Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona apuja l’aposta biomèdica

Quan falten quatre mesos perquè la UE triï la nova seu de l'Agència Europea del Medicament, el Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament fan pinya per defensar la candidatura de Barcelona

La Torre Glòries, il·luminada per ser la seu de l’Agència Europea del Medicament.
La Torre Glòries, il·luminada per ser la seu de l’Agència Europea del Medicament.

Els daus estan tirats. El 31 de juliol acaba el termini per presentar candidatura a acollir l’Agència Europea del Medicament (EMA), que ara es troba a Londres i que haurà de marxar quan es consumi el Brexit. De moment són més de vint. Espanya proposa la ciutat de Barcelona, però altres capitals importants, com Amsterdam, Viena, Lille, Copenhaguen, Estocolm o Milà pugnen també per aconseguir l’agència. La batalla serà dura. Barcelona ja va quedar segona el 1992, quan es va crear l’EMA, i ara es troba també molt ben situada per acabar sent l’escollida. Les tres administracions que avalen la candidatura es mostren prudentment optimistes. Barcelona, diuen, és l’única que reuneix amb escreix tots els requisits.

En la decisió final, però, com en tantes altres qüestions de repartiment a la Unió Europea, influiran qüestions polítiques i geoestratègiques. Equilibris interns i altres factors que sovint passen per sobre de les idoneïtats objectives. Algunes de les competidores també són molt potents. La decisió es prendrà per vot secret en un complicat procés de decisió al Consell d’Europa. Serà al mes de novembre, just després de l’1 d’octubre i de tot el que la batalla pel referèndum pugui comportar. Arribar a la final en molt bona posició no garanteix l’èxit, però sense una bona puntuació en els requeriments inicials, les possibilitats són infinitament més baixes, i aquesta bona puntuació almenys es podrà fer valer.

El primer obstacle que havia de vèncer Barcelona, i ben complicat, era d’ordre intern. Es pot qualificar de miracle, atès el clima polític que es viu a Espanya, que la candidatura hagi aconseguit surar per sobre del conflicte que domina fins a l’asfíxia la vida política espanyola. Les tres administracions —Govern central, Generalitat i Ajuntament de Barcelona— han aconseguit el prodigi de fer pinya i evitar que les tensions ambientals derivades del procés independentista contaminessin el projecte. Totes tres es mostren molt satisfetes d’haver-ho aconseguit i cap dels seus màxims representants escatima elogis a la disposició, la lleialtat i l’esforç dels altres dos. Una raresa, tal com estan les coses, i un bon senyal que ens demostra que quan es vol, es pot.

Totes tres hi tenen molt a guanyar. Per a la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, aconseguir l’agència seria un èxit polític indiscutible del govern d’Espanya dins el marc comunitari i, en tant que ministra catalana, també un èxit personal. Per a la Generalitat i el seu conseller de Salut, Antoni Comín, a més d’un indubtable benefici per a Catalunya, acollir l’agència suposaria fer valer tot l’esforç que s’ha fet durant anys per convertir Barcelona en un gran clúster de biomedicina. A la bona entesa ha contribuït sens dubte el tarannà de tots dos. En un primer moment es va pensar que, atès que es tractava d’un assumpte d’Estat que es decidiria en l’esfera diplomàtica, serien els titulars d’Afers Exteriors dels dos governs els que conduïssin la candidatura. Va ser un gran encert canviar de criteri i encomanar-la als titulars dels departaments tècnics de Sanitat i Salut.

Una votació a l’estil Eurovisió

Al final serà una mena de loteria, però la forma en què es prendrà la decisió té novetats que donen més pes a la valoració objectiva. D’entrada, el vot serà secret, i la decisió no es prendrà en una reunió a tot o res dels caps d’Estat i de govern. En el procés intervindran quatre òrgans.

La primera gran tria la farà el Comitè de Representants Permanents dels Governs (COREPER), format pels ambaixadors de cada país davant la Unió, que analitzarà si les candidatures compleixen els requisits. D’allí passarà al Consell d’Assumptes Generals, organisme integrat pels ministres d’Exteriors que s’encarrega de preparar les reunions dels caps d’Estat i de Govern.

Finalment es discutirà al Consell d’Europa. Cada país disposarà, a l'estil de les votacions d’Eurovisió, de sis vots, tres per a la candidatura preferida, dos per a la segona i un per a la tercera. Aquest sistema permet aliances variables i ha estat pensat per afavorir les consideracions tècniques. El resultat de la votació passarà de nou a la Comissió d’Assumptes Generals, que prendrà la decisió definitiva.

