Selecciona Edició
Connecta’t

Àngels Margarit: “Tindré una cura especial dels nostres creadors”

Coreògrafa, ballarina i nova directora del Mercat de les Flors, afirma que seguirà les bases del seu predecessor, Cesc Casadesús, i que se centrarà a tractar de restablir la força i la projecció que històricament han tingut els grups catalans de dansa contemporània. De la situació política diu que li té respecte, però que no la inquieta

Àngels Margarit, nova directora del Mercat de les Flors.
Àngels Margarit, nova directora del Mercat de les Flors.

Àngels Margarit (Terrassa, 1960), nova directora del Mercat de les Flors des de principis d’any, està pletòrica. Els seus ulls verds resplendeixen més que mai i parla amb entusiasme. La ballarina i coreògrafa comença les vacances d’estiu, però té el cap ple de projectes. És una persona obsessiva i treballadora la ment de la qual sempre està funcionant. Descansarà uns dies, però també viatjarà a Berlín, a un festival de dansa. L’agenda de Margarit és plena de viatges per Portugal, Alemanya, França i Dinamarca a la recerca de companyies per programar.

Pregunta. Com es troba d’ànims en aquesta nova etapa professional?

Resposta. Contenta d’estar en el moment en què estic. El fet d’haver estat triada com a directora del Mercat de les Flors és un triomf personal, i a més percebo que a la professió li ha agradat la meva elecció, i això és un estímul. Soc una d’ells, i això ens ajudarà a entendre’ns.

P. L’espanta la responsabilitat?

Els altres teatres no programen prou dansa i llavors el públic de clàssic i de flamenc no troba el que li agrada i es queixa. No és culpa del Mercat

R. No, si no, no m’hauria presentat al concurs per ser directora del Mercat de les Flors, per a mi és un repte personal que em motiva, més encara quan hereto el gran treball que ha fet el meu predecessor, Cesc Casadesús, que ha situat el Mercat com un dels espais escènics de referència a Europa.

P. Quina serà la seva política?

R. Seguir les bases creades per Casadesús pel que fa a programes pedagògics i programació de grups internacionals. I molt especialment em centraré en la creació d’una musculatura forta que ajudi els nostres coreògrafs i ballarins, als quals la crisi ha castigat durament. Moltes companyies han hagut de tancar i d’altres s’han reinventat, però no ha estat un camí fàcil. El meu projecte seria poder restablir la força i la projecció de què han gaudit els nostres grups de dansa contemporània.

P. Com ho aconseguirà?

R. Tinc diverses idees, una d’elles és crear una xarxa que fomenti les actuacions dels nostres artistes en els diferents teatres de Catalunya, però també m’agradaria que aquesta xarxa s’estengués a la resta de la península i es produís un intercanvi d’actuacions, i així conèixer el treball de grups de Madrid, València, el País Basc i Andalusia, i que aquestes comunitats coneguin el nostre. Seria un relació fluïda que enriquiria tothom.

P. I què més?

R. Una altra idea és el que anomeno cèl·lula. Hem d’estudiar la manera que els nostres creadors ideïn peces de gran format i per a això ajudar-los des del Mercat facilitant-los ballarins. Els coreògrafs no poden mantenir companyies nombroses i m’agradaria trobar la fórmula per facilitar-los els intèrprets, és a dir, una estructura mòbil de ballarins que s’adaptés a cada creador. Els ballarins tindrien feina i els coreògrafs podrien portar a terme els seus projectes.

P. Troba a faltar ballar?

R. Encara no he tingut temps. Fa poc, a Lleida, vaig ballar en la meva obra Capricis. El que porto pitjor com a directora del Mercat de les Flors és estar asseguda en un despatx. Intento contrarestar la immobilitat amb classes de ioga. A més, cada matí, des de sempre, faig el meu propi entrenament. Necessito moure’m.

P. Pensa sovint en els seus èxits com a ballarina?

R. A vegades, sobretot amb els solos, cada un té la seva pròpia vida i em desperten milers de sensacions i records. Potser el més entranyable és Només per a habitació d’hotel, de 1989: és una peça que vaig ballar en diferents habitacions d’hotel i que va marcar una evolució en el meu llenguatge coreogràfic. També tinc bons records de Corol·la, de 1992, o de Peces mentideres, del 2000. Aquests solos ja formen part de la meva vida com a artista i com a dona, en tant que cada un d’ells està marcat per les meves experiències vitals.

