Selecciona Edició
Connecta’t

La policia política del PP

Al Govern espanyol l'haurien de preocupar les pràctiques nocives d'Interior en l'etapa de Fernández Díaz

Dolors Montserrat parla amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz.
Dolors Montserrat parla amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz. EFE

Després de quatre mesos de feina, la comissió del Congrés dedicada a investigar les irregularitats del Ministeri de l'Interior en l'etapa de Jorge Fernández Díaz ha aprovat unes conclusions tan demolidores com preocupants.

És cert que no ha brillat per la qualitat de la seva feina, que ha assenyalat així com de lluny encara està el nostre Parlament d'exercir la funció de fiscalització del poder amb l'exemplaritat que hauria de fer-ho. Amb tot, cal imaginar pocs fets tan greus en una democràcia com la constatació parlamentària que els responsables del Ministeri de l'Interior van utilitzar la policia tant per obstaculitzar les investigacions de corrupció que afectaven el partit del Govern com per perseguir els seus opositors polítics amb informes falsos i proves fabricades.

Quan es diu que en un Estat de dret ningú està per sobre de la llei i que els poders públics hi estan sotmesos, no es formula una frase buida de contingut sinó que s'assenyala allò que constitueix el nucli central d'una democràcia i sense la qual aquesta no pot funcionar. El paper de les forces i cossos de seguretat de l'Estat és fer complir la llei, protegir els ciutadans i salvaguardar els seus drets fonamentals, no perseguir els adversaris polítics i blindar el poder de l'escrutini de la justícia, el Parlament o l'opinió pública.

La sortida del Govern i de la direcció de la policia dels responsables d'aquestes actuacions salda només en part les responsabilitats polítiques per uns fets tan greus. A l'Executiu, amb el president al capdavant, i al partit que el sosté haurien de preocupar-li més que a ningú aquestes pràctiques tan nocives per a la salut democràtica del nostre país. No hem sentit dir res fins ara, no obstant això, que indiqui que reconeix i assumeix que aquells fets són condemnables i, per tant, que no es repetiran.