Selecciona Edició
Connecta’t

La nit en què la rumba es va presentar al món

Peret, Los Amaya i Los Manolos van ser la cirereta dels Jocs Olímpics. Un punt i a part per al gènere musical català, tot i que sempre ha “estat a l'UCI”

Los Manolos, al febrer, a Terrassa.
Los Manolos, al febrer, a Terrassa.

Constantino Romero va agafar el micròfon: “Atletes, baixin de l'escenari”. Eren les 23.45 del 9 d'agost del 1992 i a l'Estadi Lluís Companys se celebrava la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics. Barcelona s'havia mostrat al món i els organitzadors van reservar la cirereta per a la rumba catalana. Centenars d'esportistes van pujar a un escenari que només estava preparat per suportar les tones d'art de Peret, Los Amaya i Los Manolos. L'alegria gairebé acaba en tragèdia. Gràcies a la profunda veu de Romero, els atletes van baixar de l'escenari i tot va ser només una anècdota.

A EL PAÍS del 28 de juliol del 1992, un article explicava com seria el final de festa olímpica: “Als atletes se'ls reserva un paper molt especial a l'acte: al final de la festa se'ls convidarà a baixar a la pista perquè ballin al ritme de les rumbes catalanes que interpretaran Peret (que ha compost una cançó dedicada a Barcelona, amb el títol d'Hechicera), Los Manolos, Los Amaya i els Gipsy Kings”. Amb el pas del temps, cal corregir que la cançó del rei de la rumba es va acabar batejant, de fet, com a Gitana Hechicera. Les raons de l'absència dels Gipsy Kings i la relació que tenien amb Peret ja serien tema per a un altre reportatge. El que sí que va endevinar l'article és que aquella nit la rumba catalana es presentava al món.

“Van reunir tres generacions de rumbers: Peret, Los Amaya i nosaltres”, recorda Rogeli Herrero, un dels integrants de Los Manolos. Fins llavors, la rumba l'hi devia tot, segons Herrero, a tres persones: “Peret, el Gato Pérez i el Pescaílla”. Herrero reconeix que, després d'aquella nit, el gènere no sempre ha passat per bons moments: “La rumba sempre és a l'UCI. Però va ser a partir de llavors, potser uns anys més tard, que van néixer formacions mestisses. Grups que abans bevien del reggae o de l'ska, ara bevien de la rumba. El gènere ha reviscut amb formacions com els Aiaiai, Sabor de Gràcia, Rumba Vella o nosaltres, i d'altres amb una rumba menys ortodoxa, com Ítaca Band, Txarango, La Pegatina…”.

Pàgina d'EL PAÍS del 27 de juliol del 1992. ampliar foto
Pàgina d'EL PAÍS del 27 de juliol del 1992.

A finals del 2008 es va celebrar al barri de Gràcia (Barcelona) el primer simposi nacional de rumba catalana. Arran d'aquella cita va sorgir l'associació Foment de la Rumba Catalana (Forcat), per donar visibilitat i unir esforços a favor del gènere. Adrià Garriga, un dels membres de Forcat i representant de grups com La Málaga, assegura que “la cerimònia de clausura va ser un punt i a part. Va servir per incorporar Amics per sempre i All my loving al repertori de festes majors, noces i comunions, però poc més”. Garriga és crític i creu que aquella aposta per la rumba “no ha servit perquè les administracions tractin el gènere com tracten la sardana. Cada diumenge hi ha diners per portar sardanes a barris i pobles i, en canvi, costa molt que contractin concerts de rumba”.

Los Manolos no van cantar l'Amics per sempre la nit del 9 d'agost del 1992. Dimarts, la cirereta de la festa del 25è aniversari dels Jocs també era un concert del grup. Però un aiguat va obligar a suspendre la funció. Encara no havien interpretat l'himne de la cita olímpica.