P. En quin punt està la seva companyia Mudances?

R. Ara farà un parell de bolos que tenia contractats i es dissoldrà. Amb la companyia també he viscut experiències úniques.

P. Li fa mal?

R. Mudances ha estat la meva vida, m’ha donat grans satisfaccions, però ara la meva prioritat és una altra. No és un adeu definitiu, és un fins després. No puc citar una sola coreografia coral amb la companyia perquè totes tenen el seu significat, però potser les més estimades per mi són Kolbebasar, de 1988, i Capricis, del 2013. En algunes coreografies tinc la sensació que em vaig avançar al meu temps. He estat una creadora inquieta, he viatjat molt, he intentat veure com evolucionava la dansa contemporània a la resta d’Europa i crec que això em va donar una visió molt àmplia i rica a l’hora de realitzar les meves pròpies peces. Sempre he envejat la manera de funcionar dels centres coreogràfics de França. Però no vull somiar, tenim una realitat, i és amb aquesta realitat que estic disposada a treballar.

P. Creu que una ciutat com Barcelona té la programació de dansa necessària?

R. No, el Mercat de les Flors, sense voler-ho, s’ha erigit en el responsable de la programació de dansa de la ciutat, però és perquè el Liceu, el Teatre Nacional de Catalunya i els teatres privats no programen prou dansa, i llavors resulta que el públic de clàssic i de flamenc no troba el seu espectacle ideal i es queixa. Però això no és culpa de la programació del Mercat.

P. Estem a punt d’acabar el Grec. Què li ha semblat l’oferta de dansa?

R. M’ha interessat molt el que ha programat l’actual director del Grec, Francesc Casadesús, com ara la inauguració a càrrec del Jacopo Godani/Dresden Frankfurt. Em va semblar un espectacle ideal per començar el festival, una peça per a tots els públics i de 70 minuts de durada, la mesura justa per a una obertura de festival. Després, també m’han subjugat els treballs de dos creadors grecs: The Great Tamer, de Dimitris Papaioannou, i Cementary, de Patricia Apergi: tots dos m’han resultat molt interessants.

P. Coneix el nou conseller de Cultura, Lluís Puig?

R. Vaig coincidir amb ell fa anys a Esterri d’Àneu en un festival de dansa, però no, encara no el conec.

P. La inquieta la situació política actual?

R. No, li tinc respecte, però no m’inquieta.

P. Recentment, Leo Sorribas i Elías García, els impulsors de l’IBStage a Barcelona, han creat la companyia de dansa clàssica, Ballet de Catalunya, amb seu a Terrassa. Què li sembla?

R. Crec que una companyia únicament de clàssic no té sentit en l’actualitat, ja que, cada vegada més, les grans companyies de dansa clàssica d’Europa amplien el seu repertori amb dansa contemporània. S’ha de captar un públic més nombrós. Aquí no hem tingut tradició en aquest tipus de companyies, em sembla a hores d’ara una empresa molt valenta.

P. Què farà per vacances?

R. Me n’aniré a un poblet del Bages a la casa de la meva família, amb la meva parella i les meves dues filles. M’agrada compartir amb elles el temps lliure: els agrada la dansa, sí, però no per dedicar-s’hi, els apassiona molt més la música. També dedicaré temps a llegir, però el que em fa més feliç quan estic en aquesta casa és passar temps en un petit hort, no hi faig tasques de plantar verdures ni jardineria, però és un lloc ideal per pensar. En aquest hort he pensat les meves millors coreografies des dels temps remots de 1981, quan estava amb Heura i vam crear Temps al biaix. I crec que ara em seguirà donant bones idees.

Àngels Margarit s’acomiada i se’n va muntada en la seva moto, perdent-se entre el trànsit de Barcelona com un meteor, plena d’ambiciosos projectes i, aparentment, amb tota la força per dur-los a terme.

 

MÉS INFORMACIÓ