Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’exemple basc

En quin punt estaria la política catalana si el 2012 Rajoy hagués dit 'sí' a negociar amb Catalunya un pacte fiscal com el basc?

Rajoy y Mas en septiembre de 2012.
Rajoy y Mas en septiembre de 2012.

El gran escàndol polític de la setmana passada a Catalunya –és a dir, la circumstància inconcebible que un Govern amb un programa independentista, sustentat sobre una majoria parlamentària independentista, es configuri amb consellers inequívocament independentistes per abordar un referèndum d’autodeterminació–, aquest fet inaudit, ja ha tingut tants glossadors i ha suscitat tals hipèrboles (purga, implosió, convulsió, depuració, gir cap al radicalisme, deriva autoritària, intransigència de caràcter etarra, etcètera) que em permetré de donar-lo per amortitzat, i dirigir el focus cap a l’altra banda del terreny de joc: què van fer, quines iniciatives van prendre durant aquells mateixos dies les forces i els poders que defensen l’statu quo politicoterritorial espanyol? Què van fer, vull dir, a més d’enviar una parella de la Guàrdia Civil al Teatre Nacional a buscar una factura.

És de justícia admetre-li al nou PSOE de Pedro Sánchez, almenys, voluntat propositiva i afany de generar debat. Divendres, reunides conjuntament, les executives del PSOE i del PSC van aprovar una “Declaració de Barcelona” que vol solemnitzar les idees del socialisme sanchista pel que fa al plet català: el “reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya” –sense concretar quines– per mitjà del desenvolupament i la recuperació de l’Estatut del 2006, d’un nou acord de finançament, d’un millor repartiment de competències, però, sobretot, de l’engegada d’una reforma federal de la Constitució que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat, federalitzi el Senat, etcètera. Algunes al·lusions de l’entorn de Sánchez als models belga i alemany han afegit a la proposta més interrogants que certeses, però en fi...

Es tracta –no cal dubtar-ho– d’idees benintencionades, tot i que de viabilitat difícil, tant o més que el referèndum de Puigdemont. Curant-se en salut, el vèrtex socialista preveu iniciar la reforma constitucional sense el suport del PP –que se sumaria al procés en un futur indeterminat i per raons desconegudes–, només amb Podem i Ciutadans. Però Albert Rivera va trigar poques hores a escriure que “el PSOE es lliura una altra vegada al nacionalisme del PSC [sic]. Sembla que el document l’hagi redactat Sánchez amb Carod-Rovira”. No sona gaire esperançador, la veritat. Pitjor encara –perquè ve de dins– és el missatge que transmet la ponència política de l’imminent congrés del PSOE andalús: rebuig frontal a la plurinacionalitat i defensa aferrissada de la Declaració de Granada, o sigui, de l’esgotat model autonòmic –i especialment de les clàusules financeres, tan beneficioses per a alguns– rebatejant-lo com a “federalisme cooperatiu”. A Castella-la Manxa, per la seva banda, parlen de nacions “de caràcter folklòric”.

I el PP? Què diu, proposa o suggereix el PP? A banda de les analogies etarres, nazis i chavistes, la reacció més significativa davant dels canvis al Govern de la Generalitat la va expressar el mateix Mariano Rajoy dissabte a Bilbao. Després d’instar Puigdemont a abandonar el seu “deliri secessionista” –un comentari amable és sempre la millor introducció al diàleg–, li va recordar que “hi ha una altra manera de fer política”, la del “pacte, acord i entesa” que funciona a Euskadi. “El que s’està fent entre el Govern d’Espanya i el basc avui és el que s’ha de fer”, va reblar.

Ja sabíem que el registrador Rajoy Brey és un home de reaccions lentes, que es mou a ritmes geològics, però el seu comentari bilbaí ens ho confirma amb escreix. És de debò una llàstima que el president del Govern espanyol no hagi descobert fins ara les grans virtuts conciliadores del model de relació política i financera entre Madrid i Vitòria. Si ja n'hagués estat conscient fa cinc anys, és indubtable que quan el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, va anar a la Moncloa el 20 de setembre del 2012 amb la petició d'un concert econòmic o pacte fiscal per a Catalunya, la resposta de Rajoy hauria estat positiva, i no el cop de porta als nassos que va rebre Mas.

Perquè la clau de volta del “pacte, acord i entesa” amb Urkullu i el PNB és el concert econòmic, la quasiindependència financera que atorga a Euskadi, la capacitat dels bascos per governar-se sense ajustos ni retallades... En quin punt estaria la política catalana si, aquell dia de setembre del 2012, Rajoy hagués dit a negociar un pacte fiscal? Això no ho sé, no ho sabrem mai. Però, després d'haver expressat un no categòric, apel·lar ara al balsàmic exemple basc constitueix un exercici de cinisme descomunal.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.