Selecciona Edició
Connecta’t

Cela i Jaume Pla, una relació que va quedar gravada

La Biblioteca de Catalunya exposa la tasca conjunta d'autor i artista

Cela i Pla van presentar a TVE la seva edició de bibliòfil de 'Viaje a la Alcarria'.
Cela i Pla van presentar a TVE la seva edició de bibliòfil de 'Viaje a la Alcarria'.

“Què cony em voldrà vendre aquest paio?”, se li escapa a Camilo José Cela en veure a la recepció de l'Hotel Colón de Barcelona l'home amb cartera amb el qual, a contracor, s'ha citat aquest dia de gener del 1958. El personatge, amb bigoti, fumador en pipa, és una persona molt seriosa: li planteja al ja consagrat autor de La familia de Pascual Duarte i La colmena una edició de bibliòfil del seu Viaje a la Alcarria. Cela, amb prou feines superat el primer impacte, en rep un segon: l'agut venedor li comenta que haurà de retocar els textos perquè ha observat que, dels 11 capítols del volum, sis comencen per i i tres, per a, la qual cosa seria un contrasentit estètic en una obra així. “Farem un llibre magnífic; més ben dit, una sèrie magnífica”, li escriurà ja el 28 de gener el barbut i una mica petulant escriptor al final de la quartilla amb marxamo de la RAE, on havia pres possessió de la butaca Q vuit mesos abans.

Fou allò l'inici d'una fructífera simbiosi de bibliòfil de més de 16 anys entre un escriptor ambiciós que amb 42 anys segueix planificant mil·limètricament la seva carrera i Jaume Pla, ja llavors, amb 44, un dels millors editors i gravadors peninsulars. La cartesiana i nodrida exposició Jaume Pla i Camilo José Cela: units per la bibliofília així ho ratifica, fins al 29 de juliol, a la Biblioteca de Catalunya, propietària de bona part del fons de Pla.

Cela, ho va anar descobrint, havia conegut en Pla (Rubí, 1914; Barcelona, 1995) un home de caràcter, singular, castigat dues vegades per la Guerra Civil: va distorsionar la seva carrera artística (representava la mateixa estètica que la Generalitat apadrinà en el seu selecte llibre 33 pintors catalans que va editar el Comissariat de Propaganda el 1937) i el va fer passar per camps de refugiats francesos, i tornar a Barcelona amb nom fals. Qui seria de les poques persones que a Espanya sabria fer servir bé un burí, va entrar al món del gravat en treballar a l'editorial Muntaner y Simón, on feia servir armilles de paraigües passades per l'esmolador, andròmina rudimentària per a qui seria tan escrupolós tota la seva vida.

Només podia sortir d'aquí un virtuós. El geni va fer la resta: les múltiples dificultats de treballar amb un altre exquisit, Carles Riba, a les planxes de coure per a 20 Tannkas (1945) el va conduir a la que seria la seva premissa màxima: primer, els gravats; després, es busca autor per embellir les imatges. La filosofia i l'amor pel gravat el va portar a fer classes gratuïtes per transmetre l'ofici i, ja ficat en la bibliofília amb gust exquisit i rigor temible, a pagar més als gravadors que als escriptors. El zenit d'aquesta política arribaria el 1960: dibuixant amb el burí mentre viatjava pels paisatges de Castella, va pensar en Miguel Delibes per acompanyar-los. No el coneixia de res, però l'hi va demanar. Textos inèdits, és clar. No rotund de l'autor de La sombra del ciprés es alargada: que esculli de tota la seva obra els fragments que vulgui. Graellada val·lisoletana: amics a les postres i Delibes escriurà expressament, en una bella obra de Jaume Pla només comparable a la seva L’Albufera de València, on la ploma era la de Joan Fuster.

Quan hi ha haver la trobada Cela-Pla, si aquell havia creat Papeles de Son Armadans, aquest ja feia una dècada que feia els seus llibres a les Edicions de la Rosa Vera, que va aixecar a pols davant galeristes i editors que, com a resposta als seus projectes, recordava que sempre li preguntaven: “I amb tot això, quant es podrà guanyar?”. Posseïdor d'una “virtut d'orgull considerable”, com el qualifica l'estudiós de l'art Francesc Fontbona, va acabar trobant el mecenatge (es repartien beneficis de gravats sobrants) de Victor Maria de Imbert, l'únic que li va formular la pregunta a l'inrevés: “I quant perdrem amb això?”. Gairebé mai res perquè, sempre amb criteri, mai de forma gratuïta, va formar parelles de sintonia imbatible: Enric Cristòfol Ricart amb Eugeni d’Ors; Josep Granyer amb Ramon Llull; ell mateix amb Agustí Esclassans; Albert Ràfols Casamada amb Jordi Sarsanedas…

Les pipes de Picasso

Cela, astut, quan es troba amb Jaume Pla, ja sap des de fa uns anys que ha de reorientar la seva trajectòria, erosionada pel seu excés d'egocentrisme histriònic i alguna defensa política ja qüestionable a mitjans dels 50, opinen estudiosos com Jordi Amat. Per això, el 1956 crea la revista intel·lectual liberal Papeles de Son Armadans i es relaciona amb l'exili. I especialment amb artistes plàstics. Aquí li anirà molt bé Jaume Pla. I viceversa. És una bona simbiosi. Van col·laborar 16 anys, la qual cosa es va traduir en més de 500 cartes creuades. El zenit, en allò bibliogràfic, va ser Gavilla de fábulas sin amor (1960): text de Cela i il·lustracions de Pablo Picasso. Pla i Cela van anar a veure el pintor i la seva dona, Jacqueline, a Canes. En l'exposició, a més de totes les maquetes, planxes i factures imaginables, des dels anys 40, de tots dos, hi ha quatre fotografies que immortalitzen la trobada amb el geni malagueny. “Si ho arribo a saber, m'hi hauria esforçat més”, va dir Picasso en veure el resultat. Hi ha dues pipes de l'artista: és el que es va atrevir a demanar-li Pla quan aquest li va proposar que li demanés el que volgués. No va sol·licitar cap dibuix, per timidesa o per orgull.

Quan els problemes de vista van agreujar-se, Pla va deixar de gravar i va saltar a l'escriptura, que li va sortir gairebé tan bé com allò altre. Els 38 retrats de Famosos i oblidats (1989) i el diari De l’art i de l’artista, premi Sant Joan 1995, demostren “una vivacitat, ironia i riquesa lèxica extraordinària; té fins i tot un punt de l'altre Pla, del Josep”, opina Fontbona. El 1988, l'alcalde Pasqual Maragall li va encarregar el llibre Una biografia de Barcelona amb el qual va obsequiar els visitants il·lustres. No cal dir que Jaume Pla ho va idear tot. I no cal dir, tampoc, que aquest llibre es cotitza a 3.000 euros a la Xarxa. El que és genial sempre té un preu.