_
_
_
_
_
La crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

Fantasmes convincents

Mags i espiritistes feien servir les llanternes màgiques per fer aparèixer espectres

Model senzill de llanterna màgica.
Model senzill de llanterna màgica.

L'òptica com a eina per fabricar visions i espectres. Les màquines catòptriques (que juguen amb el reflex dels miralls) i, molt en particular, les llanternes màgiques creaven una realitat virtual per al joc, l'espectacle o la impostura xamànica. Ramón Mayrata ho ha documentat en un llibre (Fantasmagoría, La Felguera Editores), una obra que inevitablement també ha de parlar de màgia, de cultura i de ciència. Les projeccions de les llanternes màgiques, que es podien fer sobre fum o cortines d'aigua per augmentar la seva aparença immaterial, eren utilitzades pels espiritistes per simular la seva relació fraudulenta amb el més enllà. Però la fantasmagoria com a espectacle té un primer gran nom propi: Paul Philidor.

El llibre reprodueix un anunci seu a Viena, l'abril del 1791, que és tota una proclama sobre el veritable art de la màgia davant dels qui practicaven la impostura i l'estafa: “No mostraré fantasmes, ja que no existeixen tals coses: però produiré representacions i imatges que s'imaginaven fantasmes en els somnis de la imaginació o en les mentides dels xerraires. No soc sacerdot ni mag. No vull enganyar-te; però et sorprendré”. Philidor va actuar amb èxit a diferents capitals europees, però la seva història s'acaba al París de la Revolució, quan en el seu espectacle presenta el decapitat Lluís XVI pujant al cel. Encara que digués que va ser un error del seu ajudant, el van empresonar per la santificació del monarca decapitat. No hi ha més rastre sobre Philidor, però Mayrata sosté que va reaparèixer pels voltants del 1801 a Londres. Un tal Paul de Philipsthal presentava el seu espectacle al Teatre Liceu, en el qual, entre trons i llampecs, apareixien esquelets i personatges coneguts. Un espectacle que va guanyar autenticitat quan Philipsthal es va associar amb Madame Tussaud i mostrava en escena caps que eren els motlles originals d'ajusticiats. Encara que els anuncis parlaven d'il·lusions òptiques i ginys mecànics, de vegades calia suspendre l'espectacle a causa de la gran alteració que provocava en un públic crèdul.

I és que, comenta Mayrata, la història de la màgia no és lineal. “Pots trobar al segle II un pitagòric com Cels, que escriu contra els mags i els fraus dels oracles, un llibre desaparegut del qual tenim coneixement per Llucià de Samòsata. També hi ha una part de la intel·lectualitat alexandrina que, igual que Sèneca, tenen un concepte modern de l'espectacle. Però a l'edat mitjana s'imposa la creença religiosa en els miracles. La idea d'engany és moderna, del Renaixement”. El problema, prossegueix, és que la Il·lustració no va convèncer tothom, “és incompleta perquè no pot explicar el sentit últim de l'existència. Molta gent se sent incòmoda amb els seus plantejaments no religiosos i, per a ells, l'il·lusionisme torna a provocar la sensació de misteri, d'alguna cosa impossible davant dels teus ulls”.

Dalmau el Tortosí era capaç de treure per la boca un gran nombre de batracis, granotes i serps

La suggestió de la màgia, presentada com a capacitat sobrenatural del seu practicant, continua viva en aquesta època. Ho demostra el poder que van aconseguir dos ministres de la cort de Frederic Guillem II de Prússia. Wöllner i Bischoffswerder s'havien guanyat la voluntat del príncep quan, l’any 1781, van fer aparèixer davant seu els esperits, entre d’altres, de Marc Aureli i Leibnitz. En aquesta sessió van utilitzar des dels aparells que feia servir el rosacreu Schöpfer per convocar els esperits fins a un ventríloc. El seu projecte polític: retornar el país a l'ortodòxia cristiana. De fet, van prohibir a Kant, explica Mayrata, parlar de religió.

Un altre mag cortesà, però honest amb el seu art, va ser Dalmau el Tortosí, capaç de treure per la boca un gran nombre de batracis, granotes i serps. Va treballar al servei de Carles V i se li va atribuir un fullet amb l'explicació d'alguns trucs, com el de la corda trencada. Però la seva època, el segle XVI, era massa primerenca per a un concepte veraç de la màgia il·lusionista i davant les coses meravelloses que feia, gairebé sobrenaturals en aparença, va ser cridat pel Sant Ofici, encara que no li van trobar causa i va continuar lliure.

Mayrata, que a més d'historiador de la màgia és professor de literatura i novel·lista, va presentar el seu llibre a la Calders de Barcelona en companyia de Sergi Buka i la seva col·lecció de plaques per a llanternes màgiques. Buka ja les havia mostrades en un espectacle al TNC amb música de Jordi Sabatés. Mayrata, l'endemà, va anar al Congrés Màgic Nacional de Manresa…

D’aquest congrés, del qual vaig parlar en el seu moment, un record per a dos mags que no van pujar a l'escenari. Un és el serbi Rossy, a qui vaig comprar a la fira un joc de guants d'inspiració fregoliana. Ho va inventar fa 30 anys i el seu encant el manté viu als catàlegs. L'altre mag, particularment entranyable, és el mag Xarrin-Xarrin. Zelador d'hospital, a més d'actuacions en escenaris previsibles, fa servir la seva màgia per distreure els malalts i organitzar cursos i festivals a l'escola d’educació especial on va el seu fill. La màgia com a eina per a l'alleujament anímic o per treballar la picardia i la intencionalitat dels actes. En definitiva, una manera de comunicar-se amb els que tenen dificultats per fer-ho. Una màgia solidària que també es mereixeria un llibre.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_