Primer s’havia previst que el procés acabés a l’octubre, cosa que hauria coincidit amb la data del referèndum d’independència convocat pel govern català, però finalment s’ha endarrerit al novembre. Tots els actors que defensen la candidatura de Barcelona coincideixen que com més lluny de l’1 d’octubre, millor.

Per al tercer protagonista, l’Ajuntament de Barcelona, rebre l’agència és també un objectiu de primera magnitud. Esdevindria un element dinamitzador molt important de l’economia de la ciutat i contribuiria a consolidar Barcelona com una gran capital global en una àrea en la qual sempre ha volgut competir en primera línia: la del coneixement. És per això que l’Ajuntament s’hi ha abocat. El tinent d’alcalde Jaume Collboni, que representa la ciutat en la candidatura, es mostra molt satisfet d’haver pogut recuperar l’esperit olímpic. La feina, consideren tots tres, està feta. Ara caldrà rematar-la i esperar que l’esforç doni els fruits esperats.

L’EMA s’ho val. S’ocupa de l’avaluació científica, l’aprovació i el control de seguretat dels medicaments i els productes veterinaris als 28 països de la Unió. És una agència de les grosses, de les que generen una gran activitat al seu voltant. És l’equivalent europeu de la Food and Drug Administration nord-americana, i tant per volum com per qualificació tècnica, és l’altra gran agència de referència al món. Amb un pressupost anual de 340 milions d’euros, el seu funcionament ordinari requereix 890 professionals i tècnics d’alt nivell de qualificació. A més, la seva activitat atrau, com un poderós imant, un entramat de més de 1.600 empreses relacionades amb els medicaments, com ara oficines de representació de les farmacèutiques, despatxos jurídics, centres d’estudis i lobbys diversos. Tota aquesta activitat genera més de 4.500 llocs de treball addicionals i unes 40.000 visites anuals d’experts de diferents països que han de tractar assumptes amb l’agència.

El fet que el Consell Europeu, a diferència d’altres vegades, hagi fixat uns criteris objectius de partida que les candidatures han d’acreditar per poder optar a l’EMA, ha esdevingut un factor favorable per a Barcelona. El plec de requisits abasta cinc àmbits: connectivitat, innovació científica, disponibilitat de places hoteleres, capacitat per celebrar congressos i condicions per acollir les famílies dels empleats que es desplaçarien amb l’agència. Barcelona els reuneix tots, aquests requisits, alguns d’ells a bastament.

Compta a més amb un factor extra que pot arribar a ser decisiu: és l’única candidata que ofereix un gran edifici, modern, completament equipat i d’alta capacitat tecnològica, llest per ser ocupat immediatament: l’emblemàtica Torre Agbar.

Des que Barcelona va quedar en segon lloc el 1992, tant la connectivitat com l’activitat científica han millorat molt. Malgrat les queixes internes per la manca d’inversions al Prat, Barcelona és ara una ciutat molt ben connectada en temps, preu i freqüència de vols amb Europa. Té 45 vols diaris amb diferents capitals europees, i les més de cent companyies que operen a les dues terminals garanteixen més de 200 destinacions a tot el món. L’AVE amb França ofereix també altres opcions de connexió ràpida.

Però l’actiu més important és el biomèdic, és a dir, el fet que l’àrea de Barcelona hagi esdevingut el principal pol d’investigació del sud d’Europa. Aquí la posició del país compta molt. I Espanya és el quart mercat de fàrmacs de la UE i el tercer productor de medicaments d’ús veterinari. És també el segon país de la UE que més projectes lidera en el sector de la salut amb fons europeus competitius, bona part d’ells liderats des de Catalunya.

Compta a més amb un sistema públic de salut cohesionat i potent que pot ser un valuós element en la competició, tal com ho va ser en el seu moment el National Health Service britànic per decantar la balança a favor de Londres i perquè Barcelona quedés en segon lloc. L’existència d’un sistema sanitari públic jerarquitzat i coordinat, que a l’àrea de Barcelona suma 11 hospitals universitaris, permet que la investigació bàsica per al desenvolupament de nous fàrmacs i procediments terapèutics pugui tenir una ràpida transferència a la pràctica clínica. De la xarxa pública de salut pengen ara mateix 31 centres d’investigació biomèdica, alguns d’ells punters.

No és casualitat que Espanya, i en particular Catalunya, hagi esdevingut un referent mundial en assajos clínics de teràpies avançades. Personalitats científiques com Josep Baselga, ara director de l’Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, o Joan Massaguer, investigador punter en l’àmbit de l’oncologia, treballen en col·laboració amb els centres catalans. Aquests dies el conseller Comín es troba justament a Nova York per signar un nou conveni de col·laboració.

