Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Turismofòbia

Els comuns s’aferren a la qüestió turística com a bandera de la seva gestió, probablement per encobrir la dificultat de consolidar projectes que identifiquin el seu mandat

Pintades al barri de Gràcia de Barcelona contra el turisme.
Pintades al barri de Gràcia de Barcelona contra el turisme.

El turisme de masses és una conseqüència de l’accés al viatge vacacional de sectors de la societat als quals abans els estava vedat (i encara en queden molts que no s’ho poden permetre). És, en aquest sentit, un fet extremadament positiu: més ciutadans tenen accés a una forma de lleure que abans estava limitada a uns pocs. Naturalment, l’augment exponencial del turisme –i el que encara falta per venir des d’Àsia– genera problemes. Té efectes positius per al desenvolupament dels països –malgrat que la dependència excessiva del turisme pugui ser un risc– i negatius en forma d’aglomeracions, de distorsió de la vida de les zones en què es concentra l’impacte turístic, d’incomoditat creixent en els viatges, de deteriorament dels serveis, de salaris de temporada i precaris i, fins i tot, de convivència.

Enmig del debat sobre el procés independentista, que gairebé monopolitza l’escena mediàtica, torna a irrompre la qüestió del turisme. La Generalitat i els diversos agents privats del sector han fet una crida a lluitar contra la turismofòbia. És un debat que té clau política –n'hi ha que ja pensen en les eleccions municipals d’aquí a dos anys, com Neus Munté, que ja ha anunciat la seva candidatura per al PDeCAT– i que es reobre en un moment de desavinences entre el sobiranisme i els comuns. Des de la Generalitat s’acusa l’Ajuntament d’estimular el rebuig al turisme.

Totes les fòbies sorgeixen d’inseguretats, impotències o frustracions que ens remeten a les nostres arrels profundes. I de vegades l’accés a una condició millor genera reaccions que tenen molt a veure amb el mal record d'experiències passades. Molts dels qui es queixen del turisme són els que en fan o els que no fa gaire temps feien turisme de motxilla i ara poden permetre’s més. Però que des de la política s’elevi a categoria –turismofòbia– un malestar ciutadà i que se'l vulgui convertir en causa dels problemes que denuncia és el súmmum de la frivolitat: perquè no es correspon amb la realitat i perquè pretén desplaçar el fons de la qüestió a les reaccions subjectives d’una part de la població. Un negacionisme ridícul que pretén convertir els barcelonins que es queixen del soroll, de les aglomeracions, dels abusos del capitalisme de les plataformes, dels preus, del deteriorament dels serveis a l’estiu, i demanen solucions, en bocs expiatoris.

En aquest moment hi ha a Barcelona i a altres llocs de Catalunya un problema amb el turisme. Si ens centrem en la capital, l’impacte es concentra en uns espais determinats que estan a punt d'arribar al col·lapse, amb el risc de produir efectes de rebot també en els mateixos turistes. Seria interessant, en comptes de culpabilitzar les reaccions d’alguns ciutadans, debatre quin model de ciutat volem: Barcelona es va repensar ara fa trenta anys. Toca donar-li un altre gir, que la converteixi en un receptacle adequat per optimitzar els impactes dels enormes canvis d’aquests anys. Estem en una bombolla turística i les bombolles sempre acaben esclatant. La voracitat del sector, com tot, necessita uns límits. I cal pensar com es pot estabilitzar el fenomen. És molt fàcil fer el discurs sobre el que és nou com a panacea, però és una ximpleria donar barra lliure a totes les novetats: el capitalisme de plataforma –aquest nova forma d’explotació en què l’intermediari, sense arriscar res, s’endú bona part del benefici– necessita una regulació urgent. I no oblidem el context geopolític en què ens trobem. Bona part del nostre boom turístic ve de la desgràcia aliena: el dia que es normalitzi el nord d’Àfrica i Turquia i els països de l’ex-Iugoslàvia recuperin el vol es notarà. I aquest dia avui sembla molt llunyà, però pot ser que no ho sigui tant. Sense parlar d’algun contratemps aquí, que pogués tenir conseqüències.

Els comuns s’aferren a la qüestió turística com a bandera de la seva gestió i probablement els està servint per encobrir la dificultat de consolidar alguns projectes que identifiquin el seu mandat. Però el problema existeix i cal afrontar-lo. Remetre els ciutadans que es queixen amb raó al psiquiatre perquè els curi la turismofòbia i acusar l’Ajuntament barceloní de fomentar-la és pura demagògia. Els que sovint són acusats, des de l’unionisme, de manipular els sentiments dels catalans per la independència, utilitzen ara el mateix mètode per denigrar els seus adversaris municipals.