Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Desolació moral

Els que treballen a favor de la Mina estan desolats: tot el que sigui alimentar les màfies és negatiu

Vista del barri de la Mina
Vista del barri de la Mina

La Mina és un microcosmos, un paisatge singular, un paisanatge que no tranquil·litza. Hi ha parts d’aquesta estranya geografia perfectament homologades a la ciutat convencional, però altres racons et fan sentir forastera, notes les mirades de control encastades a la nuca. Això se sap i es coneix i s’intenta corregir, però respon a una realitat més cruel; la Mina té regles pròpies, com qualsevol ecosistema peculiar, i s’hi pot jugar a favor o en contra, però sabent sempre que si se sacseja el sistema hi haurà conseqüències. Les regles no són tàcites ni són normatives i, en opinió dels experts locals, creen relacions tòxiques de dependència en una part de la població, la més vulnerable. Dit en altres paraules, significa que per la Mina corren més diners dels que sembla i que va per circuits no homologats. Es paguen serveis i favors i tràfics que el comú dels mortals no acceptaria.

Una se'n va a la Mina, mira, parla, avalua els efectes d’un seguit d’inversions —entre les quals una biblioteca esplèndida o un institut-escola reactivat—, filles del Consorci establert l’any 2000 i una continua intuint que l’esforç ni frega els nivells subterranis, que són els que marquen el devenir quotidià. Los Manolos, és clar: aquest clan que controla, simplement amb posar la signatura a la porta —com en tantes obres públiques de la ciutat—, l’accés als pisos socials vacants que esperen els inquilins de Venus; que per la seva part no volen pagar ni un cèntim en la permuta. Venus és un desastre. No hi ha ni un centímetre de vestíbul en condicions, perquè per alguna raó la destrossa és sistemàtica. Després això continua escala amunt: tots hem vist la imatge del bloc. Bé doncs, la garantia del Tío Manolo estava pagada per l’Ajuntament de Sant Adrià, no sé si amb papers o sense. I aquí és on la justícia ha clavat una puntada al vesper, tot duent el Tío Cristina, gendre del titular, a la trena. Els clans de la Mina són un assumpte seriós: recordin l’embolic, encara pendent, dels Baltasares i los Pelaos.

No hi ha cap moviment d’aquesta mena que no tingui resposta i càstig. Es van ocupar els pisos en una nit. El contingent venia amb el destí assignat, l’adreça apuntada en un paper, cadascú sabia a quina porta anar. Fins i tot hi va haver algú que va mirar de colar-se, però sense el pis assignat el van fer fora de mala manera. Les ocupacions d’aquest tipus no abunden però n’hi ha hagut, sempre amb intenció: la més recordada va ser la d’uns pisos disputats, allà als 90, per contestar un canvi de majoria municipal, amb trànsfuga implicat, un assumpte brut. A Sant Cosme va passar el mateix: bufadors i avall. Em diu una persona de la Mina: aquella antiga ocupació encara la paguem ara, que vol dir que arreglar l’entrellat és, un cop perpetrat, impossible. No tinc ni idea de què té al magí l’Ajuntament de Sant Adrià. En tot cas, al Consorci hi ha molta Generalitat i després la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona completen el quadre directiu. No han dit ni piu.

La bona pregunta és com actuar davant aquests equilibris ficticis i prepotents. Habitualment les autoritats, ja s’ha dit, miren cap a un altre costat i pacten amb els caps. Però aquells que treballen a favor de la Mina estan desolats: tot el que sigui alimentar les màfies és negatiu, afirmen, fa més profund el pou social, contribueix a la degradació que sempre torna, com les pluges a la tardor. Ara la degradació és brutal. Com per llençar la tovallola. Però no poden, perquè estan lligats vitalment a la Mina i compromesos i hi han posat tant d’esforç. No podem, subratllen, deixar que aquestes màfies siguin els “putos amos”, que és el que passa la major part del temps, amb el beneplàcit tan còmode de les autoritats. A partir d’aquí, tot és construir a la sorra.

La lliçó de la Mina és que la degradació comença a poc a poc i després no hi ha manera d’aturar-la si no és amb accions dràstiques i doloroses. Ho dic també per Barcelona, que és, si us plau, un cas diferent. Joan Clos, en un moment especialment conflictiu en l’espai públic, solia dir en privat que no podia fer-hi res. Ada Colau i el seu equip diuen que és millor pactar que reprimir que això ja ho fa la dreta. Es tracta de solucionar. Quant de temps feia que no es manifestava la gent del Raval contra la droga? Això per citar només una de les protestes que sorgeixen contra una realitat molt agressiv

Patricia Gabancho és escriptora.