Selecciona Edició
Connecta’t

Jocs Olímpics de Barcelona 92, un volcà d’emocions per a l’esport mundial

El Dream Team, Sxerbo, Young, Christie, Lewis, Boulmerka, Egerszegi i els drames de Bubka, Devers, Redmon i Karnaugh

Juegos Olimpicos de Barcelona 1992 Ampliar foto
Michael Jordan, Magic Johnson i Clyde Drexler, en els Jocs de 1992. Getty Images

Hi va haver algú que, després que es clausuressin els Jocs del 1992, va llançar una proposta estrafolària. Que la competició, després de la ja compromesa cita d'Atlanta el 1996, passés a celebrar-se de manera permanent a Barcelona. Així d'entusiasmat va quedar Paul Witteman, periodista de la revista Time, precís a l'hora d'escollir el rei de la cita: “Magic Johnson ha estat l'home. Ha tocat el cor de la gent amb el seu optimisme i la seva personalitat”. Un rei que no hauria pogut ni tan sols competir si no hagués estat per la votació que va fer la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) l'abril del 1989. 56-13 va ser el recompte que va obrir la porta dels Jocs als jugadors de la NBA, malgrat el vot en contra de la Federació dels EUA.

El Dream Team, liderat per Magic, Michael Jordan i Larry Bird, es va consagrar com la quinta essència dels esports d'equip. Va guanyar els vuit partits que va disputar, va anotar una mitjana de 117 punts, amb un avantatge de 43, i el seleccionador, Chuck Daly, no va demanar ni un sol temps mort. 25 anys després, aquella formació que Daly va comparar amb una gran banda de celebritats del rock & roll, manté intacta la seva aura.

Els Jocs van ser un volcà d'emocions. Només es va batre un rècord mundial individual en atletisme. Però la descomunal marca del nord-americà Kevin Young als 400 metres tanques segueix vigent. Els seus 46,78 segons van superar els 47,02 d'Edwin Moses. Carl Lewis, malgrat que no es va classificar en els trials per als 100 i els 200 metres, va guanyar el salt de longitud i el relleu 4x100, amb rècord del món, i va elevar a vuit ors la seva collita olímpica, culminada amb el novè a Atlanta 96. Linford Christie i Gail Devers van ser els reis de la velocitat a l'estadi de Montjuïc. Allà es van viure escenes apoteòsiques, com el triomf de la dona que va desafiar les amenaces per córrer sense vel, l'algeriana Hassiba Boulmerka, als 1.500 metres, la mateixa distància en què Fermín Cacho va portar l'èxtasi a la graderia. I allà va deixar de ser invencible Serguei Bubka i es va viure el commovedor esforç del britànic Derek Redmon. Es va lesionar tan bon punt va sortir, però va completar els 400 metres a peu coix, recolzat en el seu pare, que va saltar des de la graderia. Igualment colpidora va ser la imatge de l'ensopegada de Devers en l'última tanca. No va poder repetir l'or dels 100 metres llisos.

El gimnasta Vitali Sxerbo va fer vibrar el Sant Jordi. Va guanyar sis ors –quatre en un dia– i es va emocionar amb l'himne bielorús. “Detesto l'himne i la bandera que ens havien imposat”, va dir en referència a l'Equip Unificat (CEI), que va agrupar els esportistes de diverses ex-repúbliques soviètiques.

L'hongaresa Krisztina Egerszegi va guanyar tres ors, i a la piscina també van brillar l'australià Kieren Perkins i els russos Aleksandr Popov i Ievgueni Sadovi. Tampoc va faltar el drama a l'aigua. El nord-americà Ron Karnaugh era el favorit a l'or en els 200 estils. Va acabar sisè. El seu pare havia mort sis dies abans durant la cerimònia inaugural.

MÉS INFORMACIÓ