Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Un drac a les mans

Una trobada amb el secret i esmunyedís tritó del Montseny, una espècie molt amenaçada

L'esquiu i amenaçat tritó del Montseny.
L'esquiu i amenaçat tritó del Montseny.

A les meves mans, la petita bestiola fosca es cargolava i tot d'una es quedava quieta mirant-me amb els seus ulls negres perfilats de bronze. La llum de la llanterna que duia al cap foradava les màgiques tenebres del bosc i el rierol que hi havia per allà i descobria, enfocant l'animal, que tenia un dels costats esquitxats de plata. Semblava un petit drac i no podia parar de pensar, empassant saliva, en els que surten a Joc de trons, amb cranis d'ònix i ullals com dagues de diamant negre. Internament vaig batejar el meu presoner amb el nom de Drogon, el drac de Daenerys Targaryen, del qual s'explica que era la reencarnació del poderós Balerion, el terror negre... Algú va tossir impacient darrere meu. Era l'herpetòleg (estudiós dels rèptils i amfibis) Fèlix Amat, del Museu de Ciències Naturals de Granollers, que no estava per romanços. Es veu que jo ja havia potinejat bastant la bestiola, el seu protegit. Vaig intentar passar-l'hi (ell duia guants de laboratori), però l'animal no em deixava anar. M'havia segregat alguna cosa a la mà, estava enganxós i desprenia una olor penetrant molt característica, com de cola, gairebé industrial. “Sembla un mecanisme de defensa, encara no sabem si és tòxic”, va explicar el biòleg dedicant-me un somriure malèvol. Amat, un paio peculiar, fins i tot per ser herpetòleg –és l'única persona que conec a qui l'ha mossegat una serp verinosa dues vegades, és el descobridor (en col·laboració amb el biòleg Salvador Carranza), de l'animaló per al qual havíem muntat l'expedició nocturna que ens havia portat fins a aquesta escarpada torrentera a mil metres d'altura a les muntanyes: el molt secret, esmunyedís, escàs i extremadament amenaçat tritó del Montseny (Calotriton arnoldi).

L'aventura havia començat unes setmanes abans, quan Toni Álvarez i Oleguer Plana, guardes forestals del Parc Natural del Montseny i bons amics, em van parlar d'aquesta fabulosa criatura, un tipus de tritó endèmic d'uns paratges molt concrets i reduïts del massís, i que Carranza i Amat havien donat a conèixer al món el 2005 . “L'has de veure”, va insistir Álvarez, “i al Fèlix també”, va afegir.

Sembla ser que hi ha traficants d’espècies rares  que ja han clissat el tritó del Montseny i s’han detectat furtius a les torrenteres

El tritó del Montseny (això de Calotriton ve del grec, kalos, bell, i de Tritó, el nom del fill aquàtic i trompeter de Posidó, i arnoldi en homenatge a l'ictiòleg Johann Pane Arnold) és un amfibi de la mateixa família de les salamandres i estretament relacionat (encara que no es creuen) amb el tritó pirinenc (Calotriton asper), molt més comú, però difícilment els podríem distingir sense algunes lliçons prèvies, i això suposant que fóssim capaços de distingir un tritó pirinenc. Jo haig de reconèixer que, malgrat haver-m'hi fixat molt, no he vist mai cap mena de tritó al Montseny (també hi ha el tritó palmat i el marbrat), i això que estiuejo a Viladrau des de fa més de quaranta anys, cosa que diu molt de com n'és de discret i esquiu el gènere i també de la meva habilitat com a observador. En canvi, conec bé les salamandres i una vegada fins i tot li vaig fer una cesària a una.

Gràcies a la tenacitat dels guardes i a la bona voluntat de les autoritats del parc em vaig trobar un dia a la Masia Mariona, Can Patxot, la seva seu administrativa, situada a Mosqueroles (Fogars de Monclús), al peu del Montseny. Allà, sospitós pel meu inveterat entusiasme, vaig ser sotmès pel biòleg i tècnic de parcs naturals de la Diputació de Barcelona Daniel Guinart i per Fèlix Amat a un escrutini i un interrogatori previs a la cita amb el tritó. Va ser tot un tercer grau. De fet, tota prevenció és poca tractant-se no només de mi, sinó del tritó del Montseny, espècie que es troba en "perill crític” d'extinció a causa del seu obstinat localisme i la seva escassíssima capacitat d'adaptar-se a canvis de qualsevol tipus. L'espècie podria tenir el dubtós honor de ser la que ha existit menys temps després d'haver estat descoberta.

El tritó del Montseny a la mà enguantada de l'herpetòleg Fèlix Amat.
El tritó del Montseny a la mà enguantada de l'herpetòleg Fèlix Amat.

Per sort, l'exclusiu i elusiu amfibi és el subjecte d'un ambiciós projecte a quatre anys (iniciat el passat octubre) i dotat amb tres milions d'euros, el Life Tritó Montseny, que intenta garantir la supervivència de l'animal (com es fa amb el linx o l'os bru), de manera que és imprescindible preservar el seu hàbitat. Perquè aquesta capritxosa bestiola, segons em van informar Guinart i Amat, viu només en torrents amb molt pendent, d'aigües molt fredes i oxigenades, situats entre 600 i 1.200 metres d'altitud i si pot ser enmig de fagedes. “És un espai molt concret i reduït, menys de 10 quilòmetres quadrats, i si passa alguna cosa aquí, s'ha acabat el tritó del Montseny”, van recalcar mirant-me com si tot plegat fos culpa meva. S'estima que als dos punts on viu (set torrents en dues àrees), la població total del nostre tritó no supera els 1.500 individus adults. S'està experimentant amb la cria en captivitat i la reintroducció.

