Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Democràcia i diàleg

La unilateralitat impedeix negociar: el secessionisme ha de rectificar el rumb

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, junt amb el vice-president Oriol Junqueras.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, junt amb el vice-president Oriol Junqueras. EFE

Una majoria aclaparadora d'espanyols dona suport a la unitat i permanència de l'Estat consagrades a la Constitució. Però al mateix temps aquesta incorpora el dret a dissentir i la llibertat de postular la seva reforma. L'independentisme és per tant legítim, com a idea i com a proposta, sempre que en el seu desplegament polític observi les condicions de convivència establertes.

A saber: el respecte a les pròpies lleres constitucionals, l'observança dels procediments estatutaris, l'obediència a les majories qualificades requerides, la garantia dels drets de l'oposició, l'escrupolosa coherència amb la divisió de poders i, en particular, amb l'escrutini del poder judicial sobre qualsevol decisió i mesura polítiques.

Per desgràcia, no és aquesta la pràctica dominant avui en l'independentisme, que insisteix a conculcar les majories socials,violar l'Estatut i derogar els imperatius de transparència en l'elaboració de les lleis.

Si l'actual procés sobiranista català pretén accedir als estàndards nacionals i internacionals que el normalitzin ha d'operar una profunda transformació. Ha de rectificar el seu ultimàtum als catalans i a l'Estat inherent a l'anunci d'un referèndum unilateral l'1-O. Ha de seguir les pautes del que, no només el Tribunal Constitucional, sinó també el Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat i el cos de lletrats del Parlament li indiquen: la seva convocatòria referendària i els seus canvis reglamentaris per fer-ho per via exprés i sense garanties atempten contra la democràcia, ja que l'observança de la legalitat és requisit de la seva existència. L'imperi de la llei és part consubstancial de l'imperi de la democràcia.

El diàleg és el principal i primigeni instrument de la mateixa. No hi ha sistema democràtic sense prèvia tolerància i actitud d'escolta davant postures diferents i oposades. El diàleg en democràcia tendeix a produir consens per la via del pacte: i el pactisme —cap a dintre i cap a fora— és, a més, llegat secular i fructífer de la història catalana, que hauria d'honrar-se.

És evident que només el diàleg resoldrà la situació actual. Però l'excepcionalitat en què el procés ha sumit els catalans i la democràcia espanyola no possibilita ara mateix un pacte fèrtil, ni tan sols una negociació útil per abalisar-lo.

El diàleg exigible avui ha de versar sobre com desactivar la perillosa dinàmica d'enfrontament institucional i confrontació cívica que el Govern està impulsant; com desmuntar les barreres a l'entesa creades per l'interès d'una minoria a fomentar el conflicte en detriment de l'interès d'una majoria a continuar amb la convivència; i com crear les condicions per incentivar un diàleg posterior estructurat, una autèntica negociació sobre un futur en comú.

El Govern de la Generalitat ha de renunciar a la unilateralitat i a la il·legalitat. Només d'aquesta renúncia pot sorgir un espai fèrtil per a un diàleg a llarg termini sobre la reforma de l'Estat, inclosa la Constitució, en un sentit que, per lògica, només pot ser federal. Espanya necessita aquesta reforma. Paradoxalment, és el secessionisme qui amb la seva totxesa l'està bloquejant.