Selecciona Edició
Connecta’t

Els 10 salts de Barcelona 92 que van canviar la ciutat per sempre

Amb els Jocs, Barcelona va guanyar un barri sencer, la Vila Olímpica, dos quilòmetres de platja i infraestructures com les rondes o noves terminals a l'aeroport

L'alcalde de Barcelona el 1992, Pasqual Maragall, amb el Cobi, la mascota dels Jocs.
L'alcalde de Barcelona el 1992, Pasqual Maragall, amb el Cobi, la mascota dels Jocs.

Han passat volant, sí. Demà farà 25 anys d'aquell dissabte en què Barcelona va aguantar fort la respiració… fins que la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics del 1992 va ser un èxit dels que graven imatges al cervell de la gent. Els Jocs van suposar un salt per a la ciutat, en urbanisme, infraestructures, projecció internacional… a més d'una excitació ciutadana. També van ser una oportunitat perduda per impulsar un urbanisme més social i un abans i un després per a una ciutat que no tornarà i que, amb els seus pros i contres, de vegades es troba a faltar. Les que segueixen són 10 coses que van canviar per sempre la ciutat.

Precedent d’entesa. Ja des de la preparació de la candidatura i, sobretot, des de la designació (l'octubre del 1986) de Barcelona com a ciutat olímpica, la cita va ser possible per l'entesa entre institucions (Govern espanyol, Generalitat i Ajuntament) i societat civil. Tothom va remar en la mateixa direcció, capitanejats per visionaris que sabien el que estava en joc. Propi d'aquestes latituds, 24 hores abans de l'hora no hi havia res acabat, però sí que ho estava quan es va obrir la porta als convidats: 3.500 milions d'espectadors de televisió de tot el món.

Inversió estratosfèrica. L'organització dels Jocs va tenir un cost de 1.678 milions d'euros. Les inversions directament per als Jocs (instal·lacions esportives, la Vila Olímpica, les rondes, l'aeroport) o atretes per l'esdeveniment (hotels, habitatge, oficines) van ascendir a 10.330 milions d'euros. Només les rondes, l'anell viari de 35 quilòmetres que envolta la ciutat, van costar 780 milions d'euros i es van completar en només cinc anys. En el cas de l'aeroport, la vigília dels Jocs es va ampliar la terminal B i es van construir l'A i la C, una operació que va permetre superar els 10 milions de passatgers i situar la instal·lació a la pista d'enlairament per al hub que ha acabat sent després de la construcció de la terminal 1. Globalment, l'impacte produït per l'organització i les inversions va ser de més de 20.000 milions, dels quals l'Ajuntament només va aportar el 2%. Són xifres d'una anàlisi de l'impacte econòmic de l'esdeveniment publicat pel Centre d'Estudis Olímpics de la UAB i signat per Ferran Brunet.

Excitació ciutadana. La ciutat que va festejar la designació olímpica a la plaça de Catalunya el 1986 es va bolcar en els Jocs. La complicitat ciutadana va ser una de les claus de l'èxit de l'organització i dels 15 dies de competicions, en els quals visitants i veïns van omplir els escenaris olímpics i el centre de la ciutat, barrejant-se en una insòlita atmosfera de bon rotllo. Els barcelonins vam descobrir, a més, racons de la ciutat que no coneixíem. La piscina Sant Jordi per la foto dels saltadors de trampolí, el velòdrom… El gran suport social a l'esdeveniment –els Jocs van tenir 34.000 voluntaris— i el discurs entusiasta van minimitzar, i fins i tot van menystenir, els seus crítics, organitzats sobretot en campanyes veïnals.

La platja. Amb els Jocs, Barcelona es va obrir al mar i va guanyar dos quilòmetres de platja, que fins llavors es limitava a la Barceloneta. La vigília olímpica va suposar la fi també dels xiringuitos que hi havia a la sorra del barri mariner. Els primers a estrenar les platges de la Vila Olímpica van ser els atletes que hi van viure. Avui la ciutat suma quatre quilòmetres de platges que cada any reben gairebé cinc milions de visitants.