Una vegada advertit i adoctrinat (i suposo que després de veure que no suposava una amenaça directa per al tritó) vam sortir en un tot terreny a la recerca d'aquesta llegendària criatura. No em van fer signar cap contracte de confidencialitat però va faltar poc: em vaig haver de comprometre a no revelar mai on es troba la bestiola. A canvi, no em van embenar els ulls. Em va semblar un bon presagi veure un enganyapastors. Ja s'havia fet fosc: l'esquiu tritó només surt de nit, mi-te'l. Vam donar algunes voltes per carreteres secundàries, no tant per despistar-me a mi com als nostres possibles seguidors. No és broma: sembla ser que hi ha traficants d'espècies rares (un negoci molt lucratiu) que han clissat el tritó del Montseny i ja s'han detectat alguns furtius a les torrenteres.

Amat, un paio peculiar, fins i tot per ser herpetòleg, és l’única persona que conec que ha estat mossegat per una serp verinosa dues vegades

Vaig intentar impressionar Amat relatant algunes aventures de naturalista aficionat i la vegada que vaig veure un ofegabous, que rep aquest nom perquè es veu que si se l'empassa un bou bevent aigua s'ofega amb les costelles protuberants d'aquest estrany amfibi. Però l'herpetòleg es mostrava reservat i distant, com si jo volgués entrar en un convent de clausura i beneficiar-me un parell de novícies. Vaig intentar guanyar-me la seva confiança preguntant-li per les seves coses. Va començar amb les granotes. L'han mossegat dos escurçons, un a Andorra i un altre a Sant Hilari, mentre els manipulava; una tercera vegada ja seria molt perillós.

Era negra nit a la muntanya. Érem molt amunt. Vam baixar del tot terreny en una pista remota. Ens vam equipar, jo compulsivament, com si fos el coronel Fawcett a la recerca d'una ciutat perduda. Amat em va ruixar les botes amb un producte per evitar que infectés els tritons. Em va semblar que rumiava si me n'havia de tirar una mica als ulls. Ens vam endinsar per un camí escarpat i vam començar a baixar. El Toni i l'Oleguer anaven obrint camí amb matxets. Semblava que érem a la selva amazònica. Núvols d'insectes ens assetjaven atrets per les llanternes que dúiem. Es va sentir un soroll sec: era jo, que havia caigut. L'herpetòleg va fer espetegar la llengua. Vam encarar un barranc. El Toni m'havia recomanat que portés guants per aferrar-me a les branques. Tot i això, vaig perdre la subjecció i vaig baixar com per un tobogan entre les males herbes fins que vaig aterrar amb els peus a l'aigua amb un sonor “xof!”. Els altres van arribar poc després. Vaig aixecar la bota, sota la mirada severa d'Amat, amb por de veure sota la sola un tritó esclafat.

L'expedició a la recerca del tritó.
L'expedició a la recerca del tritó.

Vam començar la nostra recerca, seguint el torrent. L'herpetòleg m'havia advertit que podíem veure d'un a cinc exemplars, però que tampoc seria estrany no veure'n cap. Amb la cara enganxada a les roques i a l'aigua li vaig preguntar si ens podria sortir algun escurçó i tenir un disgust, sobretot ell. Ho va descartar, perquè aquesta altura no els agrada, als escurçons. Genial, a mi tampoc. Vam veure moltes larves de salamandra, però com que érem allà pels tritons, no els vam fer gens de cas. De fet, els tritons se les cruspeixen. El tritó del Montseny, a diferència de les salamandres i altres espècies de tritons, no té fase terrestre, és sempre aquàtic. Els mascles tampoc tenen cresta, com els seus congèneres més conspicus. No és ovovivípar, sinó que pon ous.

Gairebé a mitjanit en vam trobar un. El va localitzar Amat. Un adult jove encara no sexualment actiu, va dir després d'escodrinyar-lo (no em va deixar mirar). L'hi vaig agafar de la mà sense pensar. Va ser un moment d'una intensitat indescriptible. El tritó del Montseny i jo, cara a cara. Quina meravella. Fins i tot li hauria plantat un petó, però els ulls freds, no del tritó sinó de l'herpetòleg, van contenir el meu entusiasme. Finalment el va recuperar de les meves mans amb un sentiment semblant a la gelosia per dipositar-lo amb cura a l'aigua sota una roca. No en vam trobar cap més. Vam tornar per on havíem vingut, cosa que era fàcil perquè entre els matxets i les meves caigudes la ruta ara era més transitable. Vam sortir del bosc i alçant el cap cap a un cel puríssim, clapejat per miríades d'estels, vaig localitzar la constel·lació del Dragó, cargolada entre les osses, i li vaig encomanar silenciosament la cura del nostre petit i fràgil amic.