Selecciona Edició
Connecta’t

Per què l’avi està ingressat a 40 quilòmetres?

La falta de places de residència al Barcelonès obliga milers de famílies a fer llargs desplaçaments

El menjador d'una residència.
El menjador d'una residència.

Una dona del Barcelonès va viure durant 10 anys a casa lligada a una cadira per culpa d'un ictus. Va acabar ingressada a la Fundació Amiba, un centre de dia, i va morir l’any passat: "Valia 700 euros al mes i a les tres de la tarda ja tornava a ser a casa, però era l'única manera de no enviar-la fora de la comarca", explica el seu gendre, Juanjo Álvarez. "Vam haver de sortir molts cops de la feina perquè a la tarda queia de la cadira i quedava estesa a terra", recorda. L’alternativa era ingressar-la a Lleida, a l’Aragó o al Maresme, on els serveis socials els asseguraven que hi havia lloc. El problema era com s'ho podien combinar per visitar-la tan lluny.

El 67% d’avis de més de 80 anys sol·liciten els serveis d’una residència a Catalunya, segons les dades de l'informe de Serveis Socials del 2016. Al Barcelonès, les llistes d'espera per entrar a una residència pública poden arribar als quatre anys, com, per exemple, a la residència pública de Santa Coloma de Gramenet. Aquest és l'únic centre públic de tota la ciutat i té 165 places.

Un estudi de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) destaca que a la ciutat hi ha 5.208 places públiques i 11.844 sol·licituds en llista d'espera (tenint en compte que cada persona pot demanar tres peticions a tres centres diferents). Els avis que necessiten entrar urgentment a una residència acaben optant per desplaçar-se fora de la seva zona o per pagar una plaça privada. Avui, els graus II i III –persones amb un alt nivell de dependència– al Barcelonès han de marxar al Maresme o al Vallès Oriental, a més de 40 quilòmetres de casa seva, o fins i tot a comarques de Lleida. A la residència pública de Canet de Mar la meitat de les 195 places les ocupen persones del Barcelonès.

“Tot era diferent quan els diumenges dinàvem junts”, diu la filla de José Acosta, un home de Barcelona que va patir un ictus fa quatre anys, que l’ha deixat incapacitat. Els primers mesos va estar en un centre sociosanitari de Sant Adrià, no gaire lluny de casa seva. Quan ja estava estable, el van traslladar a una residència pública de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental). Ell vol ser prop de la família, però només cobra la pensió mínima, les llistes d'espera són massa llargues i les places privades, massa cares. "Encara queden vuit mesos perquè pugui entrar a la residència pública del seu barri", comenta la seva filla, Vanessa Acosta. La família del José s'organitza com pot per no deixar-lo mai sol. "La meva mare no hi va tant com voldria perquè no condueix. Se'ns ha complicat la vida a tots", lamenta la filla. El José se sent lluny i sempre demana a la Vanessa: "Com va?". Ella se'l mira resignada perquè sap que l'única alternativa és: "Esperar, esperar i esperar un torn que potser arriba tard".

L'informe elaborat pel Departament d'Afers Socials el 2015 mostra que 465.974 avis de més de 65 anys del Barcelonès són susceptibles de necessitar un servei d'assistència per dependència. Les últimes dades del departament confirmen que 27.085 persones han estat reconeguts per accedir als serveis d'una residència. Des de la Generalitat i els Ajuntaments s'ofereixen 999 places, tot i que també se n’atorguen de concertades i prestacions econòmiques.

Al departament asseguren que prefereixen fer convenis amb centres privats que no pas obrir centres públics, ja que a Catalunya s’opta per oferir als ciutadans l’opció d’escollir on volen ser atesos. No obstant això, integrants de SOS Gent Gran Barcelona i Santa Coloma assenyalen que els cuidadors són insuficients: "S'obliden de curar els avis, sovint només hi ha dos treballadors per planta". També denuncien falta de material: "No hi ha tovalloles, s'eixuga la gent gran amb llençols vells i et fan portar de casa tots els productes de neteja personal".

La tieta de Teresa Franco està ingressada a la residència privada de Santa Coloma de Gramenet. El seu marit, de 91 anys, ha d'agafar tres combinacions d'autobusos des de casa seva per anar-hi. Els nebots van optar per un centre privat perquè no era gaire lluny de casa seva: "Ens costa 1.950 euros mensuals i el servei és pitjor que el de les residències públiques", diu Teresa Franco. Fa dos anys i mig que s'esperen per entrar en un centre a Barcelona a dues passes de casa seva. "Els de serveis socials ens han dit que a Canet, Sant Feliu de Codines o Sant Fost de Campsentelles hi ha places". La Teresa sap que portar la tieta a una pública els canviaria la vida, però no pot separar-la 40 quilòmetres del marit: "Com pots fer recórrer aquesta distància a una persona tan gran?", es pregunta.

Les entitats demanen 300 milions

“És inexplicable l'abandonament que està patint el sector de la gent gran per part de la Generalitat”, va denunciar ahir la presidenta de l'Associació de Recursos Assistencials (ACRA), Cinta Pascual, després de lliurar un manifest al Parlament. Les entitats signatàries—els agents socials i econòmics del sector de l'atenció a la tercera edat a Catalunya— reclamen a la Generalitat 300 milions d'euros per incrementar els salaris dels treballadors. Aquest any s'han destinat 2.864 milions d'euros al Departament de Serveis Socials.

Dins de l'àmbit de l'atenció a les persones, el manifest situa el sector de la dependència com “el de pitjors condicions laborals”, la qual cosa provoca el deteriorament i la saturació de les residències de gent gran i els centres de dia. També conclou que el maltractament financer al sector compromet l'atenció de qualitat als 57.000 ancians que actualment són atesos i que “volen una millora pressupostària que dignifiqui l'atenció de la gent gran”.

MÉS INFORMACIÓ