Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
llibres

La vida enmig d’un univers inanimat

Amb el treball d’introspecció de Puigdefàbrega, ‘Deshora’ parla de l’excepcionalitat de la vida en un univers inanimat

L'escriptor Joan Puigdefàbrega.
L'escriptor Joan Puigdefàbrega.

És de l’alegria del desfer que creix l’escriptura”, diu Joan Puigdefàbrega (Saragossa, 1967), afirmació tan discutible com avui dia generalitzada. Una part considerable del que convenim a anomenar poesia combina l’alliberament de tota exigència formal amb una pretesa introspecció sobre quina cosa és l’escriptura poètica, fins i tot quina cosa és el llenguatge. En un llibre com Deshora, premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, a un cop d’ull sembla que conté versos distribuïts en estrofes, però no hi ha una manera objectiva de saber amb quin criteri s’ha produït l’agrupació estròfica ni a sant de què acaba un vers i en comença un altre. La frase citada ens apareix així: “És de l’ale- / gria del desfer / que creix l’escriptura”. Podem pensar que, trencant el mot, se subratlla la idea del desfer; potser sí, però ¿val la pena, es guanya gran cosa amb aquest truc?

La vida enmig d’un univers inanimat

DESHORA

Joan Puigdefàbrega
Edicions 62
92 pàgines
15 / @ 7,99 euros

És freqüent en aquesta mena de llibres que les frases, més o menys esfilagarsades, s’escampin per la plana, i que això produeixi, hem de pensar que produeix, un cert efecte estètic, com els colors en un quadre no figuratiu, a la manera que va inaugurar Mallarmé a Un coup des dés. En el cas de Deshora, la dispersió és moderada: tots els —diguem-ne— versos estan alineats a l’esquerra; de puntuació n’hi ha i és correcta (excepte alguns trencaments de paraula com l’esmentat), i la sintaxi és a estones enrevessada però comprensible. La dificultat rau en les imatges i a discernir cap on ens vol portar la prosa d’aquest discurs. Perquè, dit sigui de passada, llegits en veu alta són poemes que sonen igual que la prosa, sense cap ritme especial, tan sols amb alguna estranya pausa enmig de certs mots.

Fetes aquestes consideracions d’ordre formal, s’ha de dir que els poemes de Puigdefàbrega, en aquest el seu tercer llibre, tenen una gran capacitat de suggestió, i això és el que generalment es considera més valuós en un text i més important en l’obra d’un autor. El seu tema és l’excepcionalitat de la vida enmig d’un univers inanimat —és inevitable que en la mirada del poeta influeixi la seva professió d’oceanògraf—, i l’excepcionalitat del llenguatge, és a dir de la condició humana, en un món que n’existeix al marge: “I no sabem si les paraules / quedaran, o si per contra desapareixeran, / com desapareixerem nosaltres, que som / tan i tan fets de paraula”.

Contemplar la creació poètica des d’aquesta perspectiva, diguem-ne natural, tant per damunt de l’estrictament literària, és una lliçó de modèstia així com un homenatge a aquesta rara activitat que ens singularitza. La paraula sorgeix en l’existència de l’home —“inconeguda llavor que es debat al fons / de tot de qui / sap què”— i no en podem viure sense, però ens acompanya sempre la consciència que és insuficient per explicar la realitat i que està condemnada a no deixar rastre sobre la superfície de la terra.

Al capdavall, no és res de nou, res que d’una manera o altra, més espontània o més reflexiva, no sabéssim. El llibre, en conjunt, ofereix un testimoni de la perplexitat bàsica, insuperable, davant el llenguatge en general i el llenguatge de la creació en particular. Si la conclusió és que som “sabedors destinats a no saber, / contenidors sense contingut”, no és gaire abellidora, però Deshora ens ha portat si no a fer-nos-en conscients, perquè ja n’érem, a parar-hi atenció una vegada més a través d’un intens treball d’introspecció.