Ha costat arrencar, perquè els organismes públics s’han ocupat més d’avançar en la investigació que de rendibilitzar el coneixement generat, però això també està canviant ràpidament: entre 2013 i 2016 s’han creat 175 noves companyies a Catalunya en l’àmbit de la biomedicina i les ciències de la salut, de les quals 95 són spin off generades a l’entorn dels hospitals universitaris i els centres d’investigació. Aquest entorn garanteix que l’agència no perdria potencial científic si es traslladés a Barcelona, cosa que bona part de les altres candidates no podrien assegurar.

S’ha recuperat l’esperit olímpic: les tres administracions van a una. L’objectiu s’ho val: vindrien 890 tècnics i 1.600 empreses

Quant a la capacitat d’allotjament, una ciutat que ha organitzat amb èxit uns Jocs Olímpics i que cada any celebra el Mobile Word Congress i esdeveniments multitudinaris com el Sónar no ha de fer gaires esforços per acreditar el seu potencial d’acollida congressual i hotelera, i pot garantir vint milions de pernoctacions anuals. Finalment, també compta el factor humà, i en aquest cas la UE ha establert requisits sobre les condicions per acollir les famílies dels empleats i els seus 600 nens. Els 40 col·legis internacionals que hi ha a l’àrea de Barcelona i les vuit universitats, sis d’elles públiques, garanteixen les seves necessitats educatives.

El millor aval que pot presentar Barcelona en aquest apartat, però, és una enquesta interna que es va realitzar al maig passat entre els 890 treballadors de la mateixa agència. Barcelona va quedar en el primer lloc de les preferències, seguida molt de prop per Amsterdam i Viena. Segur que en aquesta valoració compta la fama que la ciutat ja té des de la cita olímpica, però també algunes dades valuoses, com ara els cinc quilòmetres de platja a la mateixa ciutat o les més de 2.500 hores de sol a l’any que, per a qui porti uns anys vivint a Londres, poden ser molt atractives. Com també pot ser-ho una oferta cultural cosmopolita i les possibilitats de gaudir de la natura que deixen les cales de la Costa Brava o els cims nevats del Pirineus a dues hores de cotxe.

És però també una ciutat molt contaminada, que supera amb freqüència els límits fixats per les directives comunitàries, amb embussos de trànsit de vegades insuportables i uns preus dels lloguers que no paren de pujar. Exactament igual de Londres. En els aspectes ambientals i de qualitat de vida, Copenhaguen és una potent competidora, però no ho és en el clima. Quant als preus, cal tenir en compte que els treballadors seguiran cobrant el mateix que a Londres i, per tant, si Barcelona fos l’escollida, guanyarien molt de poder adquisitiu.

Afectarà l’1-O? Rajoy vol l’EMA per mostrar que la unió és millor que el xoc; la UE està també atrapada: si diu que és un tema intern...

No cal dir que per a Barcelona i el seu sector biomèdic l’arribada de l’agència seria una gran oportunitat. La ubicació a la Torre Agbar contribuiria a dinamitzar un districte, el del 22@, que portava un bon ritme de transformació social i urbanística, però que es va aturar arran de la crisi del 2008. Ara arrenca de nou. Només cal comptar les grues plantades per comprovar que la dinàmica de renovació urbanística s’ha reprès. L’arribada de l’EMA seria un catalitzador molt potent en un àmbit, el de la biomedicina, que genera moltes sinergies econòmiques. Espanya ja és el segon país, després del Regne Unit, que més experts aporta a l’agència. La capacitat d’atracció de talent de Barcelona es reforçaria molt.

Òbviament, els altres països també faran valer les seves capacitats en el terreny dels criteris tècnics. La pugna serà dura.

Entre els inconvenients, que també n’hi ha, figura que Espanya ja té la seu de tres agències europees. Són l’Oficina Europea d’Harmonització del Mercat Interior (sobre marques i dissenys), situada a Alacant; la de Seguretat i Salut en el Treball, ubicada a Bilbao, i la de Control de la Pesca, amb seu a Vigo. Si vingués l’EMA seria la quarta, i aquest pot ser un argument contra Barcelona. Però no davant les principals competidores. Si anés a Lille, França estaria en la mateixa situació que Espanya, amb quatre agències, a més de la seu del Parlament a Estrasburg. A la premsa estrangera s’ha especulat amb la possibilitat que es demanés a França que renunciï a la seu d’Estrasburg a canvi de l’EMA. Encara que molts eurodiputats agrairien no haver viatjar una setmana al mes a Estrasburg, aquesta possibilitat no està ara mateix sobre la taula.

