Selecciona Edició
Connecta’t
marginalia

Pickwick als tribunals

¿Anirem els ciutadans de Catalunya, com el fidel Sam Weller fa amb Pickwick a la famosa novel·la de Dickens, a visitar a la presó els nostres respectats governants carregats d’honor i probitat segons com acabi la cita als jutjats?

Pickwick fent un parlament al club del seu nom.
Pickwick fent un parlament al club del seu nom.

Ara que falten pocs mesos perquè el nostre recanviat govern sigui citat en pes als tribunals en qualitat d’“investigat” —una altra novetat del llenguatge políticament correcte aplicat a fets sempre incorrectes, oh paradoxa!—, serà bo que els nostres polítics, també la ciutadania si no vol patir en excés, repassin les pàgines dedicades als plets i les compareixences davant els tribunals que es narren al fastuós Pickwick, de Charles Dickens, llibre escrit per a delícia de moltes generacions. Així no faltarem a la nostra promesa, antiga, de satisfer cada any els lectors, al final del curs periodístic, amb un article dedicat a un llibre tan malgirbat com de gran, inacabable bonhomia: més encara si el lector en potència s’agença la versió catalana de Josep Carner, un monument insuperat de la nostra llengua.

Samuel Pickwick, l’heroi de la novel·la, va veure un dia com li queia, defallida, la dona viuda que el tenia a dispesa en un habitatge de la ciutat de Londres. Li va semblar a la mestressa que el bon home, que només parlava d’agafar un criat, li prometia matrimoni, i, amb l’emoció, li va agafar un treball i va caure, tota esvanida, als braços de Pickwick. Quan van haver-li tornat els esperits, la dona no va entendre el malentès que s’havia produït, sinó només una anhelada promesa de casori, i, sense quant val ni quant costa, va decidir posar el cas en mans dels advocats: havia entès que l’home s’hi volia casar, i era un deshonor que la promesa no arribés a l’església. Com diu Les noces de Fígaro: “O pagarla, o sposarla”. Vet-ho aquí: la senyora Bardell lloga els serveis d’advocats i procuradors —a l’infern de dos en dos— i posa en un veritable destret el bonàs de Pickwick.

Llavors ve una llarga sèrie de pàgines, entrellaçades amb moltes d’altres aventures, dedicades als maldecaps, peripècies i camins del pobre home prop d’un tribunal de Londres. La casa que defensa els interessos de la dama es diu amb dos noms agermanats, com passa sovint amb els comerços i despatxos de la capital anglesa: Dodson and Fogg. Pickwick, com passa en un Estat de dret, també té un advocat que el defensa. Arriba el dia de la vista als tribunals, i després de moltes consideracions retòriques de l’una i l’altra banda, Pickwick és sentenciat per un jurat de ciutadans honrats d’incompliment de promesa matrimonial: haurà de pagar set-centes cinquanta lliures.

Però Pickwick és un home de molt d’honor, i assegura que s’estima més anar a la presó que pagar un penyorament injust, atesa l’arbitrarietat de la sentència i la veritat dels fets. És innocent. A l’endemig passen moltes més coses i, al capdavall, per no voler pagar a la viuda, Pickwick és empresonat a Fleet Street. Hi passa cosa de tres mesos, en una situació, pròpia de l’època, en què un sentenciat podia rebre totes les visites que volgués: el fidel Sam Weller el freqüenta i l’ennova de la marxa de la situació.

Llavors s’esdevé una d’aquelles casualitats pròpies de les novel·les: Dodson i Fogg reclamen a la viuda, que havia signat un cognovit, el pagament dels seus honoraris. La viuda diu que ni pensaments: no pagarà. Llavors els advocats es posen d’acord: si Pickwick paga aquells honoraris, la senyora Bardell retirarà la denúncia. Això és el que succeeix, sense que Pickwick s’hi amoïni gaire perquè, diu el text, és un home que, “retirat del negoci, posseeix una fortuna independent i considerable”. La “causa vil i infonamentada” no arriba, doncs, “als pitjors extrems”.

Preguntem-nos ara: la “causa vil i infonamentada” que portarà el nostre govern, si res més no, a la situació d’investigats i, molt probablement, al pagament d’una multa i a una pena d’inhabilitació, ¿portarà els nostres consellers, amb sentiment patriota i la consciència ben neta, com el bonàs de Pickwick, a treure dels estalvis llurs allò que caldrà pagar? O bé, qui ho sap, ens mourà el patriotisme a tots nosaltres a costejar de la butxaca pròpia el pagament que s’estableixi? Anirem, com el fidel Sam Weller, a visitar a la presó els nostres respectats governants carregats d’honor i probitat?

Tot això són preguntes que, com passa en aquella prodigiosa novel·la de Dickens, ens ronden pel cap als catalans, tintades amb un sentiment de gran consir, una tristesa enagrida per la injustícia dels fets que ja s’acosten, però endolcida per la bona fe i la idea d’esdevenir un dia o altre independents. Veurem com acaba la cosa. Mentrestant, el que és aquell que avui s’acomiada dels lectors fins al mes de setembre alleujarà la seva barreja de perplexitat, marriment i consternació tot llegint plàcidament, assegut en una còmoda butaca, les tendres pàgines dels Documents pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens.