Selecciona Edició
Connecta’t
obituari

Joana Maria de Roque, la periodista que no es rendia

La redactora del 'Diario de Mallorca', i excorresponsal de 'La Vanguardia' va morir ahir

La periodista Joana Maria de Roque.
La periodista Joana Maria de Roque.

Joana, la malaltia fulminant t'ha evaporat la vida en setmanes precipitades. I a tots nosaltres, els de llavors i els d'ara, se'ns esmuny el teu record entre els dits atònits.

Nascuda a Palma el 1952, Ciutat de Mallorca –com vam preferir– has transitat aquest ofici de periodista amb la dignitat dels qui no es rendeixen davant de cap poder; generant aquesta quantitat de textos (de bona factura), que ajuda una societat a descobrir-se a ella mateixa; i explorant, amb una curiositat infinita, horitzons diferents: l'ofici de corresponsal a La Vanguardia; la creació de la primera ràdio municipal illenca a Calvià; l'escriptura de llibres útils i clars…

Et vas llicenciar en Ciències de la Informació per l'Autònoma de Barcelona, i en el declivi de la dictadura vas dedicar els teus primers esforços (éreu molt poques) en aquell Diario de Mallorca liberal, per allunyat del poder central, encara que assetjat pel búnquer local que amenaçava directors democristians (llavors ho era, Toni Alemany) i punxava les motos dels periodistes més inquiets. Aquell període fulgurant en què obríem espais de llibertat amb les cròniques de Manuel Leguineche i la seva gent de Madrid; els elegants espais dibuixats per Román Orozco i per Tomeu; la crònica política de qui aviat seria el teu xicot, Andreu Manresa; els formidables editorials d'Andreu Ferret; els reportatges de Quique Merino i Willy Soler-Summers; la paciència infinita de Sebastià Verd; la saviesa de Coco Meneses, escriptor que va venir del Perú i seductor de primer ofici; i la memòria de don Rafel, el capellà que escrivia efemèrides amb estilogràfica i lletra clara i que vèiem centenari.

Eres valenta amb les teves cròniques de successos i de societat, de moviments veïnals, sobre l'escola, sobre les mestres i els mestres, aquesta passió duradora i fiable. Desmuntaves la ira dels poderosos amb el teu discórrer raonat, racional, precís, enganxat a la realitat. I amb la teva aparença gràcil i menuda, els ulls grossos, les mans petites, com fabricades per omplir sense fi llibretes amb notícies, i un inconfusible estil de fulards coloristes i elegants, cistells de palla trenada trobats als mercats dels pobles. I amb un riure estentori, incontenible i simfònic, que desmuntava el més murri.

Defensaves els drets de les dones, sense artifici, escrivint sobre les seves lluites i les seves afliccions, natural, fluïda, elevant a evident el que hauria de ser obvi. Eres cultura errant, sense presumir-ne. En els moments de tribulació general, reparties calma, tot i que alguns sospitàvem que se't feia un nus als intestins, de tant encaixar el conflicte com si es tractés d'una onada suau a Felanitx. Deixes uns quants llibres de bon periodisme: unes precises Cròniques de la història de Mallorca; Un segle de Balears (amb l'Andreu) i un manual pioner sobre Com llegir la premsa escrita, tant de bo que no perdi mai actualitat. I el que segurament és el més ambiciós, La segona República a Mallorca, amb Albert Herranz, publicat en el 75è aniversari de la proclamació d'aquell nou règim. Ens vas descobrir solemne i oficialment que sota l'aparença conservadora i atemporal de l'illa, bategava gent amb vida i ganes de llibertat, personatges dinàmics i rebels, amb amor al risc i al proïsme, ensenyants i gent de cultura, obrers tèxtils i de les indústries del camp: una lliçó d'investigació divulgativa. Acaricio la seva portada de colors resplendents, vermell, groc, morat, i rememoro la teva ironia amable i les teves ganes de ser, amb els altres.