Tots els grans països ja tenen alguna agència important. Holanda, que pugna per Amsterdam, en té dos d’importants, Eurojust i Europol, totes dues a l’Haia. Si s’hagués d’atendre a factors de reequilibri comunitari, els països de l’Est tindrien sens dubte les seves raons, però ara mateix no desperten gaire confiança i les seves millors candidates, Bratislava i Bucarest, estan lluny de reunir els requisits.

L’altra gran incògnita és si finalment comptarà el que pugui passar d’aquí a l’1 d’octubre, data prevista per al referèndum d’independència convocat pel govern català en contra de la legislació vigent. És possible que al final acabi sent un factor en contra, especialment si s’arriba al temut xoc de trens. Però des del Govern central s’insisteix que Rajoy té molt d’interès a aconseguir que l’agència vingui a Barcelona, precisament per demostrar que la unió és millor que l’enfrontament i que el Govern treballa en benefici de Catalunya. Ni Rajoy ni la resta de països poden admetre que el projecte independentista català pugui tenir cap viabilitat. Si, com sostenen, és un assumpte intern d’Espanya, tampoc no ho poden fer servir com a argument. Tots estan atrapats en els seus propis discursos. Una altra cosa és l’ús que en facin les candidatures adversàries. O el que pugui passar d’aquí a l’1 d’octubre i els dies posteriors.

Una seu emblemàtica

Seu de l'EMA, a Londres.
Seu de l'EMA, a Londres.

Barcelona és fins ara l’única candidata que ha presentat un edifici equipat i llest per allotjar, amb unes adaptacions mínimes, l’Agència Europea del Medicament en la data prevista per al trasllat, l’1 d’abril de 2019. La Torre Glòries, antiga Torre Agbar, de l’arquitecte Jean Nouvel, és una construcció singular que ha esdevingut símbol de Barcelona, i ho seria també, molt ràpidament, de l’EMA. La seva força estètica és indubtable, i encara que ha tingut problemes per ser adaptat a altres usos, precisament per la seva molt peculiar configuració, no planteja problemes per a un ús com el que exigeix l’agència. Té un gran aparcament, un auditori i grans sales per celebrar congressos i molts espais susceptibles de diferents usos.

Amb 34 plantes d’alçada i quatre de subterrànies, suma 50.693 metres quadrats dotats d’alta capacitat tecnològica i connectivitat. L’edifici que l’EMA ocupa a la plaça Churchill de Londres des del 2014, en ple districte dels negocis, té 23.500 metres quadrats. Per tant, la Torre Glòries garanteix amb escreix les possibles necessitats d’ampliació en el futur i, si convingués, encara s’hi podria afegir, paradoxes de la vida, la veïna seu de la Comissió Nacional de Telecomunicacions. Aquest edifici es troba ara infrautilitzat, després que el govern del PP desfés el que havia sigut la minsa concessió del govern de Zapatero a la descentralització institucional. Tant per la seva ubicació com per les característiques tècniques, podria ser un bon complement de la Torre Glòries.

La candidatura de Barcelona ha acordat amb els actuals propietaris de la Torre Glòries —un fons d’inversió britànic— reservar l’edifici fins que la UE decideixi la ubicació de l’agència, el novembre vinent. Amsterdam, una de les principals rivals de Barcelona, no té un edifici per oferir i, per tant, hauria de passar per una ubicació transitòria i fer una nova mudança més endavant. El lloguer que l’EMA hauria de pagar als propietaris de la torre suposaria un estalvi del 45% respecte del que ara paga per l’edifici londinenc. També per a les empreses que acompanyen l’agència suposaria un estalvi notable.

La ubicació de l’agència al Poblenou també té avantatges logístics importants. Quedaria al bell mig del districte del 22@, el que la ciutat ha volgut especialitzar en coneixement i noves tecnologies, però també té una trama urbana moderna i amb força serveis. Compta amb una oferta d’habitatge de nova construcció molt a prop, entre la torre i el mar. Aquesta part de la ciutat té un teixit social format per famílies joves, moltes estrangeres, entre les quals els empleats de l’agència podrien encaixar. Entre els actuals 890 empleats, un 62% tenen entre 30 i 45 anys, amb un clar predomini femení: 623 dones per 267 homes. Uns 130 són espanyols. De trajectòria vital i professional cosmopolita, la majoria es mostren molt ben disposats al canvi.