompeu Fabra o María Ramos de la Carlos III, apunten al fet que entre un 30 i un 40% dels titulats universitaris van aconseguir llocs de treball pels quals no es requeria aquesta preparació de grau superior. Podem concloure ràpidament que tenim massa titulats universitaris o bé que la nostra oferta de llocs de treball que requereixen un alt nivell formatiu és massa baixa. Les dades comparatives apunten al fet que si bé som a la part alta dels rànquings referent al percentatge de titulats superiors, aquest no és el problema. Cap país hauria d’estar preocupat perquè els seus joves puguin aconseguir un bon nivell educatiu. El tema és que en l’altre extrem també tenim xifres molt altes de gent que només té estudis obligatoris o que ni ha arribat a aconseguir-los. La comparació és cada vegada pitjor quan ascendim en l’escala d’edats. Arrosseguem els grans dèficits formatius del franquisme i l’escandalosa falta de recursos i d’atenció que ha patit l’educació d’adults. Ens falta gent amb estudis postobligatoris que puguin accedir a llocs de treball de qualificació mitjana, i per altra banda, molta gent de més de 50 anys ocupa posicions laborals que podrien tenir un desenvolupament més innovador i augmentar el valor afegit del seu esforç, però no sempre disposen de la formació prèvia que permeti que aquest salt sigui possible.

La cosa ve des de lluny. Als anys 90 la xifra de titulats superiors i el nombre de llocs de treball que requerien aquesta formació era notablement similar, i rondava els tres milions. Ara la cosa s’ha desequilibrat espectacularment. Tenim prop d’onze milions de graduats universitaris i només sis milions de llocs de treball amb una descripció que requereixi tal formació. Evidentment, com assenyalen els estudis esmentats, no totes les titulacions pateixen un mateix nivell de subocupació i convé tenir present que al final una formació superior acaba generant més oportunitats laborals i millors ingressos. Però, la veritat és que un percentatge gens menyspreable d’universitaris mantenen aquesta sobretitulació al llarg de la seva trajectòria laboral. La qual cosa és, sens dubte, un problema no només individual, sinó també social.

S’ha de destacar que moltes vegades els comentaris més superficials en relació amb aquest tema apunten als joves i a les seves famílies que segueixen insistint a estudiar carreres universitàries, quan constatem que les ocupacions disponibles requereixen una formació mitjana o més professional. Però, potser hauríem de preguntar-nos sobre el perfil de les feines que ofereix el mercat. Les xifres publicades aquesta setmana constaten que el creixement de l’ocupació es dona en sectors de serveis, especialment hostaleria (més de la meitat de l’ocupació creada en els últims tres mesos) i altres sectors de baixa productivitat. La població activa repunta lleument, però segueix sent un reflex de la nostra preocupant estructura demogràfica. El canvi tecnològic en el qual estem immersos no requereix reduir la nostra injuriada “sobreeducació”, sinó reduir la “subocupació”, millorant l’estructura d’ocupacions i recuperant els salaris. La crisi amaina, però el canvi d’època seguirà passant factura. No tornarem a situacions com les de principi de segle. Necessitem inversió pública en educació i investigació. En projectes d’innovació que permetin aprofitar les capacitats existents, assegurant que, com diu Mariana Marzuccato, les plusvàlues d’aquest esforç inversor reverteixin en el sector públic i permetin assegurar dinàmiques continuades de canvi.