Un barri nou. Amb els Jocs la ciutat va guanyar un barri sencer, la Vila Olímpica, entre el parc de la Ciutadella i el Poblenou. Un conjunt que van signar els arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech, que té com a porta d'entrada des del mar les dues torres al final del carrer de la Marina, l'hotel Arts i l'edifici corporatiu de Mapfre. La Vila Olímpica, amb amplis habitatges i zones comunes, és un barri eminentment residencial on la renda familiar és molt superior a la mitjana de la ciutat: si la mitjana és de 100, en aquest barri és de 150, molt per damunt també de la del districte, que és de 86,5. Menys citat, també es va construir el conjunt d'edificis de Montbau, on es van instal·lar part dels gairebé 2.500 periodistes que van cobrir l'esdeveniment.

…i zero habitatge públic. Malgrat la massiva requalificació de sòl industrial, a la Vila Olímpica no hi ha ni habitatge públic ni molt menys es va fer practicant l'avui omnipresent participació ciutadana en qualsevol actuació municipal. En el frenesí olímpic la prioritat era la que era i el nou barri de Barcelona no té ni un pis social, ni va preservar testimonis del seu passat industrial. Ara ho recorda tothom, però en aquell moment només les associacions veïnals de l'entorn van veure que els beneficis del nou desenvolupament no repercutien en el territori. El barri olímpic dona forma, doncs, a la pregunta del que s'hauria pogut fer amb una inversió tan enorme.

Fita de l’esport espanyol. Els Jocs del 92 van marcar un abans i un després en l'olimpisme espanyol, en resultats esportius. Les federacions van fer fora la resta i la delegació amfitriona va passar de les quatre medalles obtingudes a Seül 88 (un or, una plata i dos bronzes) a guanyar-ne 22! a Barcelona (13 ors, set plates i dos bronzes). Un resultat que mai s'ha repetit. Però des del 1992, en les successives olimpíades Espanya no ha baixat mai de les 11 medalles. En va obtenir 17 a Atlanta, 11 a Sidney, 20 a Atenes, 18 a Pequín, 17 a Londres i també 17 a Rio. El 25è aniversari dels Jocs coincideix també amb el 30è del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, que tant ha influït en tots aquests resultats.

El turisme. En els cinc anys previs a l'Olimpíada, la ciutat va passar de tot just 16.000 llits hotelers a 25.000. Un salt del 60%, amb els increments més elevats en hotels de quatre i cinc estrelles, que pràcticament es van doblar. Tot afavorit per un Pla d'hotels que convertia aquests negocis en equipaments. Entre la família olímpica i els visitants, només durant les dues setmanes de competicions la ciutat va rebre més d'un milió i mig de visitants. Xifres que llavors eren una bogeria i que no han fet més que créixer. Avui la ciutat rep 30 milions de turistes cada any –la meitat en hotels i l'altra meitat en altres allotjaments– i el turisme s'ha convertit en la primera preocupació dels barcelonins.

La ciutat, al mapa. Qualsevol olimpíada situa la ciutat amfitriona al mapa. Però en el cas de Barcelona hi ha cert consens que l'organització dels Jocs va ser especialment hàbil. Primer, a fer de l'esdeveniment un èxit i posteriorment a aprofitar-ho. Tant és així que el cas dels Jocs Olímpics del 1992 s'estudia quan es tracta tant de bastir candidatures com d'explicar les claus d'una ciutat en termes de màrqueting. És a dir, Barcelona va saltar a l'arena de les grans ciutats globals i, al mateix temps, és exemple de com ho va fer. Prova d'això és que, a més de les xifres turístiques, també pot presumir d'atreure congressos –el principal exponent, el Mobile World Congress–, centres de formació o companyies multinacionals.

…i la ciutat que es va perdre. La Barcelona dels magatzems del port, els antics xiringuitos i els banys de la Barceloneta, el parc d'atraccions de Montjuïc, l'ambient canalla i vuitanter, el Zeleste del carrer Argenteria quan encara no s'anomenava Argenteria. La ciutat on podies tornar de marxa i comprar ensaïmades a l'obrador de les fleques, pispar un diari a les sis del matí a les piles dels quioscos tancats, anar amb moto sense casc, o menjar per menys de mil peles.

MÉS INFORMACIÓ