Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El determinisme independentista

És tot el contrari d'una concepció política de Catalunya que en els seus bons moments ha sabut pactar, elaborar transaccions, saber amb quines forces comptava

El crescendo de l'agressivitat argumental del secessionisme es pot considerar un símptoma d'entrada en el pànic i en l'estampida, mentre que amb una mirada més distanciada percebem la fal·làcia d'un determinisme segons el qual la linealitat històrica forçosament ha de desembocar en la ruptura amb Espanya. Aquest determinisme ja va quedar expressat en l'eslògan “referèndum o referèndum”. En realitat, el tot o res és un determinisme molt elemental, com la idea que arribarà un dia en què –segons deia Francesc Pujols els catalans ho tindran tot pagat. Són crides al determinisme el fet que el nacionalisme secessionista pugui aconseguir-ho tot, que Catalunya sigui independent demà passat, que tots els catalans ho vulguin o que la Unió Europea no podrà deixar que se'n vagi. Aquestes formes deterministes són les que impedeixen negociar o tenir en compte que l'adversari pot tenir part de raó. És tot el contrari d'una concepció política de Catalunya que en els seus bons moments ha sabut pactar, elaborar transaccions, saber amb quines forces comptava. Això era l'antideterminisme: la constatació que no existeix una linealitat històrica que porta a la independència, sinó un equilibri constant entre el que es vol ser i el que es fa. És molt exòtic aquest reducte extremista d'un presumpte liberalisme català que al final acaba assumint premisses deterministes que tant xoquen amb l'exercici de pluralisme crític.

Suposar que Catalunya serà independent només perquè aquest és el somni adàmic dels independentistes és un error determinista perquè Catalunya serà el que els ciutadans decideixin en virtut de l'Estat de dret, un altre invent liberal davant de la idea d'un poble que eludeix la llei per obeir el mandat inexorable del determinisme històric, del poble escollit. L'experiència del segle passat és prolífic en casos de concepcions deterministes que van acabar sent sistemes tancats. Ara veiem que al segle XXI i en societats avançades no hi falten aiatol·làs ni la intimidació en forma d'escrache. Una horda de subjectes analfabets imposa la llei de la selva a internet, però una societat tolerant no pot donar cabuda a tuits de l'odi, com els rebuts per Miquel Iceta aquests dies, ni és acceptable anomenar “puta” una fiscal.

Davant de la inevitabilitat històrica hi ha els poders de l'individu lliure i de les responsabilitats personals que assumeix. Acceptar la tesi determinista és cedir davant la ceguesa i la foscor, representa rescindir els compromisos amb la raó, lliurar el poder de decisió, que és l'honor suprem de l'ésser individual davant de la fatalitat i el no hi ha més remei. Isaiah Berlin raona que un dels pitjors pecats que pot perpetrar qualsevol ésser humà és intentar transferir la responsabilitat moral des de les seves pròpies espatlles a les d'algun impredictible ordre futur. La suposició que la història avança linealment cap a un objectiu de perfecció emmotllable i inevitable –la nació pura, deslligada del veí que la colonitza és subjacent en el projecte de secessió, cada vegada més desnodrit intel·lectualment. Van ser molt tristes les hores de Francesc Pujols a l'exili: res havia estat gratis.

Berlin es refereix al determinisme i també al relativisme. El primer es basa en una interpretació fal·laç de l'experiència; el segon representa com una presó, un sistema avalat per una mitologia o un dogma metafísic. Ni una doctrina ni l'altra han estat considerades positives per l'experiència humana. És entre el determinisme i el relativisme que Raymond Aron planteja la teoria de l'acció raonable. Tot paradís planificat acaba sent infernal. Tant en termes jurídics com polítics i socials, la convocatòria d'un referèndum il·legal –i, per tant, sense garanties de cap tipus té ben poc a veure amb la teoria de l'acció raonable. Per descomptat, no és raonable per al pluralisme de la societat catalana i ni tan sols per als objectius de la secessió. Es tracta d'una altra cosa, arcaica i irracional, sumada als interessos a curt termini d'una lluita pel poder que cada vegada és més primària i almenys tan primària com perillosa.