Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Les ciutats de taifes

Si alguna cosa va de bracet amb el capitalisme global és la ciutat global. I Barcelona ho és

Les últimes dades sobre la pujada de lloguers mostren xifres que esperàvem. L’augment de preus comença a repercutir en la primera corona amb una mitjana aproximada d’un 13%. Fins aquí, dos més dos: la pujada de Barcelona afecta el nivell de les poblacions veïnes. Les matemàtiques poden explicar el que és obvi, però no la política urbanística de les últimes dècades. Tampoc l’afany de construir un àrea metropolitana d’esquena a la resta de Catalunya, ni la conversió en regnes de taifes dels organismes administratius que envolten Barcelona, cosa que fa que tot depengui del poder que es pugui acumular o de com de dòcil se sigui davant de la metròpoli.

L’alcaldessa de Badalona es queixava amargament de la diferència de recursos que s’ha dedicat al sector del Llobregat respecte al del Besòs. És així, encara s'ha d’escalar per anar a Can Ruti, el metro és deficient i les connexions de Barcelona amb el nord són un desastre. En part, per això tenim barris de Sant Adrià fets pols i una Montcada i Reixac cosida de vies. Al sud, la situació deixa satisfeta la primera corona, però a partir d’aquí tot es torna pati del darrere. Si ens allunyem quinze quilòmetres de la plaça d’Espanya, el lloguer es transforma en autopista. La mirada curta dels alcaldes del Baix Llobregat tindrà conseqüències, tard o d’hora, també per als seus habitants. Estan tancats entre Barcelona i els peatges. A l’oest, les coses estan una mica millor. Les sortides ràpides de l’A2 i les línies de tren de la Generalitat espongen i obren una mica les sortides, tot i que hi hagi desastres, com el dels túnels de la N-340 o l’enllaç de la B-40 amb l'A2. He dit una mica.

S’ha convertit l’àrea metropolitana en una cotilla? Ha estat voluntat dels seus alcaldes diferenciar-se de la resta de Catalunya per protegir els seus feus polítics, i per això Vilafranca del Penedès, Vic, Mataró, Granollers o Manresa estan comunicades de manera tan precària amb Barcelona quan haurien de ser ciutats que la contextualitzessin? L’àrea metropolitana està minada. Hi ha desenes de rateres que impedeixen una mobilitat fluïda, que trenquen les continuïtats i les prolongacions que esmorteirien pujades de lloguers com les que s’estan produint. El pitjor no és que la gent no pugui viure al barri de tota la vida: el pitjor de veritat és que no hi puguin tornar.

Barcelona és una ciutat d’èxit, la gent frisa per viure-hi i no parlo només de turisme. No es tracta només de visitants, la qualitat de vida i el clima són excel·lents per als qui venen de països amb rendes més elevades. Passada la crisi, assumides les seqüeles i encara que es pogués pacificar el turisme, els preus baixarien? Ho dubto, si alguna cosa va de bracet amb el capitalisme global és la ciutat global. I Barcelona ho és, i ho és, a més, com a paradigma de ciutat que pateix la paradoxa del segle XX i que és un secret de domini públic: cada millora social i urbana comporta un augment dels preus dels habitatges beneficiats. El neoliberalisme potser es porta regular amb la socialdemocràcia, però això no vol dir que no li sàpiga xuclar la sang. Sentia fa poc els comentaris d’uns veïns de Drassanes davant d’un solar: els que tenien pisos de propietat volien un parc, els que estaven de lloguer tenien por que el lloguer pugés per culpa de la zona verda.

Per descomptat, cal construir habitatge social, protegir la seguretat dels arrendataris i etcètera, però em temo que tot això fracassarà i els preus seguiran pujant si ens entestem a continuar creant una ciutat que es protegeix a ella mateixa de tot el que l’envolta. Que els trens de Vilanova, Vilafranca i Tarragona siguin tan lents i escassos com els de Mataró o Vic, que es trigui gairebé una hora i mitja a arribar a Igualada o Manresa és tot un despropòsit que paguen usuaris i treballadors, ciutadans d’algun lloc, en definitiva, als qui es demana una flexibilitat horària i una mobilitat laboral que les infraestructures no permeten. Treballem amb internet i ens movem amb el vapor de Mataró.

Res, em temo que seguirem amb els David Harvey de torn, la turismofòbia i amb coses tan inconcretes com el dret a la ciutat. No hi ha res més fàcil que parlar de l’urbanisme de Toronto i de les grans revolucions metropolitanes per no haver de parlar de Sants o del Garraf. O de Gabriel Alomar.

Francesc Serés és escriptor.