Selecciona Edició
Connecta’t

Aquesta ja l’he vist!

Els darrers anys moltes sales de teatre han recuperat èxits de temporades anteriors

Núria Espert com a rei Lear, una reposició d'èxit al Lliure.
Núria Espert com a rei Lear, una reposició d'èxit al Lliure.

La temporada que ve del Teatre Lliure ens arriba farcida d'obres que repeteixen. Torna el muntatge que va fer Sergi Belbel de Maria Estuard; torna la colla de Rhümia; tornen els nois de la lleva del biberó d'In memoriam. Una sala petita con el Maldà, també ha anunciat que tornarà a programar dos dels èxits d'aquesta temporada, Barbes de balena i Les dones sàvies. El TNC va repescar a finals del 2016 Molt soroll per no res, la versió del clàssic que Àngel Llàcer va situar a l'època daurada del cinema americà, als anys 50. Art, de Yasmina Reza, amb Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, al Goya s'hi va estar del 20 d'ctubre de l'any passat al 17 d'abril d'enguany i hi tornarà l'abril que ve. Èxit assegurat. Els veïns de dalt tornaran al Condal en la seva versió en castellà, amb Eva Hache al capdavant. A la Biblioteca de Catalunya repetiran L'hostalera o Bodas de sangre... "Els espectacles, un cop estrenats, tenen vida pròpia", diu Lluís Pasqual, director artístic del teatre de Gràcia i Montjuïc. I sovint, tornen al lloc del crim. Molts diran: "Aquesta ja l'he vist!" però, probablement, intentaran tornar-hi.

La recuperació d'obres sol ser una aposta segura per a les sales. "La salut del teatre en una ciutat es pot mesurar per les reposicions teatrals que hi ha a les cartelleres", sosté Jordi González, vicepresident d'Art i Continguts del Grup Focus (que gestiona els teatres Romea, Goya, Condal i Villarroel, a Barcelona), recordant que Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano, dirigit per Mario Gas, es va reposar tres anys consecutius. "És una qüestió de demanda", diu, rebutjant de pla que sigui una mesura per estalviar: "No surt més barat. L’explotació és la mateixa i cal pagar igualment les despeses d’exhibició. La producció pot estar amortitzada, i els decorats guardats, però pràcticament res més. Així, doncs, no és una mesura anticrisi".

Lluís Pasqual pensa igual. "És una qüestió de demanda. En el nostre cas, al Lliure només tornen els grans èxits de públic i després d'haver dit a molta gent que no quedaven entrades... Rebem constantment peticions d’espectadors que ens demanen que tornem a programar un espectacle", diu el director del teatre.

'Ay, Carmela', tres visites a l'Almeria Teatre.
'Ay, Carmela', tres visites a l'Almeria Teatre.

Xavier Albertí, director de l'altre teatre públic de Barcelona, el TNC, subratlla que "només es repeteix un espectacle si ha quedat molta gent al carrer". I, en aquests casos, cal veure també si es pot: "Cal contemplar els compromisos de les companyies, dels actors, les programacions de les sales...". Albertí valora molt la funció d'un teatre públic en aquests casos: "Sovint, no cal que tothom hagi vist una obra per a que tingui una gran repercussió. La funció essencial d’un teatre públic és llençar una gota i deixar que s’expandeixi". De fet, a l'espai de Glòries no s'han fet gaires reposicions: "Les que recordo ara mateix... Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo, Agost, de Tracy Letts, o la recent Molt soroll per no res". La versió que va dirigir Belbel de l'obra de Letts, per exemple, va tornar a la cartellera amb el 75% de les entrades venudes, quan ja l'havien vist 40.000 espectadors.

Teatre de repertori a les sales petites

El cas de les sales petites és una mica diferent. Clara Cols, productora i cofundadora de la sala FlyHard, al barri de Sants de Barcelona, veu obertament les reposicions com una opció interessant a nivell artístic: "És l'oportunitat de donar vida a una obra", comenta. "I quan una producció nostra fa el salt a una sala gran ja en té, de vida pròpia". Ha passat amb molts muntatges de la companyia d'aquest espai petit (una quarantena de cadires). Però potser l'exemple més il·lustratiu és Smiley, de Guillem Clua, que va passar al Lliure, al Capitol, a Madird, a Sud-amèrica, a Atenes... i se n'han fet lectures dramatitzades a Berlín i a Nova York.

"Ens considerem una sala comercial perquè volem rendibilitzar les produccions", admet Cols, subratllant que reposar obres que han funcionat els garanteix públic i els costa menys perquè la inversió de la producció ja està feta. "Però no deixem d'arriscar donant veu als nostres creadors", un segell de la FlyHard.

Savina Figueras, productora i actriu de l'Almería Teatre, a Gràcia, confirma que, si es pot, s'intenta reposar una obra que ha funcionat. "Però el teatre és una ciència molt inexacta... Depèn de l'època en què es va estrenar, de si els actors estan disponibles, de les possibles gires, de la quantitat de gent que es va quedar sense poder veure-la...", explica. "Sabem que portarà públic, el que és una garantia, i també surt més barat, perquè la producció pràcticament està feta, el vestuari el tenim, encara la despesa d'explotació és la mateixa".

A l'Almeria, com a altres sales no tan comercials, com ara les esmentades FlayHard o Maldà, tenen "voluntat de tenir teatre de repertori". En són bons exemples la versió pròpia i cabaretera de Flor de nit o, sobretot, Ay Carmela, de José Sanchís Sinisterra, producció de Gataro (la companyia que gestiona l'Almeria), que s'ha reposat, amb èxit, tres temporades des del 2012.